Com acostuma a passar amb la majoria dels clubs esportius de les set províncies que conformen Euskal Herria, amb l’Athletic Club biscaí, la Reial Societat guipuscoana i l’Osasuna navarrès al capdavant, la identitat basca és un element essencial en la definició de l’Alabès, el principal equip de la ciutat que acull la capitalitat i la seu administrativa de les institucions de la comunitat autònoma basca.
Tot i l’inqüestionable basquisme que caracteritza actualment la seva afició, l’Alabès es va erigir, amb l’esclat de la Guerra Civil, en un club obertament identificat amb les posicions dels sublevats franquistes, en bona part perquè Vitòria, la ciutat on va ser creat el 1920 amb l’anglòfon nom d’Sport Friend’s, havia quedat enquadrada, després de l’aixecament feixista del 18 de juliol de 1936 liderat pel general Francisco Franco, en el bàndol nacional.
Paradoxalment, l’esclat de la Guerra Civil que va seguir al cop d’estat franquista, va tenir evidents beneficis per a l’Alabès, que tot un just un parell d’anys abans havia vist greument amenaçada la seva continuïtat i havia cessat temporalment la seva participació en la lliga i la copa estatals. El principal profit de l’entitat vitoriana va venir derivat del fet que en el moment de l’inici de la guerra molts jugadors d’equips de les zones sota control republicà es trobaven de vacances al nord de l’estat, circumstància que va propiciar que no poguessin reincorporar-se a la disciplina dels seus clubs i alguns d’ells acabessin reforçant l’Alabès, que havia quedat en una zona controlada pels sublevats franquistes.
Malgrat aquesta circumstància favorable, també és cert que l’Alabès, igual que la resta de clubs de l’estat, es va veure perjudicat per la interrupció de totes les competicions que va comportar el conflicte bèl·lic, un fet que va paralitzar la seva activitat, que no va ser represa fins al mes d’abril de 1937.
A partir d’aquesta data, l’equip vitorià va disputar diversos partits amistosos amb l’objectiu de recaptar fons per diferents organismes del bàndol franquista i, molt especialment, per les Brigades de Navarra, un conjunt d’unitats militars integrades per requetès que formaven part de l’Exèrcit Nacional franquista i que, entre la primavera i la tardor de 1937, van ser les responsables de l’ofensiva feixista que va permetre la conquesta de tot el nord peninsular controlat per les forces republicanes, des de Bilbao fins a Gijón.
El partit més significatiu que l’Alabès va disputar durant aquell 1937 va ser el que va enfrontar, el 25 d’octubre, al Donostia, el nom que la Reial Societat havia adoptat durant la Segona República i que encara mantenia malgrat la conquesta franquista de Sant Sebastià del 12 de setembre de 1936.
Les tropes franquistes desfilen per Sant Sebastià després de la conquesta de la ciutat Foto: Pascual Marín / Kutxa Fototeka
En aquell partit, on els militars nacionals tenien entrada gratuïta i la recaptació estava destinada a la quarta unitat de les Brigades de Navarra, comandada pel tinent coronel Camilo Alonso Vega, un militar originari del Ferrol que havia liderat la sublevació del 18 de juliol de 1936 a Vitòria, l’Alabès va decidir donar tots els trofeus que havia guanyat al llarg de la seva història al Tresor Nacional per tal de contribuir a sufragar les despeses de guerra del bàndol nacional.
Amb aquest gest, l’Alabès seguia les petjades de l’Athletic Club que, dues setmanes abans, el 10 d’octubre de 1937, havia cedit al bàndol franquista els 145 trofeus que havia conquerit fins aleshores durant un partit celebrat a San Mamés que havia enfrontat dos combinats del club biscaí, molt minvat perquè la majoria dels seus jugadors s’havia integrat a la selecció d’Euskadi que, a través d’una gira per diferents països, reivindicava internacionalment la causa nacionalista basca. El gest de l’Athletic Club, segrestat per les autoritats franquistes després de la caiguda de Bilbao, semblava destinat a humiliar un equip que, en aquella època, era considerat el màxim exponent futbolístic del nacionalisme basc.
El partit entre l’Alabès i el Donostia, que es disputava sota l’atenta mirada de molts dels integrants de les Brigades de Navarra que el matx pretenia glorificar degut a la seva recent conquesta de Gijón, completant així el domini feixista del nord peninsular, va acabar amb victòria alabesa per 3-1 però es recordarà, sobretot, pel que va succeir durant la mitja part, quan l’alcalde de Vitòria imposat per Franco, Pedro Rafael Santaolalla, un militar que encapçalava la patronal alabesa, que no amagava les seves simpaties per l’Alemanya nazi i que exercia com a president honorari del club, va lliurar al governador miliar de la província tots els trofeus que fins aleshores havia conquerit el Deportivo Alavés perquè contribuïssin a l’esforç de guerra del bàndol franquista així com també un banderí del club dedicat a les "valentes" tropes de la quarta unitat de les Brigades de Navarra.
