Els Jocs Olímpics de Berlín, celebrats el 1936, es van convertir en el punt àlgid de la instrumentalització de l’esport per part del Tercer Reich alemany. Abans, però, el nacionalsocialisme ja havia protagonitzat d’altres episodis que posaven en evidència la missió que Adolf Hitler atribuïa a l’esport com a element clau per restaurar el prestigi d’Alemanya.
Un d’aquests precedents va ser el mundial de ciclisme que, el 1934, va tenir lloc a la localitat saxona de Leipzig, en què el combinat teutó va aconseguir tres medalles en el campionat de pista. L’únic or el va guanyar Erich Metze en la competició de mig fons mentre que Albert Richter, per la seva part, es va penjar la medalla de plata a la prova de velocitat.
Aquests dos corredors simbolitzaven les diferents actituds amb les que el poble alemany va rebre el nazisme. Mentre que Metze va acabar ferit durant la Segona Guerra Mundial vestint l’uniforme de la Wehrmacht, Richter va morir a mans de la Gestapo, lleial a les posicions contràries al nazisme que sempre havia mantingut. Dos destins antagònics que són un fidel reflex de la tragèdia que el ciclisme alemany va viure durant la dècada dels 30 del segle XX.
En aquells anys, Albert Richter es va erigir en el gran dominador del ciclisme en pista. No en va, entre 1933 i 1939, es va proclamar set vegades consecutives campió d’Alemanya de velocitat i va aconseguir, també en set ocasions, pujar al podi dels campionats del món sense fer-ho, però, a l’esglaó més alt que li hagués permès penjar-se la medalla d’or.
Aquest impressionant palmarès, al qual caldria afegir un or al mundial amateur de Roma de 1932, té el mèrit afegit d’haver-se forjat en unes circumstàncies molt adverses caracteritzades per la profunda crisi econòmica que Alemanya vivia en aquella època i per l’auge del nazisme, amb el que el corredor va mantenir un enfrontament obert.
De fet, Albert Richter, que va començar a competir sobre una bicicleta d’amagat del seu pare, que preferia veure’l convertit en un virtuós del violí, no va poder participar als Jocs Olímpics de 1932 perquè la federació ciclista germànica no tenia mitjans per pagar-li el viatge i l’estada. Davant d’aquesta situació, i veient el talent que havia demostrat amb els pedals, Richter va decidir fer el salt al professionalisme aquell mateix 1932, en bona part amb l’objectiu d’ajudar econòmicament a la seva família.
En la decisió de convertir la bicicleta en la seva feina hi va pesar, i molt, el consell del seu entrenador, Ernst Berliner, un antic ciclista jueu que era també propietari d’una fàbrica de mobles, que es va convertir en el seu segon pare i que li va recomanar traslladar-se a a París, la ciutat que era considerada com La Meca del ciclisme en pista en aquella època, on es va transformar en un dels corredors més estimats pel públic que, per la seva potència, el va batejar amb el sobrenom de "la 8-cilindres alemanya".
El fet de tenir un entrenador jueu i de passar bona part del seu temps a París va contribuir a reforçar els ideals antinazis de Richter, que va rebutjar encarnar el model ari que pregonava Hitler i va fugir de la instrumentalització que de l’esport pretenia fer la propaganda nazi. El seu primer acte de rebuig frontal al règim nacionalsocialista va arribar l’abril de 1933, pocs mesos després que Adolf Hitler hagués estat proclamat canceller, quan la federació ciclista alemanya va prohibir a Ernst Berliner exercir com a entrenador professional degut a la seva confessió jueva. Richter es va negar a a acceptar-ho i va mantenir a l’empresari hebreu com a tècnic personal, un desafiament que el règim només va consentir degut a la creixent popularitat que tenia el corredor de Colònia.
En el campionat alemany de 1934, disputat a Hannover, Richter va deixar claríssima la seva animadversió cap al govern nacionalsocialista quan, després de proclamar-se vencedor, va rebutjar de manera ostensible la realització de la salutació nazi davant d’un grup d’entusiastes afeccionats teutons que, ells sí, no dubtaven en aixecar el braç per a major glòria de Hitler, en una imatge que va ser reproduïda per diferents diaris germànics.
