Hi va haver un temps en què, els dies previs a la Diada, s'especulava si la mobilització arribaria als dos milions de persones. Es feien càbales sobre l'impacte de la xifra d'assistents en la classe política, entregada al procés, i es donava per fet que hi hauria conseqüències immediates. L'any 2012, per exemple, Artur Mas va convocar eleccions anticipades amb un programa sobiranista davant la primera gran manifestació promoguda per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) -acabada de crear- i Òmnium Cultural. Dos anys més tard, la marxa va ser el preludi del 9-N. El 2017, al carrer s'hi palpaven ganes de referèndum. En ple 2025, tot això ja pertany als llibres d'història.
Ni l'ANC és la de la golden era del procés, ni el context social, polític i econòmic és el mateix que fa una dècada. Al Palau de la Generalitat, des de fa un any, hi governa el PSC, amb Salvador Illa al capdavant. El suport a la independència, que havia arribat a somiar amb el 50%, està instal·lat en el 40% des de fa uns quants baròmetres del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO). A la Moncloa ja no hi ha mana el PP, sinó que hi ha un govern espanyol liderat per Pedro Sánchez que, forçat per les circumstàncies, necessita Junts i ERC per governar i s'ha vist obligat a aprovar una llei d'amnistia encara pendent de l'aplicació completa. Carles Puigdemont és a l'exili, i Oriol Junqueras està inhabilitat.
És en aquest context que l'Assemblea, ara amb Lluís Llach al capdavant, ja no especula amb xifres d'assistència, ni reclama conseqüències immediates de la mobilització a cap Govern, bàsicament perquè ja no existeixen corretges de transmissió amb el Palau de la Generalitat. Llach, això sí, no perd l'optimisme: en una entrevista a Nació, indicava que començava a detectar una certa "aliança" entre les formacions independentistes. No hi ha estat des de la nit del referèndum, l'1 d'octubre del 2017 -només queden dos anys per celebrar-ne el desè aniversari-, potser perquè els dos grans capitans del procés, Puigdemont i Junqueras, continuen liderant els espais polítics de Junts i d'ERC.
De metes conjuntes, a la pràctica, les dues formacions en tenen poques. A la distància ideològica evident -i que el postprocés ha accentuat, perquè abans s'havien diluït de cara a l'objectiu comú- s'hi suma la negociació per separat amb el PSOE. Si els republicans centren els esforços en el finançament singular, en fase primigènia de concreció legislativa i amb uns terminis que han desbordat la previsió fixada en el pacte per investir Illa -la recaptació de l'IRPF se n'ha anat al 2028, data en què a la Moncloa ja hi poden governar el PP i Vox-, Junts veu com els compromisos pendents s'acumulen. El català continua sense ser oficial a Europa, i Puigdemont no pot tornar sense riscos a l'Estat.
Està previst que ho pugui fer, com a molt d'hora, en el primer trimestre de l'any vinent, tot i que fins i tot els més implicats en l'entorn de l'expresident admeten que la data no depèn d'ells. Com evolucionarà el pacte de Junts amb el PSOE? A la tardor -així ho va traslladar Puigdemont a la permanent de Junts- es prendrà una decisió, però de moment es deixa córrer el rellotge sense aparcar la mà dura: la reducció de la jornada laboral impulsada per Yolanda Díaz, per exemple, ha estat tombada al Congrés. Perquè, ara per ara, tot passa pel Congrés, perquè tot passa per Madrid. Des de l'1-O, des de l'inici de la repressió, qualsevol decisió rellevant ha deixat de tenir el Parlament a l'epicentre.
Mobilització descentralitzada
Aquesta és una de les queixes de l'ANC, que enguany ha tornat a optar per una mobilització descentralitzada amb Barcelona, Tortosa i Girona com a protagonistes. S'ha recuperat la denúncia del dèficit fiscal i s'han introduït elements com el mal funcionament de Rodalies al tronc de l'argumentari de l'Onze de Setembre. "Més motius que mai", sosté el lema de la concentració. Són motius que fa dècades que persisteixen i que, per ara, no tenen una traducció política efectiva al Parlament. És probable que no hi sigui durant una temporada, tenint en compte que la irrupció d'Aliança Catalana -Sílvia Orriols es manifestarà- complica la reedició de la majoria independentista.
Uns anys en què la samarreta de la Diada era tendència, que els plans de l'Onze de Setembre eclipsaven agendes familiars, que la capital catalana s'omplia amb xifres properes als dos milions de persones. Eren celebracions amb un propòsit sempre proper al calendari, ja fos una consulta, unes eleccions plebiscitàries, un referèndum o la protesta per demanar la llibertat dels presos polítics. Després de sis edicions propositives, la resta han estat reactives, ja fos per esperar la sentència del Tribunal Suprem o per exigir, amb to agre, als partits que fessin la independència. L'ANC, de fet, va estar a punt de presentar-se a unes eleccions amb el quart espai, finalment descartat.
Ni l'Assemblea és el que era -les batalles internes l'han empetitit, i ha perdut la influència de la qual disposava en temps de Carme Forcadell i Jordi Sànchez-, ni Junts i ERC tenen coordinació estratègica, ni la demoscòpia projecta la possibilitat que el PSC perdi la Generalitat en el mig termini. L'única raó que té l'entitat per a l'esperança és que, una dècada després, continuen vigents les raons de fons que van impulsar les grans mobilitzacions: funcionament deficient de les infraestructures, finançament caducat i exigu amb les demandes catalanes, reconeixement nacional enquistat i incomprensió en bona part de l'Estat. Un diagnòstic, però, que no va de bracet amb cap horitzó concret.