Els jugadors de l’Alabès el 1937, en plena Guerra Civil Foto: Arxiu Alabès
Les unitats de requetès franquistes serien de nou protagonistes en l’àmbit del futbol quan la federació guipuscoana va decidir impulsar la primera competició disputada en els territoris sota control franquista que es va voler dedicar, precisament, a les Brigades de Navarra.
La federació de futbol de Guipúscoa, després de la conquesta franquista del seu territori, havia tingut un paper clau en l’organització del futbol a les zones sota control nacional ja que havia impulsat la creació de la Federació Nacional Espanyola de Futbol, que el novembre de 1937 va obtenir el reconeixement de la FIFA. Així, doncs, el principal organisme internacional del futbol donava legitimitat a les primeres institucions del franquisme en reconèixer alhora la federació espanyola franquista, amb seu a Sant Sebastià, i la republicana, que tenia la legitimitat històrica i governamental, que havia traslladat la seva seu a Barcelona.
Seguint el rastre de la Copa de l’Espanya Lliure, el trofeu en honor del president de la República que s’havia organitzat el 1937 al País Valencià i a Catalunya, que estaven sota control republicà, la federació guipuscoana va voler posar en marxa una competició copera que, als antípodes ideològics del torneig que s’havia celebrat als Països Catalans, honorés a les Brigades de Navarra i es convertís en el primer trofeu oficial del franquisme.
Amb aquest objectiu va néixer la Copa Brigades de Navarra que, entre febrer i juny de 1938, va comptar amb la participació de cinc equips bascos (el Donostia, l’Alabès, el Baracaldo-Oriamendi i el Tolosa), un de navarrès (l’Osasuna) i un de riojà (el Club Deportivo Logroño). Sense amagar les intencions polítiques d’aquesta "primera competició oficial d'importància en la segona etapa del futbol hispà, separada de l'anterior pel gloriós alçament de l'Espanya digna i honrada", el manifest que la promovia deixava clar que l’objectiu de la competició era "honrar a qui tant ens va honrar".
Feia referència a les Brigades de Navarra, que "construint primer un mur infranquejable amb els seus nobles i valerosos pits, van contenir l'onada vermella, que emparada per la separatista, va escampar-se per les províncies de Guipúscoa i Biscaia, i més tard amb un valor indomable, fregant l'heroisme quan el nostre gloriós Cabdell va considerar oportú, van conquerir de punta a punta les dues províncies acabant amb la guerra del Nord i donant a les Vascongades, a Navarra i Logronyo la seguretat i el benestar d'aquella Espanya de Franco, que ell i només ell va saber encausar i dirigir als bons espanyols per fer-la una, gran i lliure".
Pamplona, durant un homenatge a les Brigades franquistes de Navarra que van conquerir el nord peninsular Foto: Pamplona Actual
Llegint aquest manifest, no és d’estranyar que tots els partits d’aquesta nova competició es convertissin en una exaltació constant de les "bondats" de les Brigades de Navarra de l’exèrcit franquista, una circumstància que es va fer especialment palesa durant la final d’aquesta singular copa, que es va celebrar a l’estadi de San Juan de Pamplona, la capital navarresa. Amb unes graderies plenes de propaganda franquista i de parafernàlia bèl·lica en favor de les Brigades de Navarra, el partit decisiu del torneig va enfrontar l’Alabès amb el Baracaldo-Oriamendi, un equip que, en principi, no havia de disputar la competició ja que no estava afiliat a la federació guipuscoana però que va ser finalment admès gràcies a l’argument que els seus fundadors eren d’orientació política carlista i tradicionalista i que, en conseqüència, havia de ser present en aquell homenatge futbolístic als requetès.
Malgrat que durant la lligueta prèvia el Baracaldo-Oriamendi havia derrotat l’Alabès a San Mamés per un contundent 7-2, la final va tenir un desenllaç ben diferent i va acabar amb el triomf dels vitorians per un ajustat 2-1. L’Alabès completava així el seu homenatge als combatents franquistes, iniciat amb l’ofrena de tots els seus trofeus, conquerint l’única edició de la Copa des les Brigades de Navarra, una competició que no ha estat oficialment reconeguda i que fa que el primer trofeu oficial de l’Espanya franquista sigui el Torneig Nacional de Futbol que es va celebrar el 1939 i on l’Alabès va arribar fins a les semifinals, on va caure davant del Sevilla, el futur campió.
La fi del conflicte bèl·lic i la tornada de molts jugadors als seus clubs d’origen va comportar el retorn a la modèstia d’un Alabès que trigaria a recuperar el llustre que havia aconseguit durant la guerra, arribant a convertir-se en el campió de la Copa de les Brigades de Navarra, un torneig pensat per glorificar els combatents del bàndol franquista.