L’Ateneu Barcelonès ha commemorat la Diada amb un acte original aquest dimecres i ha convidat el periodista Toni Soler a dissertar entorn la crucial pregunta de Per què Catalunya no és una potència mundial? Un tema que Soler ha considerat que genera un neguit universal i palpable en el país. La xerrada, que l’organització ha presentat com “més que un monòleg, menys que una conferència”, ha estat una iniciativa sorgida de la revista El món d’ahir. 

Toni Soler ha assenyalat que la clau que explica que Catalunya no sigui una gran potència és que el país “s’ha deixat enredar” moltes vegades, com va fer amb el Compromís de Casp, per part dels aragonesos, o el 1640, per part dels francesos després de la guerra dels Segadors. O amb els fets de Prats de Molló, quan Francesc Macià va intentar penetrar a  Catalunya per fer caure la dictadura de Primo de Rivera i fou delatat per algú.  

Un Macià que va fundar Estat Català, “quan els partits es deien com el que volien, no com ara, que s’anomenen Podem, Arran, Junts, S’ha acabat la festa o M’he deixat els nens a Ikea”. Ha recordat que el fracàs de Prats de Molló va dur uns anys després al 14 d’abril, amb la República catalana proclamada per Macià que va durar tres dies, que pel que ha estat la nostra història és una “plusmarca mundial”.

En definitiva: “Ens agraden els perdedors”, ha assegurat Soler, cosa que explicaria que grans perdedors com Pau Claris o els derrotats a la Guerra Civil com Lluís Companys o Josep Tarradellas tenen avui grans avingudes a tot arreu, “mentre que un gran guanyador com Jaume I -un conqueridor que, a més, va tenir més fills que Julio Iglesias- s’ha de conformar amb una estació de metro de la línia groga”. En canvi, hi ha figures que trenquen els tòpics, com Lamine Yamal. Però són excepcions d’un país “arronsadet d’actitud”.

La dificultat dels catalans per entendre i fer seves les claus del poder i de l’autoritat, una mica en línia amb el que va teoritzar en el seu moment Vicens Vives, és el fil conductor que per Toni Soler explica la història catalana. Per això costa tant de saber manar i de saber obeir i ja no diguem si qui intenta manar és un català. Ha recordat el que deia Josep Pla: “L’únic català que ha aconseguit que tots els catalans l’obeïssin ha estat Pompeu Fabra”.

El periodista també ha al·ludit al posat humil de la Moreneta com un exemple més d’aquest tarannà: “Una dona que semblaria una monitora d’esplai que està ensenyant a un nen a jugar a la petanca”. Una actitud la dels catalans que l’observem en la vida quotidiana quan se li pregunta a algú com li va: “Anar tirant i prou”. 

Malgrat això, Soler ha al·ludit al fet que, si som perdedors és també perquè els catalans “hem buscat brega”. El país ha estat “violent, en termes històrics. És un país de revolucions i violència: les bullangues, les guerres carlines, la Setmana Tràgica…”.  Només dues revolucions han estat pacífiques: la del 1931 que va fer caure la monarquia i el 2017, quan es van mobilitzar milions de persones perquè “gestionar gent se’ns dóna molt bé”.

Guifré el Pilós, millor comte que rei

El problema dels catalans amb el poder es va delatar ja molt aviat, quan Guifré el Pilós va ser comte de Barcelona, però no es va proclamar rei “per no enfadar els francs, mentre que l’Aragó es va proclamar regne”. Després, amb la unió amb l’Aragó i València, l’estat es va anomenar… Corona d’Aragó. “Per tant, què posa en el teu DNI? Doncs francs, barcelonins, aragonesos i espanyols, però rarament catalans”.   

Ha explicat la guerra de Successió i com tota l’energia del país passa de la política a l’economia, mentre Felip V tanca les universitats i en crea una a Cervera, “d’un nivell per sota de l’informe PISA”. El segle XIX hi ha la industrialització, la Renaixença i el moviment obrer, processos tots ells al marge de la política convencional. Una Renaixença que va fer que, en la celebració dels primers Jocs Florals, Milà i Fontanals exclamés: “Us heu fixat que hem estat parlant dues hores en català i ningú ha rigut?”. Sí, com ha recordat Toni Soler, s’havia arribat a una situació en què les expressions en català feien riure.

El fet que dins del moviment obrer predominés a Catalunya el corrent anarquista per damunt del marxisme, que era majoritari en la major part de països, l’ha atribuït Soler a aquesta recança catalana pel poder de l’estat, rebutjat pel pensament àcrata. Una tesi que troba molts defensors dins de la historiografia.

Ha descrit l’era pujolista com aquella en què durant més de dues dècades el país es va autogovernar amb relativa normalitat i sense que cap general aixequés el cap. Un govern propi que va generar més afany de governar. D’aquí possiblement el sorgiment del procés i l’ascens de l’independentisme, que al capdavall va tornar a mostrar la dificultat per copsar el sentit del poder, que “no és organitzar manifestacions”.

“Aparta’t”, la paraula que més hem escoltat

Soler ha al·ludit a la geografia com un factor que ha dificultat la situació de Catalunya al ser terra de pas. Això explicaria que la paraula que més han escoltat els catalans és “Aparta’t”: “Ens ho van dir els grecs quan van arribar a Empúries, Hanníbal amb els elefants, Escipió quan va venir a Tarragona a combatre els cartaginesos, els visigots, els sarraïns, els francs, ens ho van dir els castellans i després els francesos a la guerra dels Segadors. Ens ho va dir Napoleó. Ens ho va dir Franco després de la batalla de l’Ebre. I ara ens ho diuen els empresaris del sector hoteler”.  

Però tenim potencialitats. Des de la gastronomia al disseny, l’arquitectura i els castells. Una arquitectura i uns castells que fan  que els catalans tinguem més motius per anar sempre mirant cap dalt que no amb el cap cot. I és que si Catalunya no ha estat una potència, en el fons, ha estat per “no presumir”. Soler s’ha acomiadat dient que “no sabem si volem exercir el poder o si no, però guardeu-vos el secret i quan es preguntin, digueu només anar tirant i prou”. 

Soler ha estat introduït per Isona Passola, la presidenta de l’Ateneu, qui ha apuntat que l’entitat “commemora, però no celebra l’Onze de Setembre, ja que no recordem l’efemèride de la nostra derrota sinó la persistència de la nostra resistència”, tot recordant el referèndum de l’1-O. Passola ha afirmat que el “catalanisme obert” ha estat el fil conductor de totes les juntes de la docta casa tret dels períodes de dictadura, i ha demanat de combatre el “feixisme excloent i racista que ha sorgit també a casa nostra”.

Que no falti la ironia

Soler ha fet un exercici gens fàcil. Si ja és arriscat en qualsevol país descriure la història pròpia amb generoses dosis d’ironia, encara ho és més si el país arrossega episodis de derrotes que han flagel·lat la seva memòria. Una història, la catalana, que avui, com ha demostrat una sala gran atapeïda d’un públic que ha escoltat Toni Soler entre rialles, també fa riure. 

Toni Soler és periodista però també llicenciat en Història. Capbussar-se en el passat patri és una de les seves dèries. Ho ha demostrat en la seva Història de Catalunya (modèstia a part) i en una novel·la, L’última carta de Companys, en què l’autor situa el president afusellat a la Catalunya del 2015 gràcies a una Generalitat capaç de desenvolupar una tecnologia per viatjar en el temps. Potser allò que ens caldria per redreçar un passat que tan sovint ha estat tràgic. I a vegades, també, mancat d’humor.