Esteve Pujol: «El dret a decidir és important però el país ha de funcionar»

Esteve Pujol, alcalde de Camprodon. Foto: Adrià Costa

Esteve Pujol (Camprodon, 1953) és alcalde de Camprodon des de fa 18 anys. Tot i encadenar cinc legislatures no tanca la porta a tornar-se a presentar malgrat que ho circumscriu a una “decisió col·lectiva”. Manté fidelitat al PSC malgrat les crítiques de molts companys del partit a la comarca però es descarta per convertir-se en el nou coordinador comarcal. L'entrevistem des de la casa d'una vila d'un Ajuntament que lamenta que s'hagi convertit en un banc de la Generalitat perquè el deute suposa vora el 30% del pressupost municipal. I, en ple debat sobiranista, reclama que el Parlament l'exerceixi (la sobirania) i es compleixin mandats com l'estudi de la reobertura del CAP o la construcció de la torre de telecomunicacions del coll de Bucs.

– És vostè el darrer “navarrista” del Ripollès?

– No, jo mai he cregut amb les adhesions personals. Tampoc amb identificar idees amb persones. En aquest cas Pere Navarro és el secretari general del PSC elegit per un congrés i que mira de tirar endavant un projecte que és majoritari al si del partit. Jo el que em sento identificat és amb les idees –unes idees socialistes que potser ara són complexes d'expressar– i, malgrat les dificultats, em sento còmode amb la trajectòria de la formació.

– Vostè evita les adhesions personals però, si més no, és dels pocs dirigents del PSC al Ripollès que no ha criticat la direcció del partit...

– Bé, el que no he fet són crítiques a l'exterior. De fet, si es mira la meva trajectòria és una cosa que no he fet mai (no només ara hi hagut diverses visions al si del partit). En aquest sentit quan cal expressar discrepàncies ho he fet als fòrums on tinc la sort de participar, sigui a l'executiva de Girona, al consell de federació o al consell nacional quan hi he estat. És segurament un plantejament que no ajuda massa als mitjans però que em sembla més productiu. Ara bé, respecto a la gent que pensa diferent i ho expressa cara enfora.

– Continua formant part de l'executiva del partit a Girona d'on n'ha dimitit recentment l'altra representant del Ripollès, Núria López, que també era coordinadora comarcal. Com afrontarà el PSC aquesta situació a partir d'ara?

- Amb la Núria compartim militància i amistat de fa molt temps i, per tant, respecto una decisió que l'honora perquè si té discrepàncies greus amb unes línies polítiques és coherent que dimiteixi dels càrrecs orgànics que ostenta. Tamateix, ella diu que és socialista i ho continuarà sent, i jo també m'apunto a aquesta idea. Per altra banda, respecte el futur del partit caldrà una decisió col·lectiva pertal que un nou equip i, sobretot, una persona assumeixi la coordinació del PSC a la comarca.

– Però vostè es veu fent aquesta tasca?

– No, crec que al Ripollès per sort hi ha gent que ho pot fer més bé tant per una qüestió de dedicació com de capacitats.

– A les darreres municipals ja es van quedar sense fer llista a Ribes de Freser i Sant Pau, dos ajuntaments on havien ostentat l'alcaldia. Tot això va passar abans de l'esclat sobiranista, pateix pel què pot passar al 2015?

– La veritat és que no comparteixo aquest anàlisi. Són dos casos totalment diferents. A Sant Pau va anar molt lligat a la decisió de l'alcalde de plegar per qüestions personals. Hi ha un moment en el que veus que el servei que fas al poble té un recorregut limitat. En canvi, a Ribes de Freser, venien d'una situació on havien governat temps enrere, però no en la darrera legislatura, on s'havia produït una confrontació molt dura i que va arribar a nivells personals. Ara bé, el 2011 mateix dues llistes independents associades al PSC van aconseguir tombs històrics en poblacions com Campelles o Setcases. La política local, sobretot als pobles petits de la comarca, no va massa lligada a les dinàmiques nacionals... amb llistes amb poca gent de partit i molts independents.

– L'altre dia, quan va nevar, va acabar fent de guàrdia urbà i donant a entendre que es parlava massa de dret a decidir i independència i poc de la realitat dels municipis. Se senten abandonats?

– Vaig fer servir una expressió una mica provocativa perquè penso que tot és important –el dret a decidir també ho és- però al mateix temps hem de tenir un país que funcioni. Va nevar poc, va glaçar a darrere i la capacitat de resposta va ser dues hores. Els serveis municipals de l'Ajuntament consisteixen en un un sol vigilant i això va suposar, mentre no arribava ningú, que l'alcalde i el regidor van acabar regulant el trànsit. Per mi no és cap problema perquè la gent sap que no em cauen els anells per res però vol dir que alguna cosa falla. La queixa té sentit perquè no va ser una nevada d'aquelles extenses on els operatius es desborden i pots entendre que hi hagi altres prioritats.

