Messi i Nuréiev

"No hi ha un moment exacte per al cim d'una carrera. És com el vi quan està en la justa mesura per beure-se'l. Un ballarí a l'escenari sempre ha de proporcionar plaer amb la seva tècnica i el seu cos, pot ser jove o vell, això no importa". Rudolf Nuréiev, la dansa com a destí. Leo Messi, el futbol com a destí. Dos talents, a l'escenari i la gespa, enlluernadors en el vigor de la joventut, també en la dolçor de la maduresa. Dansa i futbol. Art.

Amb el braçalet, Messi ha aixecat aquest curs la vuitena de les últimes onze lligues. L'hegemonia del Barça s'escriu a partir de l'argentí, l'únic futbolista capaç de fer de l'exhibició una rutina. El futbol mai havia assistit embadalit a una estrella amb un gen competitiu tan regular. Messi apareix en l'altar de Di Stéfano, Pelé, Maradona i Cruyff. Però cap d'ells, per edulcorada que sigui la comparació amb el passat, va ser fiable cada diumenge durant més d'una dècada. Només Messi pot esgrimir futbol superlatiu i resultats continuats. Títols col·lectius i rècords individuals a dojo. Una llista interminable. Les xifres ajuden a entendre la dimensió de la figura, però no són suficients per explicar-ne la transcendència.

Messi no malgasta en excessos. La pilota enganxada al peu esquerre, tan propera al guant de l'argentí, tan allunyada de l'abast del rival. La seva floritura és la manera que té d'imaginar la genialitat de la passada matemàtica o el gol teledirigit a la xarxa, en carrera o a pilota parada. Subtil o potent, vertical o panoràmic, assistent o executor, Messi sempre és inici o final de la jugada, igualment transcendent en cada paper. No és estrany que sigui el 10 però faci de 9, funcions que a vegades són compatibles amb les de 4, perquè llegeix el joc amb periscopi, com a futbolista i entrenador. A la banqueta solen escrutar el gest de l'astre a la gespa per esbrinar si comparteix l'esquema o el canvi improvisat del dibuix. S'expressa en ganyotes que són lliçons. Un tècnic a qui no li calen les paraules.

Messi ha malacostumat una generació privilegiada. La generació que va aplaudir el doble gol del debut amb l'Albacete al Camp Nou, repetit per constatar que no era una casualitat. La generació que es va aixecar en aquell Gamper contra la Juventus en què Capello va necessitar cinc minuts per descobrir que marcaria època. La generació que va veure fantasmes quan les lesions musculars maltractaven l'adolescent prodigi, depressiu per no ser a la final de París. La generació que va cantar el hat-trick d'aquell empat a tres contra el Madrid, primera de les humiliacions consecutives a Sergio Ramos, punt d'inflexió de l'abdicació de Ronaldinho com a rei blaugrana i l'entronització de l'argentí. La generació que va celebrar les golejades orgiàstiques al Bernabéu i l'Estadi, caps com les del 2-6 i el 5-0. La generació que va veure tocar la perfecció a la final de Wembley, abans que Abidal es fes capità en la nit més emocionant de les primaveres tenyides de blaugrana. La generació que ha imaginat que, amb Messi, tot era possible perquè tot el que havia imaginat ha sigut possible.
 
Per tot això és dolorós pensar que hi haurà una vida sense el seu nom a l'alineació. Per tot això tants culers s'han fet tan incondicionals de Messi com del Barça. Per això aquests mateixos culers van cridar, desesperats com milions d'argentins, quan aquella pilota creuada va anar massa creuada la nit d'estiu que Maracanà li va negar el Mundial que tots plegats li deurem. Per tot això és inacceptable el sacrilegi d'insinuar que hi ha un rival que pot seure a la seva taula, per molt que l'idil·li amb el gol de Cristiano Ronaldo construeixi comparacions artificials que només tenen explicació des d'un ego malaltís. Messi és futbol pur. Senzill.

"He arribat on he volgut, però això no vol dir que hagi d'abandonar el que m'ha concedit tant plaer, a mi i als altres", va dir Nuréiev el 1985. Messi ho pot subscriure. Messi i Nuréiev.