La pràctica esportiva moderna, nascuda a l’Anglaterra industrial del segle XIX i ràpidament estesa arreu del planeta, es va desenvolupar cultivant una gran fascinació pel món clàssic. Bona part dels esports sorgits en aquell context s’inspiraven en l’antiga Grècia i, molt especialment, en les disciplines que aquesta havia cultivat. En aquest sentit, doncs, no és estrany veure que elements propis de la cultura clàssica, tant grega com llatina, formin part, encara avui, del món de l’esport en general i del futbol en particular.
Des de les divises llatines adoptades per una bona pila de clubs anglesos fins a les denominacions inspirades en la mitologia clàssica que duen equips de tanta anomenada com l’Ajax neerlandès, l’Aris grec o l’Hèrcules alacantí, el món clàssic és ben present en el futbol dels nostres dies malgrat que el de la pilota no sigui un esport heretat de l’Antiguitat clàssica sinó nascut amb el desenvolupament de la industrialització.
Un dels clubs que millor reflecteix aquesta relació entre el classicisme grecollatí i el futbol contemporani és l’Atalanta de Bèrgam, el rival del Barça aquest vespre en la darrera jornada de la primera fase de la Lliga de Campions. Igual que el blaugrana, l’Atalanta és un club centenari que pot presumir d’una llarga història. Una història que, de fet, està estretament associada al món acadèmic i als estudis clàssics tal com descobrirem a continuació.
Concretament, el club bergamasc va néixer el 17 d’octubre d’un ja llunyà 1907, quan un grup de joves es va reunir en un restaurant de la ciutat llombarda, el Correggi, per ser més precisos, i va decidir impulsar un nou club esportiu que venia a afegir-se als que ja existien a la localitat: la Societat Bergamasca de Gimnàstica i Esgrima, creada el 1877; l’associació Giovane Orobia, nascuda el 1901; i el Foot-Ball Club Bergamo, el primer club exclusivament futbolístic de la ciutat, que havia estat creat per immigrants procedents de la veïna Suïssa el 1904.
El grup de cinc joves que va engendrar la nova entitat, format per Eugenio Urio, Giovanni Roberti, Alessandro Forlini i els germans Giulio i Ferruccio Amati, no van batejar-la el mateix vespre de la seva creació sinó que van emplaçar-se a una nova reunió l’endemà per acabar de definir quin havia de ser el nom del nou club.
En la decisió que finalment van prendre aquells joves estudiants bergamascos hi va pesar enormement, pel que sembla, el passat que havien compartit com a alumnes del Liceo Classico Paolo Sarpi, un dels instituts més prestigiosos de la ciutat de Bèrgam. De fet, els orígens d’aquest elitista centre educatiu es remuntaven a les Congregacions de la Misericòrdia Major, les primeres que s’havien ocupat de l’ensenyament a Bèrgam i que havien obert la primera acadèmia de la ciutat el 1506, a l’inici del segle XVI, en plena expansió del pensament humanista i de l’art del Renaixement, tots dos inspirats en el classicisme de l’Antiguitat.
Aquell primer centre va acabar evolucionant per convertir-se, el 1803, durant la primera República Italiana, que estava presidida per Napoleó Bonaparte, en l’institut de secundària que, el 1865, ja com a part del Regne d’Itàlia independent, seria batejat amb el nom de Paolo Sarpi, un important teòleg de l’antiga República Veneciana de la qual, durant diversos segles, havia format part Bèrgam.
A principis del segle XX, quan sembla que van passar per les seves aules els joves promotors del nou club, el Paolo Sarpi era un exigent liceu on l’estudi del grec i del llatí, així com de la cultura clàssica, era un dels principals pilars de l’ensenyament. Segurament per això, aquella nit en la qual els impulsors de la nova entitat esportiva es van esprémer el cervell per tal de trobar un nom adequat pel club que acabaven de crear, diversos d’ells van anar a parar als llibres escolars que tenien per casa on van trobar un personatge que els va resultar especialment inspirador. Aquest no era altre que l’heroïna grega Atalanta, que havia tingut una tràgica existència però que havia destacat per la seva extrema habilitat física, la mateixa que el grup d’alumnes volia conrear amb el naixement del seu nou club esportiu.
