Espanya ha viscut en el darrer mig segle jornades electorals enmig d'una gran tensió. Ho va ser, per exemple, la de la votació de les Corts constituents del 1977, la posterior al cop d'estat del 23-F de 1981, o la de tres dies després dels atemptats de l'11-M del 2004. Però, segurament, la del 29 de novembre, amb una participació que es preveu elevada, és la campanya que es viu amb més dramatisme. Dins i fora de tots els partits llevat de Vox, que només hi té a guanyar i que no vol ni arriscar responent al viralíssim Jordi Wild. L'extrema dreta s'ha beneficiat d'una legislatura d'enormes tensions i malestars, dels vents globals de Milei, Trump, Meloni i companyia, i de la validació ràpida i total els ha fet la dreta tradicional per tenir amb qui pactar.
Si el resultat confirma la tendència que marquen la majoria d'enquestes -caldrà veure fins a quin punt ho altera la vaga general de dimecres, de seguiment discret tot als centres de treball però massiva al carrer- per primer cop l'extrema dreta que no renega del franquisme i aliada del trumpisme tindrà un paper fonamental. Això generaria tensions socials -la declaració de guerra als sindicats és total i es va fer evident en una vaga que va fer aflorar els malestars-, territorials -Salvador Illa i l'independentisme haurien de tenir pla per afrontar-ho-, i també implicaria canvis estructurals en la forma de govern o la política exterior. Vox aspira a substituir el PP i no a complementar-lo, i això implica no abaixar el to, tampoc quan comparteixin Consell de Ministres.
La gran coalició entre el PP i el PSOE, que si les enquestes es compleixen seria l'única via per arraconar Abascal, no apareix com a opció i Alberto Núñez Feijóo ha naturalitzat pactar-hi també en campanya. El seu programa ho facilitarà. Pedro Sánchez encara confia a revalidar la majoria actual i a un altre mandat gràcies a la mobilització de l'esquerra, però si no ho fa buscarà que la legislatura de Feijóo sigui curta per tornar-ho a intentar. Perquè això passi, però, necessita guanyar les eleccions, i ho haurà de fer sense Óscar Puente ni José Luis Rodríguez Zapatero, que havien de ser dos reclams de campanya.
Al PSOE i al PP que, des que va acabar la Transició i liquidar la UCD d'Adolfo Suárez, s'han alternat al govern hi ha doncs dramatisme. Hi és malgrat que als actes d'obertura de campanya -a Andalusia un i a Catalunya l'altre, dos territoris on flaquegen i que fan una aportació d'escons gran i fonamental per aconseguir els objectius- no s'ha notat. A l'esgotament del marc polític, la delicada salut del bipartidisme, i la seva dependència de partits menys sistèmics, s'hi suma el risc de ser decapitats que corren els seus líders.
Sánchez ho serà si no queda primer i perd el govern, i a Feijóo no li donaran una tercera oportunitat si no aconsegueix sumar. Si governa, encara que sigui amb forta dependència de Vox, se'n sortirà com ho ha fet el líder socialista amb concessions a l'espai que té a la seva esquerra i a Junts i el PNB. Feijóo, que ara governa la seu del carrer Génova amb un nucli reduït i tancat, fins i tot podrà aspirar a incrementar el seu control del partit, on se li resisteixen Isabel Díaz Ayuso a Madrid o Alejandro Fernández a Catalunya malgrat que el seu pes és ben desigual. Juanma Moreno, president d'Andalusia, també va a la seva.
Qui segurament sí que podrà, si més no d'entrada, mantenir el control del partit si guanya, i al marge de si governa, és Sánchez. En els darrers anys ha modelat al seu gust el PSOE, un dels pocs partits de la socialdemocràcia europea que queda dempeus i que els seus adversaris veuen en una deriva cabdillista i populista. Podrà mantenir el control o cedir el pas a alguns dels seus afins. Descartat Puente, que fa uns dies va deixar el govern després de la catàstrofe ferroviària d'Urda, les opcions de futur serien Salvador Illa -sempre que volgués deixar la presidència de la Generalitat- o Carlos Cuerpo, que no és militant i se n'hauria de fer. El vicepresident tindrà protagonisme en campanya i té una incidència política creixent.
Les minories tampoc les tenen totes. Si no es revalida la suma plurinacional (el PSOE amb Sumar, ara Front Ampli, i les forces sobiranistes de dretes i d'esquerres) del 2023, el Front Ampli, que prova la novetat de presentar la candidata estatal (Ada Colau) per Barcelona i que ha anat tard per conformar-se, s'esberlarà en petites taifes. Poc en quedarà dels 71 escons que va tenir Podem i que van amenaçar de forma seriosa l'hegemonia del PSOE a l'esquerra. Per contra, si segueixen al govern, encara que ho facin debilitats, podran intentar reconstruir l'espai després del fracàs de Sumar i Yolanda Díaz. Si superen el 10%, afirmen, podran complir.
I els partits sobiranistes? Els d'esquerres són els que menys pateixen per les enquestes. Les perspectives d'ERC, que fa tres anys va ser castigada pel vot útil, són bones. La preocupació és per la dificultat en la convivència en campanya entre Gabriel Rufián i la direcció del partit, que han perdut la química després del no d'Oriol Junqueras a confluir en el Front Ampli. I el mateix horitzó de millora tenen EH Bildu i el BNG. No ho tenen tan bé Junts, que farà campanya amb Carles Puigdemont encara a l'exili, tot i que ja voluntari, i el PNB. La seva equidistància entre el bloc de l'esquerra i el de la dreta els pot castigar en un context de màxima polarització.
Però el seu problema no és un escó amunt o un escó avall. Ho és que s'havien instal·lat en el marc de negociació amb el PSOE i ara podrien haver de gestionar un govern clarament hostil a la plurinacionalitat i el plurilingüisme i amb els governs de Catalunya i Euskadi. El programa del PP, profundament recentralitzador i nacionalista, no deixa massa espai per al dubte sobre el que ve.
Aquestes seran també unes eleccions amb una mirada exterior. Sánchez està pràcticament sol als Consells Europeus. La dreta governa Europa, però ell és el referent de l'esquerra i té aliances importants com Lula, que visitarà Madrid dilluns vinent. Viu enfrontat als Estats Units i a Israel. Espanya ajudarà a decantar una mica més el tauler global i hi ha recel per la intervenció estrangera en forma de guerra híbrida, que el ministre José Manuel Albares va advertir.
Però primer la campanya. El PP la vol centrar en la gestió i una suposada fiabilitat malgrat que a les comunitats que governa ha tingut problemes amb la gestió de les emergències. I el PSOE es presenta com la garantia dels drets socials i per evitar la reculada i la proliferació de discursos d'odi. El dramatisme és total per més que els principals candidats somriguin als mítings. "Senyor pirotècnic, pot començar la mascletà!"
