El desenllaç era previsible. Que Xavi Hernández deixaria de ser l’entrenador del Barça el 30 de juny havia passat a ser un secret a veus dins i fora del club. Si mitja directiva ja no veia clara la seva incorporació fa dos anys i mig com a substitut de Ronald Koeman -per ser un entrenador novell i pels seus vincles amb Víctor Font-, ara ja eren els membres de la junta gairebé al complet els partidaris que l’exmigcampista no continués al capdavant de la nau la pròxima temporada. Xavi, com ja vam explicar ara fa unes setmanes, no tenia massa suports. Feia temps que s’havia quedat pràcticament sol, amb el seu staff tècnic com a únic punt d’estabilitat dins un club que el veia lluny de la banqueta del primer equip masculí.
Xavi mai ha estat la nineta dels ulls de Joan Laporta. El president el va fitxar per aclamació popular, perquè veure un dels millors jugadors de la història del Barça assegut a la banqueta i dirigint l’equip era una imatge que tot el barcelonisme demanava. Però mai se l’ha acabat de creure, sempre n’ha tingut recel per diversos motius: poca experiència a les banquetes, no va voler ser l’entrenador del filial com sí que ho havien estat abans Pep Guardiola i Luis Enrique Martínez; i per haver format part de la guerra de trinxeres dels darrers anys permetent que el candidat rival de Laporta -Font- l’inclogués al seu organigrama esportiu com el gran nom de la seva candidatura electoral. Aquesta última raó sembla més aviat absurda perquè s’utilitzi com un argument esportiu vàlid, però té un pes enorme en un club que continua dividit i en el qual l’odi cap als bàndols continua latent. Xavi no era home de Laporta i aquesta circumstància ha propiciat, dins l’entitat, una remor permanent al voltant de la figura de l’entrenador.
També les sortides de Jordi Cruyff i Mateu Alemany i la incorporació de Deco han fet que Xavi anés perdent pes en la presa de decisions. Se l’ha anat debilitant i, fins i tot, qüestionant-li l’autoritat. Només cal recordar l’episodi de la convocatòria pel partit de l'Anvers -a la Champions- en què Xavi va decidir que Lewandowski, Araujo i Gündogan no hi entressin per descansar i que finalment acabessin viatjant per decisió de Laporta i Deco. Tampoc s’ha estat el club de promocionar Rafa Márquez, tècnic del filial i persona de la màxima confiança de Deco, en moments de crisi al primer equip. Però Xavi havia perdut també el vestidor. Almenys, una part important que no l’entén, que no sap ben bé què demana i que, al cap i a la fi, acaba improvisant damunt de la gespa. I perdre els jugadors és el pitjor que et pot passar. De fet, els futbolistes es van assabentar de l’adeu del seu entrenador just en el moment que el tècnic ho anunciava públicament, una hora i mitja després del partit. Als vestidors de Montjuïc, després de la dura derrota davant el Vila-real, no els en va dir res. Revelador.
Tot i que aquest final es podia preveure, allò que deixa en un cert punt d’incomoditat a tothom és el camí cap aquest desenllaç. Cinc mesos abans d’acabar la temporada, amb la Lliga difícil i amb la Champions encara en joc, Xavi pretén fer un gir a l’equip amb l’anunci de la seva marxa. La notícia ha agafat tothom amb el peu canviat. Per a la planificació de la temporada que ve, el moment és correcte. La comissió esportiva disposa del temps suficient per trobar el nou entrenador. I al club li va un favor renunciant ell al seu càrrec, evitant així una indemnització per l’acomiadament que hagués perjudicat de manera important el límit salarial de la Lliga. Però costa d’imaginar que aquest moviment ajudi a canviar la dinàmica negativa de l’equip, sabent que l’entrenador ja no té autoritat i que deixarà de dirigir-los en els mesos que venen.