El 8 de maig de 1945, després que les forces aliades acceptessin la rendició incondicional de l’Alemanya nazi que posava fi a la Segona Guerra Mundial al Vell Continent, milions de ciutadans europeus van sortir al carrer per celebrar la derrota de Hitler i la fi d’un malson que s’havia allargat durant més de cinc anys. Si bé Londres va acollir la manifestació festiva més nombrosa, amb més d’un milió d’anglesos omplint el centre de la capital britànica, van ser multitud les ciutats europees on la població va prendre els carrers tot exhibint les banderes del Regne Unit, de França, dels Estats Units i de la Unió Soviètica, les potències aliades que havien aconseguit derrotar el Tercer Reich.
D’entre aquestes ciutats cal destacar-hi les portugueses, que tot i no haver participat directament a la guerra, també van sortir massivament al carrer per festejar la victòria aliada. La circumstància resulta curiosa, ja que el país era dirigit per António de Oliveira Salazar, un dictador totalitari que no havia amagat mai la seva simpatia pel feixisme italià, com ho demostra la presència d’un retrat de Benito Mussolini presidint el seu escriptori.
Malgrat la simpatia cap al feixisme, i la presa de posició al costat de les forces franquistes durant la Guerra Civil espanyola amb l’excusa d’una possible invasió de Portugal en cas del triomf d’una "revolució comunista", Salazar va mantenir Portugal com un estat neutral durant tota la Segona Guerra Mundial. Una neutralitat ideològicament falsa perquè el règim portuguès tenia evidents simpaties per les forces de l’Eix, però que va suposar que la dictadura de l’Estado Novo no s’impliqués directament en el conflicte.
És per això que el dictador no va dubtar a felicitar, el maig de 1945, a les representacions diplomàtiques britànica, nord-americana i francesa presents a Lisboa per la seva victòria. A la soviètica no va ni poder ni voler fer-ho perquè la dictadura portuguesa, de conviccions profundament anticomunistes, no mantenia cap mena de relació diplomàtica amb l’URSS i, de fet, reprimia amb duresa tota l’activitat clandestina desenvolupada pel Partit Comunista Portuguès.
La intenció de Salazar de satisfer a totes les parts en conflicte havia quedat palesa quan, pocs dies abans, havia decretat una jornada de dol nacional per la mort d’Adolf Hitler, una decisió que no va impedir que el dictador portuguès es congratulés posteriorment de la victòria dels aliats.
Mentre Salazar felicitava les representacions diplomàtiques aliades i acudia a l’Assemblea Nacional per tal que els diputats l’afalaguessin per la posició de neutralitat que Portugal havia mantingut al llarg del conflicte, el poble portuguès, a imatge del que succeïa en molts altres indrets del continent, va sortir al carrer per celebrar la derrota de Hitler. La capital, Lisboa, i les principals ciutats del país van ser escenari de diverses manifestacions d’alegria per la victòria aliada que posava fi a la guerra en territori europeu.
A diferència del que succeïa en altres indrets del continent, on les manifestacions comptaven amb una evident complicitat governamental, en el cas portuguès Salazar no veia amb gaire bons ulls les mobilitzacions si bé no va gosar reprimir-les per l’elevat cost polític que en la nova Europa que s’estava forjant li hagués comportat fer-ho.
Al marge d’aquesta qüestió, existia una altra diferència notable entre les manifestacions portugueses i les de la resta d’Europa. Arreu del continent s’exhibien indistintament banderes de tots els països aliats i, per tant, també ensenyes soviètiques amb la falç i el martell. A Portugal, per contra, les banderes dels Estats Units, de França i del Regne Unit no anaven acompanyades de la bandera roja de l’URSS sinó de l’ensenya del Benfica, el principal equip de la capital portuguesa, amb permís de l’Sporting lisboeta.