– De fet, la neteja de la C-38, sobretot entre Camprodon i Molló, és un punt crític cada vegada que neva. L'alcalde de Molló està fart de queixar-se...

– Sí, és una situació que es repeteix cada vegada es tracti d'una nevada local o més extensa. I el que sorprèn més és que les carreteres que gestiona la Diputació, per exemple les d'Espinavell i Beget, estiguin netes, mentre que la de Molló no. La Diputació, en aquest cas, té un sistema molt basat en els industrials del territori i amb una capacitat de resposta molt ràpida. Però al capdavall la gent no entén que tingui la carretera bruta per baixar de Molló a Camprodon mentre veu passar una màquina amb la pala aixecada perquè puja a Espinavell. No és tant culpa d'algú concret com de tots que hem de muntar un país millor, tant a nivell de la Llei electoral com de netejar les carreteres.

– Una de les primeres mesures que es va trobar quan va ser reelegit va ser el tancament nocturn del CAP. El setembre al Parlament es va acordar tornar a estudiar la qüestió. Hi ha novetats?

– No, de moment no tenim cap novetat i el termini per estudiar-ho acaba aquest mes. Si ens creiem que el Parlament és l'òrgan màxim de sobirania dels catalans s'ha d'exercir: el què s'aprovi hauria d'anar a missa. Per una banda demanem que no se'ns vengui la moto que tancar el CAP a les nits serveix per millorar el servei però, a més, neguem un suposat estalvi que hem reclamat per activa i per passiva que se'ns demostri amb xifres. Tenim exemples de mobilització d'efectius –Mossos d'Esquadra, ambulància convencional i ambulància medicalitzada- per situacions que abans se solucionaven anant a l'ambulatori o amb el metge desplaçant-se a casa del pacient. A més, la meitat dels dies tenim el facultatiu en un hotel i sense l'instrumental que tindria al CAP.

– Un altre dels elements crítics és l'abandonament del projecte per construir la torre de Coll de Bucs. Continua aturat?

– Són d'aquells temes que m'indignen. D'un dia per l'altre i després de mesos de tràmits des la conselleria se'ns envia una carta dient que l'obra s'ha desprogramat com si es pogués esborrar amb una goma del mapa. Sembla que no preocupi a ningú que més de la meitat del terme municipal continuï sense televisió, ni telefonia mòbil ni amb banda ampla convencional. No pot ser que hi hagi catalans que per tenir la “mala sort” d'haver nascut a Beget estiguin més maltractats que si visquessin al passeig de Gràcia. El Parlament ha instat dues vegades al Govern a construir la torre però si en els pressupostos del 2014 no hi apareix [com així succeïx] hauré de tornar a baixar amb la maleta a trucar a la porta del conseller i on convingui.

– Vostè –i molts altres alcaldes- es queixa molt sovint del deute del Govern amb el consistori però, al mateix temps, cada camprodoní deu més de 1.900 euros. Si ara tirés enrere deixaria de fer algunes de les grans obres com aquest mateix Ajuntament?

– Són dos temes diferents. Abans de l'actual legislatura havíem tingut la sort de disposar de moltes ajudes pels projectes presentats perquè, cal tenir en compte que la capacitat d'endeutar-se d'un municipi i els seus recursos propis són limitadíssims. Vam posar el dia Camprodon en infraestructures, a nivell de circulació i en els equipaments. Teníem un pavelló sense condicions, calia ampliar el geriàtric, el mateix Ajuntament tenia tots els serveis a la primera planta i sense ascensor... Ara toca mantenir nivell i, per sort, no hem de plantejar noves grans inversions.

– Però tot això s'ha de pagar...

– Sí, però una gran part de l'endeutament ve donat precisament pel deute del Govern amb nosaltres que supera el milió d'euros d'un pressupost anual de 3 milions. Nosaltres no volem ser el banc de la Generalitat perquè als proveïdors i industrials se'ls ha de pagar igualment... Hem fet un gran esforç d'adequació de les despeses als ingressos tant a nivell tècnic com polític amb la premissa de mantenir nivell. Aquí no es retallen coses que són essencials. Ara bé, si es compleix l'anunci de la vicepresidenta Ortega de pagar els deutes a inicis de 2014 serem els més feliços del món perquè nosaltres sí que complim amb els treballadors, els serveis i els proveïdors.

– Es diu sovint, no sé si es veritat, que el consistori és la principal empresa de Camprodon...
 
– Bé, cal tenir en compte que s'inclou la llar d'infants i, sobretot, el geriàtric. Només allà hi treballen una quarantena de persones.

– En algun moment s'han arribat a plantejar acomiadaments?

– Hem anat ajustant la plantilla però evitant qualsevol mesura traumàtica. En aquest sentit hem fet un petit pla de prejubilacions. Per altra banda, si sobrés gent perquè estiguéssim sobredimensionats seria una mala gestió però precisament ara fem més feina que mai. Per exemple ara hem passat a fer quasi tot el servei de jardineria excepte la part de la Fundació MAP. En definitiva, hi ha implicació per part dels treballadors.

