L'escena cultural catalana té moltes llums, però també ombres. La ràdio musical del país s'omple de cançons de l’anomenada “Banda del Pati” (Figa Flawas, The Tyets, Mushkaa, Julieta) i companyia. A més, els grans musicals continuen triomfant: Mar i Cel va acabar la seva quarta reposició amb èxit d’entrades fins al darrer dia; Germans de Sang ha tingut tan bona acollida en la seva reaparició al Teatre Condal que continuarà el 2027; El Petit Príncep ja suma més de 13 temporades en cartellera i va cap a la 14a. El cinema en català recull premis a cada festival, i els teatres s’omplen de funcions, gairebé cada dia. Tot plegat resulta estar en un alt nivell.
Ara bé, quan es parla de “cultura catalana”, també cal tenir en compte les especificitats que representen les sales petites i gestionades pel sector privat. Per posar llum a les ombres de l'escena, Nació parla amb Adrià Aubert, director d’escena, dramaturg, cofundador de la companyia Els Pirates Teatre i director artístic d’El Maldà; Andrea Arqués, gestora de taquilla del Verdi; i Sem Pons, periodista, publicista i gerent del Texas.
La "mala salut de ferro" del teatre
En Sem Pons afirma que el teatre “viu una mala salut de ferro”. És a dir, tot i els bons resultats obtinguts pel que fa a números d’espectadors en diverses obres, la qualitat d’algunes d’elles ha disminuït, en gran part, per la “precarietat” del sector. “Les produccions que s'estan fent ara són infinitament pitjors que les de fa 15 o 20 anys, on es podien veure espectacles de 8, 9, 10 actors en escena en teatres mitjans; ara això és impossible”. La principal raó d’aquest empobriment és la pujada de costos de vida. En aquest sentit, cal aventurar-se per confiar en una cultura desacomplexada i atrevida, i que es pugui conservar, ja que, com diu l’Adrià Aubert, “cada funció és absolutament diferent”. Per la seva banda Andrea Arqués dona valor al fet que de moment, “la gent encara té ganes d’entrar a una sala” i reflexiona sobre la importància de no perdre aquells espais on es fa més barri.
Tot i la versatilitat i capacitat d’adaptació de les sales petites, afronten nombroses dificultats. Una de les principals causes del tancament del Regina és la “gentrificació” i “l’especulació”, segons el director artístic d’El Maldà, que afecta també aquests espais. Tot i el comiat d’alguns espais culturals que es troben a la memòria col·lectiva, el gerent del Texas afirma que “l'època negra on tancaven teatres afortunadament està desapareixent”. De fet, aviat s’obriran de nous, com ara el Teatre Balmes, o el Gènesi, de Focus.
Llengua i pressupostos, factors clau
El futur de la cultura catalana està estretament relacionat amb la llengua. L'InformeCAT 2026, publicat per Plataforma de la Llengua, constata que el català continua en situació d'emergència lingüística per la combinació de diversos factors. Tanmateix, trobem una escletxa d’esperança en el Verdi, que és “un dels pocs cinemes que encara respecta bastant el tema de la llengua”, tant a nivell de personal com de produccions (Casa en Flames, Alcarràs, Suro, Sorda).
Un altre dels factors dels estudis com dels de la Plataforma és el nivell de català del jovent. És per això, que un dels punts diferencials del Texas és que “la mitjana d’edat és molt més baixa que a la majoria de llocs”, segons Sem Pons. Davant d'aquesta situació, el gerent del cinema considera que “s’ha de generar contingut en català perquè als joves els interessi”.
Tots tres coincideixen en el fet que calen més recursos públics adreçats a la cultura. En aquest sentit, els pressupostos recentment aprovats pel Parlament de Catalunya per aquest 2026 destinen tan sols un 1,8% en aquesta àrea. Tot i ser la xifra més alta en tota la història, representa una petita part del total. Aubert assegura que aquesta baixa inversió “té molt a veure amb els governs que han anat passant, amb els canvis de conselleries i de la poca estabilitat que han tingut”. Així mateix, també critiquen l’incompliment de la llei de drets culturals: “No oblidem que la cultura és un dret bàsic de la ciutadania i que pot haver-hi tot el pressupost que vulguis, però això ha d’arribar als espectadors”, assevera el gerent del Texas.
