01
de novembre
de
2018, 14:55
Actualitzat:
19:02h
La llegenda de la família Coleman començà el 2005 en un pis de Buenos Aires convertit en escola d'intèrprets i espai escènic per la ferma voluntat d'uns joves de fer teatre. Estrena, anys de representacions, salt internacional a les capitals i festivals més importants, entre ells Temporada Alta (2007). Claudio Tolcachir se sumava a l'interès que la nova dramatúrgia argentina capitanejada per Javier Daulte provocà a l'escena catalana des de principis de segle XXI.
Ara aquesta peça que ja podem considerar un clàssic fa un pas més i es representa per primer cop en català al Romea i dirigida pel mateix autor. Una experiència força recomanable per als qui ja coneguin aquest llinatge estrafolari i també per als nouvinguts a la família.
La direcció de Tolcachir s'adapta a la realitat interpretativa, és a dir, el ritme no és de frenesí argentí. Però cal destacar que el treball d'actors i actrius, fonament d'un text de personatges fantàsticament escrits, manté el batec de la rèplica natural i espontània. Aquest aspecte, a més, li dona una nova lectura especialment inquietant pel que fa al context, perquè ens remet inevitablement a la nostra crisi actual.
Així, els Coleman podríem ser qualsevol vivint als marges de la pobresa o a punt de desnonament. Barreja de violència verbal, individualisme, supervivència, addicció, desequilibri mental i fraternitat, integritat, amor i humor ben negre. Només hi ha un tòtem, l'àvia, geni i figura fins el final. Una família que de tan estranya i absurda li escup a l'espectador situacions ben quotidianes i reals. Una gent que pot provocar rebuig, tendresa i vergonya aliena alhora perquè dibuixa el millor i el pitjor de la naturalesa humana.
L'encert del repartiment dona un treball de conjunt sòlid i convincent, on és just assenyalar la inoblidable interpretació de Sergi Torrecillas com a Salva, el personatge més original, i l'àvia tan potent que ens regala amb la seva naturalitat habitual la gran Francesca Piñón.
Ara aquesta peça que ja podem considerar un clàssic fa un pas més i es representa per primer cop en català al Romea i dirigida pel mateix autor. Una experiència força recomanable per als qui ja coneguin aquest llinatge estrafolari i també per als nouvinguts a la família.
La direcció de Tolcachir s'adapta a la realitat interpretativa, és a dir, el ritme no és de frenesí argentí. Però cal destacar que el treball d'actors i actrius, fonament d'un text de personatges fantàsticament escrits, manté el batec de la rèplica natural i espontània. Aquest aspecte, a més, li dona una nova lectura especialment inquietant pel que fa al context, perquè ens remet inevitablement a la nostra crisi actual.
Així, els Coleman podríem ser qualsevol vivint als marges de la pobresa o a punt de desnonament. Barreja de violència verbal, individualisme, supervivència, addicció, desequilibri mental i fraternitat, integritat, amor i humor ben negre. Només hi ha un tòtem, l'àvia, geni i figura fins el final. Una família que de tan estranya i absurda li escup a l'espectador situacions ben quotidianes i reals. Una gent que pot provocar rebuig, tendresa i vergonya aliena alhora perquè dibuixa el millor i el pitjor de la naturalesa humana.
L'encert del repartiment dona un treball de conjunt sòlid i convincent, on és just assenyalar la inoblidable interpretació de Sergi Torrecillas com a Salva, el personatge més original, i l'àvia tan potent que ens regala amb la seva naturalitat habitual la gran Francesca Piñón.
| Fitxa de L'omissió de la família Colemann |
|---|
Títol: L'omissió de la família Colemann Autora i directora: Claudio Tolcachir Traducció: Jordi Galceran Intèrprets: Roser Batalla, Bruna Cusí, Josep Julien, Francesca Piñon, Vanesa Segura, Ireneu Tranis, Sergi Torrecilla i Biel Duran/Marc Rodríguez Teatre:Teatre Romea fins al 8 de desembre |