Un dels lemes tradicionals que el moviment feminista havia utilitzat per combatre la bretxa salarial existent entre homes i dones era el que afirmava que "a igual treball, igual salari". Seguint el rastre d’aquesta consigna, en el món esportiu anglosaxó s’hi va fer popular la divisa que reclamava "equal play, equal pay". És a dir, a la mateixa pràctica esportiva, la mateixa retribució salarial. Una de les pioneres d’aquesta reivindicació va ser la tenista nord-americana Billie Jean King que, cansada de rebre premis molt inferiors als que percebien els seus homòlegs masculins per guanyar els mateixos tornejos, un llunyà 1973 va amenaçar de boicotejar l’Open dels Estats Units si no s’atribuïa el mateix premi a la categoria femenina que a la masculina de la competició.
La pressió de la tenista, que comptava amb el suport del moviment feminista nord-americà, va sorgir el seu efecte i l’US Open es va convertir en el primer torneig del Grand Slam en oferir una retribució econòmica idèntica a les seves campiones que als seus campions. L’exemple igualitari d’aquest torneig de tenis va ser seguit per escasses disciplines, entre les quals cal destacar el triatló o el tir amb arc, mentre que el gruix de les pràctiques esportives van continuar mantenint una immensa bretxa salarial que, segurament, tenia en el futbol el seu principal exponent.
No va ser fins al 2017, és a dir, més de quatre dècades després de la decisió de l’US Open, que va tenir lloc la primera iniciativa que posava en pràctica una política salarial igualitària entre homes i dones en l’àmbit del futbol. Aquell any, el Lewes Footbal Club, un modest, però històric equip del comtat d’East Sussex, situat al sud-est d’Anglaterra, es va convertir en el primer club semiprofessional del món que decidia pagar el mateix a les seves jugadores que als seus jugadors.
Si bé cap altre equip va seguir el seu exemple, pocs mesos després del seu històric anunci, la federació de futbol de Noruega es va apuntar a la campanya en favor d’una retribució igualitària i va anunciar la decisió de pagar el mateix a les futbolistes que vestien la samarreta noruega que als seus homòlegs masculins. Aquesta mesura responia, entre d’altres, a la denúncia que, després de guanyar el mundial de 2015, havien manifestat les jugadores nord-americanes que es queixaven que tot i haver estat campiones del món havien percebut prop de sis milions de dòlars menys que els seus companys masculins que, l’any abans, havien caigut als vuitens de final.
Una afeccionada nord-americana reivindica la igualtat salarial entre futbolistes durant la disputa del mundial de 2015 Foto: Womankind Worldwide
L’adopció d’una política salarial igualitària en el futbol va ser seguida per diverses federacions com ara l’australiana, la gal·lesa o la nord-americana, per citar-ne alguns exemples, però no va fer fortuna en el món dels clubs on el Lewes anglès continua essent, set anys després, l’únic equip de l’àmbit professional o semiprofessional del futbol que paga igual a jugadors i jugadores.
De fet, la política igualitària del Lewes FC, un equip de llarga trajectòria, ja que va ser fundat ni més ni menys que el 1885 i que, igual que molts clubs anglesos de l’època, va néixer en un pub, el no menys històric The Royal Oak, va molt més enllà de la igualtat salarial. Al marge de pagar el mateix als i a les integrants dels equips masculí i femení, el Lewes ha adoptat una iniciativa, batejada amb el nom d’Equality Football Club (Igualtat Futbol Club), que fa que tots dos equips juguin sempre al mateix estadi, gaudeixin dels mateixos recursos, i comptin exactament amb els mateixos pressupostos per a les seves seccions de màrqueting o de comunicació.
El missatge que vol llençar el club és, doncs, evident. Cal valorar (i pagar) per igual la tasca que fan tant dones com homes sobre el terreny de joc defensant l’escut de l’equip. Segurament aquesta mesura, que com hem dit es va posar en marxar el 2017, va poder ser adoptada fruit del model de propietat de l’entitat, on els socis i sòcies són els veritables amos del club i, per tant, els qui prenen les seves decisions més importants. Aquest model, al qual el club va tornar després d’haver patit greus problemes financers, és el que va permetre posar en marxa el programa Equality FC, que ha esdevingut tot un èxit i que ha donat una nova dimensió a l’entitat.
