29
de setembre
de
2021, 06:30
En l’imaginari futbolístic, el Benfica ens apareix sovint com un club estretament vinculat a la dictadura portuguesa de l’Estado Novo. En bona part, perquè entre 1933 i 1974, els anys en què va perllongar-se el règim dictatorial ja fos sota el lideratge d’António de Oliveira Salazar o del seu successor, Marcello Caetano, el club de Lisboa va aconseguir guanyar ni més ni menys que 20 títols de lliga i 15 de copa, al marge d’aconseguir tres grans èxits continentals: la Copa Llatina de 1950 i, sobretot, les Copes d’Europa de 1961 i 1962, que li van donar una dimensió global convertint-lo en un dels pocs ambaixadors exteriors de l’Estado Novo.
Malgrat l’evident intent de Salazar i de la dictadura d’instrumentalitzar els grans èxits europeus del Benfica, el primer dels quals va ser aconseguit després d’una final d’infaust record per als afeccionats blaugrana en què els pals quadrats van ser protagonistes, el cert és que el dictador es va mirar sempre de reüll el principal club portuguès i va obligar-lo a modificar alguns dels principals elements que configuraven la seva identitat.
De fet, tot i que Salazar va utilitzar el futbol com un element per trencar el seu aïllament internacional i projectar una imatge positiva de Portugal al món, al dictador no li agradava gaire l’esport de la pilota. Des del seu punt de vista, el futbol era un espectacle de dubtós gust i que, en tant que responsable de congregar grans masses, era potencialment subversiu i perillós per a la pau social que el règim sustentava, fonamentalment, en la repressió. Aquesta visió, a la qual calia afegir la seva ferma oposició a la professionalització de l’esport, feia que, inicialment, el règim veiés en el Benfica, el club més popular del país, un element de distorsió més que no pas un instrument del qual servir-se.
A aquesta percepció negativa de l’equip de Lisboa hi contribuïen diversos elements. Un dels més importants era l’arrelament popular del club, que feia que tot sovint es parlés d’ell com “l’equip del poble”, així com també la seva tradició d’escollir la presidència i la directiva de manera democràtica, amb una votació entre tots els seus associats. Una circumstància que havia propiciat que, durant el mateix Estado Novo, el Benfica tingués dos insignes presidents, Manuel da Conçeiçao Alfonso i Joao Tamagnini Barbosa, que mantenien posicions polítiques obertament contràries a la dictadura.
El primer, Conçeiçao Alfonso, havia estat un humil tipògraf significat pel seu comunisme militant que havia arribat a afirmar: “No vaig ser només president del Benfica, vaig ser la pedra a la sabata de Salazar”. El segon, Tamagnini Barbosa, era un militar que havia exercit com a primer ministre abans de la dictadura i que havia participat en un intent fallit d’enderrocar Salazar el 1947.
Més enllà de la seva condició popular i de la filiació política d’alguns dels seus principals dirigents, un dels trets identificadors del Benfica que més molestava a la dictadura era el color roig de la seva samarreta. Pel règim, el fet que els seus jugadors i afeccionats fossin coneguts com els “vermelhos”, una paraula amb el mateix doble significat que té a casa nostra el mot “rojos”, resultava completament abominable, ja que evocava una ideologia comunista que era associada a poc més que al dimoni al Portugal de l’època.
En no poder canviar el color de la samarreta, una mesura massa impopular i que, de ben segur, hagués tingut una àmplia oposició entre la massa social benfiquista, la dictadura va optar per modificar el nom amb què el designava. Així, doncs, per obra i gràcia de l’Estado Novo, els “vermelhos” van passar a ser, de cop, els “encarnados”. Una paraula importada del francès “incarnat”, d’ús estrictament literari o professional, que servia per designar els colors compresos en la gamma cromàtica que es mou entre el roig, el rosa i el taronja.
La dictadura, però, no va utilitzar el nou mot en el sentit de l’original sinó que va convertir-lo en un sinònim del color roig per evitar així pronunciar la paraula “vermelho”, que a partir d’aquell moment es va convertir en proscrita.
La censura existent al Portugal de Salazar va provocar que el canvi de "vermelho" per "encarnado" fos una realitat en molt poc temps, evidenciant com la semàntica era una preocupació major per al règim, que esperava que fent desaparèixer de l’esfera pública els mots que evocaven el comunisme, aquesta “perversa ideologia contrària a Déu i a la pàtria”, com la definia la dictadura, desapareixeria també de la ment dels portuguesos.
L’obsessió de Salazar per eradicar qualsevol indici d’ideologia marxista no es va aturar amb el canvi de nom del color de la samarreta del Benfica. La següent víctima al si del club lisboeta va ser el seu himne, "Avante, avante p’lo Benfica", que havia estat compost en ocasió del seu vint-i-cinquè aniversari, celebrat el 1929, i que va ser censurat per l’Estado novo a partir de 1942.
