L'11 de juliol Ricky Rubio havia tancat una etapa. El base català tornava a una convocatòria oficial de la selecció espanyola de bàsquet, després de gairebé dos anys d'absència. Era l'últim pas per completar el cercle, iniciat el desembre del 2021, quan es va trencar el lligament creuat anterior del genoll esquerre en el millor moment de la seva carrera a l'NBA, dirigint el joc dels Cavaliers a la pista. Aquest gener havia fet el primer pas amb la reaparició a la lliga nord-americana i ara encarava el retorn amb el combinat de Sergio Scariolo. Però dissabte passat, Rubio va fer un pas al costat. En un comunicat conjunt amb la Federació Espanyola de Bàsquet, el jugador anunciava que s'aturava per cuidar la seva salut mental, un parèntesi indefinit en la seva carrera.
Rubio ha demanat privacitat sobre la decisió i no s'ha volgut pronunciar sobre els detalls que l'han dut a prendre aquest pas. En tot cas, el base de 32 anys ha tornat a aprofitar el seu ascendent per fer d'altaveu de la salut mental en l'esport d'elit, un tema tabú fins fa ben poc. Simone Biles i Naomi Osaka havien fet gestos semblants. El 2021, la gimnasta es va retirar de la competició quan s'estava jugant les medalles als Jocs Olímpics de Tòquio, mentre la tenista va renunciar a disputar Roland Garros. En tot cas, experts en esport d'elit i psicologia esportiva contactats per Nació coincideixen a lloar el gest de Rubio, tant per l'altaveu que suposa, com pel debat que obre i la importància de socialitzar les emocions.
"El pas de Rubio és important per naturalitzar els problemes de salut mental i anar a teràpia. Els esportistes són models i poden servir de referència, tant per als companys de professió com per apoderar les pròximes generacions", assegura Xavier Lucas, psicòleg clínic especialitzat en el món de l'esport. Lucas destaca que en l'última dècada hi ha hagut una "humanització" de l'esportista. "Rubio s'ha mostrat vulnerable, no dèbil", subratlla el psicòleg, que admet que hi ha competicions, com l'NBA, que tenen un tarannà militar. Rubio fa de contrapès.
L'altaveu del jugador català és una obertura a l'estrès de la competició d'alt nivell, però també fa evident que les condicions de pressió en l'elit no són sostenibles. Així s'expressa Carme Lluveras, entrenadora i analista tècnica de bàsquet: "Els jugadors són empreses, representen una marca. Actualment, hem assumit que a banda del rendiment esportiu han d'estar farcits de compromisos publicitaris i rodes de premsa. Algú s'ha preguntat si tenen l'ajuda necessària per fer-hi front? Estem posant més caps de premsa que personal en salut mental. La societat ens està dient que ha de ser a la inversa".
El 2016, Rubio no va trobar les eines per comunicar la depressió que patia, després de la mort de la seva mare per un càncer de pulmó. L'MVP del darrer mundial de bàsquet va haver de viure la malaltia a distància, mentre jugava el darrer tram de la temporada amb el seu equip d'aleshores, els Minnesota Timberwolves. "Em despertava cada matí pensant en trucar-li, durant anys vaig seguir enviant-li missatges de text", va compartir el base català en una carta, tres anys després de la mort de la mare. "Durant un temps, em pensava que m'havia tornat boig, com si parlés amb mi mateix", va admetre.
La pressió extraesportiva dels esportistes
Hi ha dos tipus de factors que expliquen la presència de problemes de salut mental en els esportistes d'elit. Els factors exògens i els endògens. Els primers apareixen a conseqüència de fenòmens externs, com ara la mort d'un familiar. És el cas de Rubio. D'altres, apareixen per una predisposició genètica en el sistema nerviós de desenvolupar situacions generals d'ansietat o depressió. Mentre els primers casos la intervenció del psicòleg pot ser clau per capgirar la situació en els segons casos hi entren camps com els de la psiquiatria. Ara bé, tots dos escenaris tenen la pressió com a detonant.
Segons Lluveras, la pressió és necessària en l'esport d'elit, de la mateixa manera que apareix en camps com el de la cirurgia. Els professionals de l'esport aprenen a afrontar la pressió per poder treure'n un creixement, sobretot a través d'entrenaments durs. La pèrdua d'espais d'oci, la sobrecàrrega de competicions i l'augment de la pressió extraesportiva expliquen la saturació, i la diagnosi de trastorns en l'esport professional.
Lucas treballa habitualment amb jugadors d'elit i coincideix amb l'entrenadora en què els esportistes de primer nivell saben gestionar escenaris com una final o situacions estressants. El problema no és la pressió, sinó el tipus de pressió. Pel psicòleg, això s'aguditza en la pèrdua d'espais d'intimitat de l'esportista, sense recursos per poder estar sol i autoconèixer-se. "L'exposició els distancia de la seva intimitat, els amaga la seva essència, assegura aquest expert.
Socialitzar les emocions
Rubio no només ha fet d'altaveu per conscienciar de la salut mental durant els seus moments baixos. També ha visualitzat parlar-ne habitualment. Socialitzar les emocions és un dels exercicis que faciliten naturalitzar-les. En aquest sentit, la diferència entre els esports individuals i els col·lectius també es fa evident. En un vestidor l'exposició dels estats d'ànim no és tan intensa, ofereix nivells de socialització vairats i descarrega la pressió per mostrar-se. Segons Lucas, són aspectes clau per desenvolupar una maduresa interior. "Exposar les emocions fa que se'n parli amb un discurs natural i ajuden a aconseguir més autoconeixement."
La presència de referents al món de l'esport permet diferenciar entre la vulnerabilitat i la debilitat. Però Lluveras recorda que, tenir una condició no obliga a haver de ser referent i exposar-se públicament com ho ha fet Rubio. "Hem d'agrair la sinceritat que ha demostrat, però no podem convertir-ho en obligació per tots els esportistes", matisa l'analista tècnica, amb experiència a les lligues dels Estats Units o l'Unicaja de l'ACB.
En aquest sentit, els casos de Simone Biles i Naomi Osaka del 2021 tornen a reflotar. Totes dues van rebre crítiques per la manca d'autoexigència en la pressió o per no tenir prou fortalesa mental. Aleshores, s'hi van sumar emblemes com el tenista Novak Djokovic. Dos anys més tard, la decisió de Rubio ha estat assumida amb naturalitat. Un senyal més del valor de l'exemple que representa.