Arran de la política salarial igualitària, el Lewes FC Women, que va ser creat el 2002 amb el nom de Lewes FC Ladies, va aconseguir una fita històrica per l’entitat com és l’ascens, el 2018, a la Championship, la segona categoria del futbol femení anglès, on competeix des d’aleshores i on s’ha enfrontat als combinats femenins d’històrics clubs anglesos com és el cas del Liverpool o del Manchester United.
L’estadi del Lewes anuncia un partit de copa contra el Manchester United femení amb totes les entrades venudes Foto: Glorious Sport
Aquesta circumstància provoca que, tot sovint, els partits que disputa el Lewes femení siguin força més atractius i, per tant, congreguin més públic, del que ho fa el seu homòleg masculí, que actualment competeix a la primera divisió de la Isthmian League, és a dir, a la setena categoria del futbol anglès.
La singularitat d’aquesta experiència va arribar fins al parlament britànic, on Karen Dobres, codirectora del club, va defensar la seva política igualitària a la comissió parlamentària que tractava la qüestió de la discriminació de gènere en el món de l’esport. En aquest sentit, Dobres va reivindicar el projecte Equality FC com un instrument de canvi social i va defensar també el model de propietat del club com un element clau a l’hora de posar en pràctica mesures d’aquesta naturalesa, ja que fa que l’objectiu de l’entitat no sigui la recerca de beneficis econòmics sinó la defensa dels valors de la comunitat que la conforma.
Un dels valors essencials que defensa la comunitat que forma el Lewes és, doncs, és la igualtat entre gèneres. Això explica que quan hom accedeix al seu estadi, l’històric The Dripping Pan, que ha servit de llar a l’equip des que va fundar-se el 1885, una de les primeres coses que hi pugui veure sigui una escultura obra d’Amanda Cotton que, amb el títol d’"Inexorable", mostra les figures d’Anne Bonny i Mary Read, dues pirates del segle XVIII que es van haver de disfressar d’homes per fugir de la pobresa i de la societat patriarcal, i que van enamorar-se l’una de l’altra al mateix temps que assaltaven vaixells i buscaven tresors pels mars del Carib.
Una jove afeccionada del Lewes es fotografia amb l’escultura dedicada a les pirates Bonny i Read situada a l’estadi de l’equip Foto: Lewes FC
El club va acollir i inaugurar aquesta escultura l’agost de 2022, després que la corporació local del comtat de Devon, també al sud d’Anglaterra, considerés com a inapropiada l’exhibició de la figura de dues dones pirates, lesbianes, rebels i empoderades. Segurament, Anne Bonny i Mary Read no podien trobar un millor lloc per ser exhibides que l’estadi de l’únic equip que tracta i paga per igual les dones i els homes que defensen la seva samarreta.
Més enllà d’aquest detall, el Lewes també ha estat un dels abanderats en reivindicar que el premi per l’obtenció de la FA Cup, la popular copa anglesa, sigui igual en les categories masculina i femenina, posant fi així a una situació de discriminació que provocava que, per alguns equips femenins, la participació en la copa fos tot sovint deficitària.
A totes aquestes qüestions en defensa de la igualtat de gènere també cal afegir-hi la participació del club en iniciatives contra les apostes i les seves funestes conseqüències o en defensa d’un model de propietat comunitària i d’una governança democràtica de l’entitat. Una filosofia romàntica del futbol que es veu expressada en els cartells que anuncien els partits dels seus jugadors i de les seves jugadores, que tot sovint reten homenatge a figures revolucionàries del món de l’art, de la música o de la política, com és el cas d’Ernesto Che Guevara o els Sex Pistols. En bona part, perquè l’actual Lewes és tant o més revolucionari que ells posant en pràctica una mesura tan senzilla però alhora tan complexa com la de pagar igual i destinar els mateixos recursos als seus equips femení i masculí. Una pràctica tan revolucionària que cap altre club professional o semiprofessional del món del futbol no ha gosat encara seguir.