En concret, segons la mitologia hel·lènica que narraven aquells vells llibres de text, Atalanta era una heroïna grega filla d’Esqueneu, un antic rei de Beòcia, que només havia volgut tenir fills mascles i que, per tant, en veure que Atalanta era una nena havia decidit abandonar-la a la seva sort a les muntanyes del Partènion. Per fortuna per ella, la deessa Àrtemis va enviar-li una ossa amb l’encàrrec d’alletar-la i cuidar-la fins que, temps després, uns caçadors, en descobrir-la, van fer-se càrrec de la seva criança.
Aquesta infantesa passada als boscos de Partènion va desenvolupar les habilitats físiques d’una cada cop més bella Atalanta fins al punt que la jove va esdevenir una gran caçadora que va decidir mantenir-se verge per consagrar-se a Àrtemis, la seva primera protectora, i per evitar alhora que la predicció de l’oracle, que havia anunciat que el dia en què es casés es convertiria en un animal, es fes realitat.
De la llegenda d’Atalanta, però, allò que va inspirar els joves bergamascos a adoptar-la com a denominació per al seu nou club va ser el fet que, per evitar els seus molts pretendents, la jove va anunciar que el seu marit seria aquell que aconseguís guanyar-la en una cursa. Atalanta, doncs, va vèncer en múltiples carreres a diversos rivals masculins que pretenien així conquerir-la i que, en lloc del seu amor, el que trobaven era la mort a les mans de qui els havia derrotat en una dramàtica cursa.
Només l’heroi Hipòmanes va aconseguir vèncer-la però no pas perquè fos més ràpid que ella corrent sinó perquè va comptar amb la complicitat d’Afrodita, que li va donar tres pomes d’or procedents del Jardí de les Hespèrides que li van servir per distreure la seva competidora i acabar finalment guanyant-la. Les llegendàries habilitats atlètiques de l’heroïna van ser les que van dur el quintet d’estudiants bergamascos a adoptar el seu nom per crear, l’octubre de 1907, la Societat Bergamasca de Gimnàstica i d’Esports Atlètics Atalanta.
Als llibres escolars de cultura clàssica, farcits de fascinants històries mitològiques, sembla que s’hi va afegir una altra influència que va resultar cabdal per l’elecció del nom del nou club. Aquesta no és altra que el suggeriment que els va fer el professor de gimnàstica del Liceo Paolo Sarpi, que fruit de la influència clàssica del centre on impartia educació física, coneixia amb tots els detalls la història de l’heroïna Atalanta i de les seves virtuts atlètiques.
Ben aviat, els cinc promotors de la nova Atalanta van trobar la complicitat de gairebé una seixantena de socis i van desenvolupar l’activitat d’un club esportiu que va tenir al noble Vittorino Adelasio com a primer president. Fent honor al seu nom, que feia referència explícita a la Gimnàstica i als Esports Atlètics, l’Atalanta tenia seccions de gimnàstica, d’atletisme i de lluita, els esports més directament associats a l’Antiguitat clàssica, però també de boxa, de ciclisme, de natació, de muntanyisme i de futbol, l’esport que començava a captivar el jovent bergamasc de l’època.
Amb el pas dels anys, aquell club que havia nascut inspirat per una heroïna grega i sota l’impuls d’un grup d’estudiants fascinats pel món clàssic, va acabar fusionant-se amb les seves entitats predecessores i erigint-se en el referent esportiu hegemònic de Bèrgam.
Un club que ha acabat essent popularment conegut com "La Dea", és a dir, "La Deessa", en un error històric prou significatiu ja que Atalanta no era pas una divinitat sinó una heroïna. Una circumstància que evidencia que la cultura clàssica dels bergamascos dels nostres dies, i perquè no dir-ho, de bona part dels alumnes del nostre temps, dista molt de la que tenien els qui vivien en aquesta ciutat llombarda ara fa poc més d’un segle i van crear, enlluernats per la Grècia antiga, l’avui popular Atalanta.