Per si aquest afront no fos suficient, Richter el va repetir durant el campionat del món que Leipzig va acollir entre el 10 i el 19 d’agost de 1934, en el que va ser un dels primers esdeveniments internacionals celebrats a l’Alemanya nazi que va coincidir, a més, amb el referèndum sobre la llei alemanya del cap d’estat que va acabar, el mateix diumenge en que es clausurava el mundial, amb una victòria aclaparadora que va permetre la creació del càrrec de Führer i la concentració definitiva de tots els poders de l’estat en mans d’Adolf Hitler i del seu Partit Nazi.
En aquella Leipzig plagada de propaganda hitleriana, Albert Richter va aconseguir la medalla de plata a la prova de velocitat i va desenvolupar nous actes d'inqüestionable oposició al nazisme. Al marge de no renunciar al seu entrenador jueu, Richter va resistir-se a vestir la creu gammada a la samarreta, optant per l’àguila imperial que fins l’any anterior els corredors germànics havien lluït a la seva elàstica, i va tornar a rebutjar la realització de la salutació nazi durant la cerimònia de lliurament de premis.
Una actitud que contrastava enormement amb la que van adoptar alguns dels seus companys, com Erich Metze i Paul Krewer, medalla d’or i de plata, respectivament, a la prova de mig fons, que van competir exhibint l’esvàstica al pit. De fet, Metze va acabar enrolat a la Wehrmacht alemanya durant la Segona Guerra Mundial, una contesa en la que va resultar ferit mentre vestia l’uniforme de l’exèrcit nazi.
Els gestos de desafecció d’Albert Richter van ser inicialment tolerats per la fama del personatge, però amb la consolidació absoluta del poder nazi van anar disminuint la seva intensitat davant del temor a possibles represàlies. La decisió de reduir les mostres de rebuig al règim nazi no era trivial sinó que responia al fet que fins i tot el ciclisme alemany d’aquella època començava a estar ple d’esportistes que abraçaven la causa del nazisme com era el cas de dos adversaris recurrents als que Richter acostumava a batre en les competicions domèstiques: Werner Miethe, que a més de corredor ciclista va servir també com a espai del Tercer Reich, i Peter Steffes, que juntament amb el seu col·lega Miethe va participar, ja en plena guerra, en el comerç dels objectes de valors robats als jueus francesos que eren víctimes de la persecució nazi.
El creixent assetjament del nazisme contra els seus opositors va acabar provocant, el setembre de 1937, l’exili d’Ernst Berliner, l’entrenador jueu de Richter, que va fugir amb la seva família als Països Baixos després de ser informat per un amic que la Gestapo estava planificant la seva detenció. Aquesta circumstància va afectar profundament Richter, que considerava Berliner com un pare, i va provocar que ell també es plantegés la possibilitat de fugir d’Alemanya.
En optar, finalment, per quedar-se al país que l’havia vist néixer es va veure obligat a cedir i realitzar la salutació nazi i vestir la creu gammada. Tot i així, sempre es va negar a espiar al servei del Reich durant els seus habituals viatges a l’estranger per competir en diferents proves ciclistes tal i com li van proposar les autoritats hitlerianes i feien alguns dels seus companys de bicicleta.
Malgrat la distància, Richter i Berliner van mantenir una estreta relació, tal i com va quedar en evidència durant el mundial d’Amsterdam, el 1938, quan es van deixar veure junts a l’estadi Olímpic, sense que al corredor semblés importar-li el fet que aquesta situació, la de comparèixer en públic amb un tècnic no autoritzat, pogués tenir algun impacte negatiu sobre els jutges i sobre la seva mateixa persona un cop retornés a Alemanya.
La darrera gran fita en la carrera de Richter va arribar amb el mundial de Milà de 1939, celebrat al mític velòdrom Vigorelli, quan va aconseguir la seva setena medalla consecutiva en una copa del món en guanyar el bronze en velocitat. La felicitat esportiva de Richter es va veure truncada per l’esclat de la Segona Guerra Mundial, iniciada amb la invasió nazi de Polònia, l’1 de setembre de 1939, que va provocar la cancel·lació immediata del mundial milanès del que només s’havia pogut disputar la prova de velocitat.