.jpg)
La raó era molt senzilla: el concepte "Avante", "endavant", en català, evocava una de les principals consignes del Partit Comunista Portuguès (PCP) que havia decidit batejar amb aquesta denominació la seva principal publicació. El periòdic Avante!, que va començar a editar-se des de la clandestinitat el 1931 i es va distribuir il·legalment fins a la Revolució dels Clavells de 1974, convertint-se així en el diari més longeu del món publicat clandestinament, era una de les principals veus contra la dictadura i el règim no volia que es pogués entendre que el popular himne del Benfica, cantat reiteradament pels seus afeccionats, s’hi referia en la seva tornada. Així, doncs, l’himne va ser prohibit i va ser posteriorment substituït per la cançó "Ser benfiquista", presentada el 1953 en un acte de recollida de fons per a la construcció de l’estadi da Luz.
Amb aquesta maniobra, la dictadura havia aconseguit foragitar de l’espai públic benfiquista tant el color "vermelho" com la consigna "Avante" de manera que ningú podia interpretar que servien de subterfugi per la difusió de la ideologia comunista que Salazar tant temia.
El 1967, un quart de segle després de la prohibició de l’himne "Avante, avante p’lo Benfica", el compositor portuguès exiliat a París Luís Cília va escriure la cançó "Avante camarada" que va ser emesa per la clandestina Rádio Portugal Livre i que ben aviat es va convertir en un símbol de la resistència contra la dictadura i en un dels himnes del Partit Comunista Portuguès.
Tot i que el triomf de la Revolució dels Clavells va suposar la fi de la dictadura de l’Estado Novo, el cert és que la semàntica propugnada pel règim feixista amb relació al Benfica es va mantenir. Malgrat que alguns afeccionats i periodistes van reprendre el terme "vermelhos" per referir-se a l’equip, l’ús de la paraula "encarnados" es va mantenir, convertint-se en una de les denominacions més utilitzades per esmentar el Benfica. Un club que tampoc no va recuperar l’himne original censurat per la dictadura i va continuar utilitzant "Ser benfiquista" com el cant oficiós de l’entitat, el que sona abans de l’inici dels seus partits a l’estadi da Luz. Una bona mostra de l’herència d’aquella dictadura que va fer que el Benfica deixés de ser un club roig per convertir-se en "encarnado".
Malgrat l’evident intent de Salazar i de la dictadura d’instrumentalitzar els grans èxits europeus del Benfica, el primer dels quals va ser aconseguit després d’una final d’infaust record per als afeccionats blaugrana en què els pals quadrats van ser protagonistes, el cert és que el dictador es va mirar sempre de reüll el principal club portuguès i va obligar-lo a modificar alguns dels principals elements que configuraven la seva identitat.
De fet, tot i que Salazar va utilitzar el futbol com un element per trencar el seu aïllament internacional i projectar una imatge positiva de Portugal al món, al dictador no li agradava gaire l’esport de la pilota. Des del seu punt de vista, el futbol era un espectacle de dubtós gust i que, en tant que responsable de congregar grans masses, era potencialment subversiu i perillós per a la pau social que el règim sustentava, fonamentalment, en la repressió. Aquesta visió, a la qual calia afegir la seva ferma oposició a la professionalització de l’esport, feia que, inicialment, el règim veiés en el Benfica, el club més popular del país, un element de distorsió més que no pas un instrument del qual servir-se.
A aquesta percepció negativa de l’equip de Lisboa hi contribuïen diversos elements. Un dels més importants era l’arrelament popular del club, que feia que tot sovint es parlés d’ell com “l’equip del poble”, així com també la seva tradició d’escollir la presidència i la directiva de manera democràtica, amb una votació entre tots els seus associats. Una circumstància que havia propiciat que, durant el mateix Estado Novo, el Benfica tingués dos insignes presidents, Manuel da Conçeiçao Alfonso i Joao Tamagnini Barbosa, que mantenien posicions polítiques obertament contràries a la dictadura.
El president del Benfica, el tipògraf Manuel da Conceição Afonso, un obrer de simpaties comunistes, rep el títol del campió de lliga que el club lisboeta va guanyar la temporada 1935-36 Foto: serbenfiquista.com
El primer, Conçeiçao Alfonso, havia estat un humil tipògraf significat pel seu comunisme militant que havia arribat a afirmar: “No vaig ser només president del Benfica, vaig ser la pedra a la sabata de Salazar”. El segon, Tamagnini Barbosa, era un militar que havia exercit com a primer ministre abans de la dictadura i que havia participat en un intent fallit d’enderrocar Salazar el 1947.
