Vàlius: «Si ens volguéssim guanyar la vida amb la música seria dramàtic»

Els vàlius (volgudament escrit en minúscula) són una banda d’estiu. Te’ls pots endur a la platja en un compact disc automobilístic i segur que les cançons t’entren soles. No perquè s’hagin de convertir en èxits estiuencs (cosa impossible), més aviat perquè la lleugeresa i direcció que prenen les cançons, t’atrapa des de la primera escolta. Dit en altres paraules, podríem dir que les cançons del duet de Sarrià són, majoritàriament, hits incontestables.

Bateria, guitarra i crits més o menys afinats que es transformen en paraules clares i plenes de significat, això és vàlius. Gerard Segura i Pol Serrahima són un professor de català de secundària i un historiador immers en l’eterna tesi, que fan cançons des de fa anys sota la defensa ultratjada del no tenir educació musical. “Quan ets músic entres en el seu llenguatge i acabes parlant de coses buides. En canvi, si tens una feina normal i fas música, sempre parlaràs de coses normals”.  Pol Serrahima justifica les seves pròpies paraules dient que si volguessin guanyar-se la vida amb la música “seria dramàtic”.

Llavors, la trajectòria que fins al dia d’avui ha seguit vàlius -amb dos discos trets pel segell The Indian Runners- és només un hobby? No ben bé. “Encara que hi hagi molta part de broma i ens traguem molta importància, en realitat ens importa molt el que fem, li donem voltes i ho volem fer bé”. Aquesta perseverança per complir i divertir-se alhora, Segura també la veu una qüestió d’edat. No perquè siguin grans, sinó perquè no van començar un grup sent adolescents: “Amb 25 anys, quan vam començar a assajar, ja has vist tots els grups dels teus amics fer el ridícul. Això de pensar-te amb 18 anys que estàs apunt de petar-ho no ens ha passat”.
 
Incorporar una tercera

No ho petaran, ho tenen assumit. Tampoc els hi cal, dir coses des dels marges sempre et dóna més llibertat creativa. Potser per això afegir un tercer component al grup no es veu com una qüestió d’estat i sí com un: per què no? L’experiment primer els va funcionar en directe, quan Carlota Serrahima (també la veu d’El Pèsol Feréstec) pujava a cantar algunes cançons del grup. Després, el següent pas va ser gravar una de les versions clàssiques dels concerts per treure un single que s’ha convertit en l’única referència del grup aquest any. La cançó és Mercè de Maria del Mar Bonet i també n’han fet un videoclip.

La col·laboració es preveu de “llarga durada”, com diu el bateria: “Sent dos, està molt bé involucrar gent”. El proper disc ja està a la trinxera, per aquest estiu ja s’han programat un intensiu i exhaustiu calendari d’assajos que culminaran a l’estudi a finals d’agost. La Carlota, la germana d’en Pol, hi serà d’alguna manera o altra perquè hi ha cançons i lletres que estan fetes per i per a ella. La idea d’aquest disc és el “negoci”, podem avançar en aquesta entrevista que el disc girarà sobre aquest concepte i, molt probablement, es titularà així. 

Lletres i experiències

No ho havien fet mai això de gravitar sobre un mateix tema, les lletres de vàlius transiten entre la vida moderna i la vida anomenada d’antes. Líricament se’ls identifica per aquest retorn a les arrels (agafant grans lemes com tot això abans eren camps o el nom no fa la cosa) i per no poder ser més directes. En paraules del que canta més, durant el dinar al Brusi, Segura diu que “al text està la interpretació i en el nostre cas el text és molt intel·ligible, molt clar. Això fa que la gent et digui convençuda: és que teniu raó perquè això és així”. Aquesta absència de metàfores i figures retòriques fa que tothom pugui fer-se seva la lletra de maneres molt diferents. Pol Serrahima s’atreveix amb una comparació, la Bíblia “que està escrita en versets que semblen molt clars, però després només cal que vegis quantes esglésies evangèliques hi ha”.

No és una entitat religiosa però gairebé, Josep Maria Espinàs és una institució de la qual vàlius havia de parlar sense inequívocs. A Espinàs, del disc Fam, versionen l'I’ve Been everywhere de Johnny Cash per enumerar una ínfima part dels llocs que l’escriptor ha trepitjat. D’aquest punt de partida en va sorgir la coincidència de fa dues tardors en què l’autor de l’himne del Barça els va venir a veure a un concert a Sarrià. Segura ho explica així: “Es va asseure a una cadira i s’ho va escoltar de principi a final. En acabar ens va dir que era molt important que treballéssim els silencis, però que li havia agradat força, que pujava i baixava i que hi havia intensitat”. 

Del concert i la conversa en va derivar la columna La Plaça de Sarrià que Espinàs va dedicar a l’experiència i que Segura guarda al “museu de vàlius”. Anècdotes com aquesta són excusa suficient per fer un grup de música i la veritat és que per ells no s’acaben. Ni el Pol, ni el Gerard s’han cansat de les experiències viscudes i no creuen que ni de bon tros ho hagin fet tot. Per “enfortir el teixit” sempre hi ha feina a fer. El duet i els aliats que reclutin en el futur continuaran associant-se, construint coses, fent volar coloms i amenitzant nits com les que aquest estiu els hi queden a Flix, Felanitx, Vilafranca de Bonany i Palma.