07
d'octubre
del
2014
Actualitzat
el
21
de juny
del
2016
a les
11:00h
Sòrdid, cínic, ambiciós i fastigosament superficial. Així és el món de Hollywood i les entranyes del cinema americà a Maps to the Stars, la darrera pel·lícula de David Cronenberg. Rebuda a Cannes amb divisió d’opinions, el públic de Sitges no ha dubtat i ha premiat que el director canadenc torni a posar-se seriós. El seu darrer film sembla traçar un cercle amb Una història de violència (2005) i Promesas del este (2007), dues obres memorables de la seva filmografia que bateguen en algunes de les escenes d’una farsa que retrata tot allò que té de despreciable el fals glamur de l’star system.
Farcida de bons diàlegs i de continus dards enverinats, Maps to the stars ofereix una bona història plena d’elements tan macabres com els de la vida real (o això sembla), de tocs de bon humor i, també, d’espurnes de terror. La història s’endinsa en el viatge a la meca del cinema d’una noia marcada, literalment, per un incendi i com s’endinsa en la teranyina d’una família i d’un món d’ànima fosca. Mia Wasikowska clava el retrat d’aquest personatge amb ganes de recomençar, però no és l’única que broda el seu paper. Julianne Moore sap mostrar de manera desaforada els límits de la neurosi, John Cusak el desplaçament maquiavèlic del món real. I fins i tot Robert Pattison és convincent.
Ni el segon tall en la projecció amb poques hores de diferència (l’anterior, just la tarda abans a Cold in july) ha pogut amb l’entusiasme del públic que omplia l’Auditori de l’Hotel Melià Sitges. Bones sensacions i aplaudiments a parts iguals. I la confirmació que, efectivament, Cannes no és Sitges.
Hollywood no és el que sembla... o potser sí. Foto: Daniel McFadden