El curs de la història va provocar que molts ciclistes alemanys d’aquella convulsa dècada dels 30 canviessin la bicicleta pel fusell enrolant-se a les files de la Wehrmacht, tal i com va fer Erich Metze, or al mundial de Leipzig 34. No va ser el cas d’Albert Richter, que va rebutjar frontalment entrar en combat: "No em puc convertir en soldat. No puc disparar contra francesos, són els meus amics" va declarar el corredor, que havia forjat part de la seva llegenda en uns velòdroms gals on a partir d’aleshores es va convertir en habitual escoltar el crit de "Richter i no Hitler!" per recolzar les posicions del ciclista antinazi.
Per fugir de la contesa bèl·lica, Richter es va refugiar a Suïssa, tot i que va voler continuar competint. En contra de la recomanació expressa que li havia fet el seu tècnic, que es trobava al seu temps exiliat als Països Baixos, Richter va tornar a Alemanya per participar al Grand Prix de Berlín, disputat el desembre de 1939. La prova va suposar el darrer triomf del seu extens palmarès però també va marcar el seu tràgic destí.
El 31 de desembre de 1939, Richter tornava en tren cap a Suïssa, un viatge tranquil fins que va arribar a Weil am Rhein, l’estació fronterera germànico-helvètica, on la Gestapo el va arrestar després de trobar 12.700 marcs amagats a l’interior dels neumàtics de la seva bicicleta. Els esprínters holandesos Cor Wals i Kees Pellenaars, que també viatjaven en aquell tren, van testimoniar que Richter va ser, molt probablement, víctima d’una delació ja que els agents que el van detenir van anar directament cap a la seva bicicleta, sense ni tan sols interessar-se per la resta del seu equipatge. Els delators van ser, pel que sembla, dos corredors alemanys als que Richter havia derrotat de manera recurrent, Werner Miethe i Peter Steffes, el primer dels quals realitzava tasques d’espionatge al servei de les autoritats nazis.
Després de la seva detenció, ja fora de l’estació de Weil am Rhein, Richter va ser carregat en un camió i traslladat a un camp de "correcció" situat a la propera localitat de Lörrach. Tres dies després, el campió antinazi moria a mans de la Gestapo. L’estima que el públic li professava va obligar les autoritats nazis a donar explicacions sobre la seva mort, uns aclariments que no van fer més que augmentar la confusió i despertar les sospites que Richter havia estat assassinat per la policia secreta de l’Alemanya nazi.
En un primer terme, es va atribuir la seva mort a un accident d’esquí. Posteriorment, es va corregir aquesta versió afirmant que havia estat víctima de dos grups rivals de traficants, per apuntar, més tard, que s’havia penjat a la seva cel·la per vergonya, abans d’argumentar que, podent escollir entre el suïcidi i l’escamot d’afusellament, havia optat per disparar-se ell mateix un tret al cap. Fins i tot es va arribar a afirmar que havia mort al front de l’Est vestint l’uniforme de la Wehrmacht.
La realitat és que, quan un dels seus germans va veure el seu cadàver el 2 de gener de 1940, el mateix dia de la seva mort, el cos de Richter estava cobert de sang i el seu vestit ple de forats de bala, una idea que reforça la teoria que el campió alemany va ser assassinat a sang freda per agents de la Gestapo.
Per si el seu crim no fos suficient, la federació alemanya de ciclisme va voler tacar el seu nom amb un comunicat infame que afirmava: "Traficant amb divises per un jueu, Albert Richter ha comès un terrible crim i el suïcidi era per a ell l’únic gest possible. El seu nom ha estat esborrat de les nostre files i de les nostres memòries per sempre". El ciclisme alemany optava així per ocultar l’immens palmarès d’un gran corredor que havia gosat enfrontar-se al Reich.
Només la tenacitat del seu entrenador, Ernst Berliner, aquell jueu a qui Richter mai va voler abandonar malgrat les pressions de les autoritats nazis i que en acabar la guerra va treballar incansablement per la restauració de la memòria del seu pupil i per esclarir les circumstàncies de la seva mort, va permetre recuperar la figura del corredor de Colònia. La mateixa ciutat que l’havia vist néixer i que, evocant les seves gestes, li va dedicar, el 1977, gairebé quatre dècades després de la seva mort, el nou velòdrom de la localitat. Un gest de dignitat que recupera la memòria d’Albert Richter, el corredor que va plantar cara a Hitler des del mateix moment en que aquest va accedir al poder.