Ha caigut el Barça. Aquesta és la notícia. Els blaugranes gairebé no recordaven quin regust deixava la derrota i avui els ho ha recordat un Hércules que tornava al Camp Nou catorze anys després per fer el mateix de l'última vegada: superar a l'equip local davant la seva pròpia afició. El resultat cou. Era diada i era l'estrena dels de Guardiola a casa. Es poden assenyalar com a causants la relaxació o el contrari, el cansament acumulat després de l'aturada per compromisos internacionals, els viatges i tot plegat.

El cert és que el Barça no ha estat el Barça; el domini i el control de la pilota no s'ha transformat en ocasions de perill i massa sovint s'han vist interrompudes per la defensa alacantina. La reserva de jugadors com Xavi, Busquets, Alves o Pedro ha dibuixat un onze atípic que no ha estat capaç de connectar amb fluïdesa entre línies. En l'únic xut que del que ha disposat el conjunt visitant, amb un pèl de fortuna afegida, l'Hércules s'ha aconseguit avançar i afegir angoixa al conjunt blaugrana, ja estancat de per si (Valdez).

Guardiola ha intentat resoldre a la mitja part donant entrada a Xavi i Pedro -per Mascherano i Bojan, desapercebuts- i més tard a Alves -per Adriano-; primer semblava que les permutes causaven efecte però el segon gol, aquest sí després d'un contracop molt ben executat pel mateix Valdez han acabat d'enfonsar anímicament un Barça que s'aguantava només per les escomeses de Pedro, únic a l'alçada.

Amb Iniesta, Villa, Messi i companyia desapareguts, i un Hércules dibuixant una teranyina defensiva molt ben tramada, a qui no cal restar mèrits, els minuts s'han anat escolant fins a consumar la derrota. Com al 1714, l'11 de setembre a Catalunya comptem les batalles per derrotes. Aquesta després de 16 mesos sense sofrir-la a casa en Lliga. Un pal que tard o d'hora havia d'arribar i de fet, millor que arribi d'hora. Només som a la segona jornada.