– Un dels sectors econòmics més importants és el turisme amb Vallter al capdavant. El Govern va decidir rescatar-la i FGC sembla que s'hi bolca. Estan contents?

– Sí, quan les coses es fan bé també s'ha de dir. Era una vella reivindicació que teníem ja que estàvem en inferioritats de condicions respecte Vall de Núria o la Molina. L'actuació del Govern va arribar en un moment molt oportú, crec que els sis ajuntaments de la vall vam ser molt discrets perquè el que convenia era que sortís bé. L'enfoc del nou model –una estació de muntanya més enllà de l'esquí- ens satisfà i també ens agrada la facilitat de poder parlar amb els gestors de manera directa.

– A Camprodon hi ha dues oficines de turisme, la de l'Ajuntament i la de la Mancomunitat. Estan coordinats? Qui lidera la promoció turística?

– Estem totalment coordinats. La promoció turística es fa des de la Mancomunitat i en ple consens dels sis municipis deixant enrere èpoques on podien haver-hi certes malfiances. La marca Vall de Camprodon l'hem de potenciar entre tots perquè és igual si una persona dorm a Camprodon, va a sopar a Molló o a dinar a Llanars. Les oficines, per la seva banda, juguen papers diferents: a la de la Mancomunitat s'atén la gent que arriba a la vall mentre a la municipal –que es traslladarà en breu a l'edifici del Museu Albéniz- dóna servei a visitants que ja estan al poble.

– Un dels equipaments municipals que tradicionalment ha requerit més inversió és la residència de gent gran. Fins i tot, per fer caixa s'han posat a la venda diversos garatges del sector i això ha generat queixes entre els llogaters. Com està aquest conflicte?

– La residència, tot i ser un edifici construït l'any 20 del segle passat, la tenim el dia. La inversió de vora un milió d'euros de la legislatura passada ens va permetre augmentar les places i reduir molt la llista d'espera. A més, és una residència autosuficient amb uns ingressos equilibrats. Però té un problema, i em sap greu ser monotemàtic, és que la Generalitat no paga els seus compromisos. El juny del 2012 no es va ingressar el pagament –uns 40.000 euros- corresponent a la Llei de la dependència dels residents i encara no ho ha fet. A més, la declaració de dependència pot tardar fins a dos anys, i nosaltres no volem deixar ningú abandonat a casa seva en un moment on s'ha eliminat el pagament amb efectes retroactius. Tot plegat va sumant i acaba suposant uns 100.000 euros. Al cap i a la fi, no és un deute amb l'Ajuntament sinó amb les persones més febles. I en aquest cas, si no fos municipal,  treballadors o proveïdors haurien deixat de cobrar.

– Vostès es queixen legítimament del Govern però ells argumenten que és culpa de l'Estat perquè retalla les partides destinades a la dependència...

– Sí, sí, jo trobo perfecte que es queixin però, finalment, nosaltres hem d'afrontar les obligacions i no ho podem passar a ningú de més avall. Jo no puc ni vull dir a un treballador del geriàtric que no el puc pagar perquè l'Estat no paga al Govern i el Govern deixa de pagar a l'Ajuntament. I precisament per això venem els garatges que abans em preguntava. Ho fem per tenir un coixí, una caixa de resistència, que ens ajudi a aguantar tranquil·lament quatre o cinc anys.

– I no s'han produït conflictes amb els llogaters?

– Sí clar, si tens llogat un garatge i el venen et pot no agradar. Nosaltres no voldríem vendre patrimoni però crec que amb aquestes raons tothom ho pot entendre. A més, tenen les possibilitats i les facilitats per comprar-los ells mateixos.

– Quan va ser escollit per cinquena vegada –quatre amb majories absolutes- va deixar clar que completaria la legislatura –això sembla que ho complirà- i no es va mullar si era l'última. Ara ho té més clar?

– (Riu) Per voluntat espero acabar la legislatura i que no passi res que ho impedeixi. I respecte la segona qüestió formo part d'un projecte col·lectiu i, tal com faig amb els temes de partit, en parlaré primer amb ells. I, en tot cas, si estic aquí va ser precisament per una decisió col·lectiva que després va rebre el corresponent suport electoral.

– Després de vint anys, dels quals cinc amb les dificultats que suposa gestionar un ajuntament en plena crisi, queden ganes i forces?

– Jo sempre he dit que o bé t'ho creus o més val anar-te'n a casa perquè segur que hi haurà algú que ho farà millor. Precisament ara és el moment de dedicar-s'hi amb més contundència, més dedicació i més imaginació. I nosaltres, crec que puc parlar per tot l'equip, ens ho creiem. I tornant a la pregunta inicial, tot dependrà d'una decisió col·lectiva que no es prendrà fins passat l'estiu del 2014. Sortosament, hi ha molta gent tant en aquest equip com en els anteriors que ho haurien o ho poden fer tant bé o millor que jo.

Esteve Pujol, en un moment de l'entrevista. Foto: Adrià Costa