Els preus de les entrades, encallats
Els pressupostos s’han incrementat de forma limitada, però no és l’únic que es manté encallat. “Estem pagant pràcticament el mateix per una entrada de teatre ara, que fa 20 anys, amb la qual cosa ja ens podem imaginar que no surten els números”, afirma Pons. Els preus de les entrades pugen per sota del que puja el cost de vida, cosa que repercuteix en les sales petites i de proximitat, on han de fer mans i mànigues per mantenir la persiana apujada.
Aquest sobreesforç per continuar endavant no és exclusiu del món del teatre, com constata Arqués, que assenyala que durant “15 anys es van mantenir els preus” al Verdi. L'estancament dels preus també dificulta preservar els projectes artístics, que requereixen d'un engranatge que, sovint, passa desapercebut: “Són tantes les professions que totes estan fent les seves reclamacions legítimes i que va més enllà del món dels actors, que són la cara visible, els que van a les entrevistes i els que tenen la veu”, apunta el gerent del Texas.
Més enllà de l’assignació de recursos, la transcendència que cobra la cultura no és la mateixa que en altres àmbits de la vida, com els esports o la societat. Un factor per expandir-se és el ressò que tinguin als canals de comunicació del país, ja que segons l’Adrià, “falta molta projecció a nivell de mitjans”. El director d’escena concentra la seva queixa especialment en la ràdio i televisions públiques, que “haurien d'apostar molt més”, ja que representa una oportunitat d’or per tal que aquests espais culturals puguin “arribar a nous públics. Les xarxes socials ajuden molt, però els mitjans juguen un paper clau”.
Si s'amplia el focus i s'observa què passa a Madrid, el panorama és força diferent, ja que a la capital espanyola hi ha més d'una vintena de grans teatres i espais públics. Per contra, a Barcelona només es poden trobar: el TNC, el Mercat de les Flors, el Teatre Liceu i el Teatre Lliure. Davant aquesta diferència, Aubert sosté que “s’explica amb els pressupostos”. “Si no som capaços que ens funcioni el servei ferroviari no podem pretendre que funcionin bé els equipaments culturals”, afegeix. Per altra banda, Sem Pons apunta que és per “pur centralisme” i per tant, “corrupció”, tant a escala espanyola com catalana.
La manca de recursos té una doble derivada, que afecta tant als professionals que s’hi dediquen com a les produccions. En el primer cas, els referents consultats per aquest mitjà tendeixen a apuntar que tant accedir com mantenir-se en el món de la cultura és igual de complicat. Les dades demostren que hi ha molt poca gent que es pugui dedicar a això d’una manera estable, fet que preocupa a la indústria. Addicionalment, el gerent del Texas exposa la seva idea: “Si vens del món del teatre és molt més fàcil entrar-hi; però si no, és dificilíssim”. Ara bé, també assegura que mantenir-se és “molt complicat”. A més, tot i que l’objectiu des de qualsevol organització seria créixer sense fi econòmicament, explica que per ell, només poder continuar de la mateixa manera ja en tindria “més que suficient”. “Si creixem, meravellós, però a vegades també créixer comporta els seus riscos”, complementa.
Entre el gran xou i el petit format: la convivència de dos models
Pel que fa a les produccions, conviuen alhora les de gran format (tradicionalment ubicades en grans sales del Paral·lel, que ofereixen grans shows i espectacles) amb aquelles programades per les mencionades sales de petit o mitjà format. En Sem no ho crítica. De fet, defensa que “han de conviure les dues coses” (sales grans i petites). Paral·lelament explica que el que està proliferant cada cop més són teatres de mig i petit format, mentre el gran format està patint més. “Hi ha una manca de producció brutal, perquè hi ha una manca de risc brutal”. “La gent no s'atreveix a fotre-se una hòstia monumental com pot fer una gran producció”. L’Adrià coincideix i ho il·lustra amb una metàfora: “Abans hi havia totes les sabateries en un mateix carrer”. Així doncs, afirma que en realitat, “els gremis no han de ser dolents”, però reconeix que li molesta la “falta d’honestedat”. “Quan un creador o creadora manté la seva honestedat en escena, sigui en petit o gran format, és el que el públic agrairà més”, diu.
Les sales arreu del territori podran continuar rodant molts més anys si es fan les coses bé. La responsabilitat és dels ciutadans, i amb un afegit component polític, segons en Sem Pons: "El feixisme i la ultradreta no vol la cultura; el teatre a Catalunya s'acabarà si governa l'extrema dreta”. "El component gregari és el que fa que creem comunitat, que pensem coses, que evolucionem, que ens coneguem, que tinguem confiança entre nosaltres… i el que ens volen és separats”, afegeix. Tot i això, confia en l’esperit comunitari per tirar endavant.