Més enllà de la seva condició popular i de la filiació política d’alguns dels seus principals dirigents, un dels trets identificadors del Benfica que més molestava a la dictadura era el color roig de la seva samarreta. Pel règim, el fet que els seus jugadors i afeccionats fossin coneguts com els “vermelhos”, una paraula amb el mateix doble significat que té a casa nostra el mot “rojos”, resultava completament abominable, ja que evocava una ideologia comunista que era associada a poc més que al dimoni al Portugal de l’època.
En no poder canviar el color de la samarreta, una mesura massa impopular i que, de ben segur, hagués tingut una àmplia oposició entre la massa social benfiquista, la dictadura va optar per modificar el nom amb què el designava. Així, doncs, per obra i gràcia de l’Estado Novo, els “vermelhos” van passar a ser, de cop, els “encarnados”. Una paraula importada del francès “incarnat”, d’ús estrictament literari o professional, que servia per designar els colors compresos en la gamma cromàtica que es mou entre el roig, el rosa i el taronja.
Eusébio vesteix la samarreta roja, “encarnada” pel règim, durant un partit entre el Benfica i el FC Porto Foto: @nostalgiafutbo1
La dictadura, però, no va utilitzar el nou mot en el sentit de l’original sinó que va convertir-lo en un sinònim del color roig per evitar així pronunciar la paraula “vermelho”, que a partir d’aquell moment es va convertir en proscrita.
La censura existent al Portugal de Salazar va provocar que el canvi de "vermelho" per "encarnado" fos una realitat en molt poc temps, evidenciant com la semàntica era una preocupació major per al règim, que esperava que fent desaparèixer de l’esfera pública els mots que evocaven el comunisme, aquesta “perversa ideologia contrària a Déu i a la pàtria”, com la definia la dictadura, desapareixeria també de la ment dels portuguesos.
L’obsessió de Salazar per eradicar qualsevol indici d’ideologia marxista no es va aturar amb el canvi de nom del color de la samarreta del Benfica. La següent víctima al si del club lisboeta va ser el seu himne, "Avante, avante p’lo Benfica", que havia estat compost en ocasió del seu vint-i-cinquè aniversari, celebrat el 1929, i que va ser censurat per l’Estado novo a partir de 1942.
Primer número de l’Avante!, amb data 15 de febrer de 1931, la publicació del Partit Comunista Portuguès que va ser editada clandestinament durant tota la dictadura Foto: Museu do Aljube
La raó era molt senzilla: el concepte "Avante", "endavant", en català, evocava una de les principals consignes del Partit Comunista Portuguès (PCP) que havia decidit batejar amb aquesta denominació la seva principal publicació. El periòdic Avante!, que va començar a editar-se des de la clandestinitat el 1931 i es va distribuir il·legalment fins a la Revolució dels Clavells de 1974, convertint-se així en el diari més longeu del món publicat clandestinament, era una de les principals veus contra la dictadura i el règim no volia que es pogués entendre que el popular himne del Benfica, cantat reiteradament pels seus afeccionats, s’hi referia en la seva tornada. Així, doncs, l’himne va ser prohibit i va ser posteriorment substituït per la cançó "Ser benfiquista", presentada el 1953 en un acte de recollida de fons per a la construcció de l’estadi da Luz.
Amb aquesta maniobra, la dictadura havia aconseguit foragitar de l’espai públic benfiquista tant el color "vermelho" com la consigna "Avante" de manera que ningú podia interpretar que servien de subterfugi per la difusió de la ideologia comunista que Salazar tant temia.
El 1967, un quart de segle després de la prohibició de l’himne "Avante, avante p’lo Benfica", el compositor portuguès exiliat a París Luís Cília va escriure la cançó "Avante camarada" que va ser emesa per la clandestina Rádio Portugal Livre i que ben aviat es va convertir en un símbol de la resistència contra la dictadura i en un dels himnes del Partit Comunista Portuguès.
Portada del disc “Avante, camarada” que recull, entre d’altres, aquest himne del Partit Comunista Portuguès composat, el 1967, per Luís Cília durant el seu exili a París Foto: ocovildovinil.pt
Tot i que el triomf de la Revolució dels Clavells va suposar la fi de la dictadura de l’Estado Novo, el cert és que la semàntica propugnada pel règim feixista amb relació al Benfica es va mantenir. Malgrat que alguns afeccionats i periodistes van reprendre el terme "vermelhos" per referir-se a l’equip, l’ús de la paraula "encarnados" es va mantenir, convertint-se en una de les denominacions més utilitzades per esmentar el Benfica. Un club que tampoc no va recuperar l’himne original censurat per la dictadura i va continuar utilitzant "Ser benfiquista" com el cant oficiós de l’entitat, el que sona abans de l’inici dels seus partits a l’estadi da Luz. Una bona mostra de l’herència d’aquella dictadura que va fer que el Benfica deixés de ser un club roig per convertir-se en "encarnado".