La raó era ben senzilla, la dictadura no mantenia relacions diplomàtiques amb la Unió Soviètica i reprimia amb duresa el clandestí i il·legal Partit Comunista Portuguès. En conseqüència, la bandera roja amb la falç i el martell que identificava la Unió Soviètica estava prohibidíssima a Portugal. Per tal de mostrar també el seu agraïment als soviètics, que havien tingut un paper crucial en la derrota de Hitler, l’enginy popular portuguès va decidir substituir la bandera de l’URSS per l’ensenya del Benfica, que també era de color vermell malgrat que el règim havia intentat fer-lo passar per "encarnado", fruit de l’anticomunisme que el caracteritzava.
Així doncs, el costat de les banderes britànica, francesa i nord-americana, i de la senyera nacional portuguesa, tot sigui dit, hi onejava també l’estendard del Benfica. Fins i tot la localitat de Porto, on el principal equip local mantenia una forta rivalitat amb el club de la capital, va veure com sortien al carrer diverses banderes benfiquistes si bé en aquest cas acompanyades d’estendards de l’Sport Comércio e Salgueiros, un petit club del districte portuenc de Paranhos que, com el Benfica, també vestia de color vermell.
Com hom pot imaginar, aquesta identificació entre el Benfica i la bandera soviètica no va agradar gens ni mica al règim que, al marge d’intentar canviar el nom amb el qual es designava el roig que vestia l’equip, també va intentar apropiar-se dels seus èxits europeus de l’inici de la dècada dels 60, amb dues Copes d’Europa guanyades ni més ni menys que davant del Barça i del Reial Madrid, per tal de netejar la imatge internacional de la dictadura.
Dues dècades després de la celebració de la derrota nazi, la relació entre el Benfica i la Unió Soviètica va viure un segon episodi que va venir a certificar que la posició del club lisboeta no era pas tan propera a la dictadura com el règim de Salazar pretenia ensenyar al món.
El setembre de 1965, després de les negociacions que Albino André, el director de l’agència Turexpresso, responsable de l’organització dels viatges internacionals del Benfica, havia mantingut amb l’agència soviètica Intourist i amb les autoritats esportives de l’URSS, la premsa portuguesa va anunciar la visita del Benfica a Moscou per tal de disputar un partit amistós contra l’Spartak moscovita que suposaria l’ingrés d’una important quantitat de diners per a l’equip lisboeta.
L’hipotètic viatge del Benfica a la capital russa, que les autoritats soviètiques pretenien que anés acompanyat d’alguns dels grans noms del fado portuguès, amb Amália Rodrigues al capdavant, va fer sonar totes les alarmes al si de la Policia Internacional i de Defensa de l’Estat, la temuda PIDE, que va obrir una investigació per dilucidar per què el Benfica i l’agència Turexpresso pretenien visitar una Unió Soviètica, vaixell insígnia del comunisme a escala global, amb la que Portugal mantenia una enemistat manifesta i públicament declarada.
Malgrat que els promotors del viatge van argumentar que la finalitat principal de la proposta era engreixar les arques del club lisboeta, el Ministeri d’Afers Exteriors portuguès, després d’haver consultat la situació amb el dictador, va decidir prohibir la visita a Moscou. La decisió governamental de la dictadura portuguesa no va agradar gens els dirigents del Benfica que es van reunir d’urgència per tractar la qüestió i que van decidir emetre un comunicat públic on manifestaven la seva voluntat de "mantenir intercanvis esportius amb clubs de tot el món", rebutjant així la decisió adoptada pel règim, desafiant en certa manera la seva autoritat i plantejant com a plausible una possible visita a l’URSS.
La reacció del Benfica va caure com un gerro d’aigua freda al si de les altes instàncies de la dictadura que es va mantenir ferma en la seva decisió de prohibir el seu viatge a Moscou. En qualsevol cas, la reacció dels representants del club va servir per allunyar l’equip de les posicions defensades per un règim totalitari que no havia dubtat a instrumentalitzar a favor seu els èxits internacionals d’un equip capitanejat per Eusébio, una altra figura que la dictadura utilitzava per projectar la imatge desitjada del Portugal imperial.
El gest del Benfica va fer, doncs, que per segona vegada a la història, els destins de l’equip de Lisboa i de la Unió Soviètica es creuessin, tal com ja ho havien fet el maig de 1945 quan les banderes del club lisboeta havien substituït les prohibides ensenyes soviètiques als carrers de tot Portugal.