El Tour de França, la prova ciclista més important del planeta, ha bategat sempre al mateix ritme que la societat francesa, esdevenint un fidel reflex de la seva història i de la del conjunt del continent europeu. Un bon exemple n’és la dotzena edició, celebrada l’estiu de 1914, en un moment en què el Vell Continent vivia una tensió extrema entre les diferents aliances militars que s’hi havien forjat poc abans. Aquell Tour, que en quinze llarguíssimes etapes va recórrer tot el perímetre de l’estat francès sumant en total més de cinc mil quatre-cents quilòmetres, va sortir a les tres de la matinada del 28 de juny de 1914 des del pont de Saint-Cloud de París, després que els ciclistes hi haguessin desfilat des del velòdrom del Parc dels Prínceps on s’havien realitzat les operacions de control. Quan els corredors ja duien diverses hores de carretera i enfilaven camí de Le Havre, la localitat de la Normandia on finalitzava la primera etapa, un fet succeït a més de mil cinc-cents quilòmetres de la capital francesa va canviar el curs de la història d’Europa.

Poc després de les onze del matí, a Sarajevo, la capital bosniana que aleshores formava part de l’Imperi Austrohongarès, Gavrilo Princip, un jove nacionalista serbobosnià que ambicionava la integració de Bòsnia i Hercegovina a Sèrbia i que formava part de Mlada Bosna (Jove Bòsnia), una organització nacionalista i revolucionària que defensava la unificació de tots els eslaus del sud en un únic estat, disparava contra el príncep hereu de l’imperi, Francesc Ferran, i la seva esposa, Sofia. Els trets de Princip van provocar la mort de la parella i van endinsar Europa en un terreny desconegut, ja que l’atemptat va provocar que l’Imperi Austrohongarès declarés la guerra a Sèrbia i que es comencessin a posar en joc les aliances militars existents en aquella època al continent i que van acabar amb l’esclat de la Gran Guerra.

Curiosament, però, tot i el trasbals que l’assassinat de Francesc Ferran va provocar, el Tour de 1914 no es va veure especialment torbat per aquell esdeveniment i va continuar amb el seu recorregut sense cap mena de problema. Aquella aparent normalitat, que esportivament es va saldar amb una nova victòria del corredor belga Philippe Thys, que ja havia vençut en l’edició de 1913, amagava la tensió que es vivia als principals epicentres del poder europeu, on els tambors de guerra ja començaven a ressonar veient el que estava passant als Balcans.

El triomf de Thys, que es convertia així en el segon ciclista de la història, després de Lucien Petit-Breton, en guanyar en dues ocasions la prova, certificava l’hegemonia de l’equip Peugeot-Wolber, que no només s’havia endut el primer lloc de la cursa sinó que havia copat completament el podi i havia situat vuit dels seus corredors entre els deu primers de la classificació general. Una fita d’allò més remarcable que evidenciava l’hegemonia de l’equip del fabricant d’automòbils i bicicletes Peugeot que portava neumàtics de la casa Wolber.

La duresa d’aquella edició queda palesa pel fet que només 54 corredors, dels 145 que havien començat la cursa, van aconseguir travessar la línia de meta, situada al velòdrom del Parc dels Prínceps. Un cop el Tour va arribar a París, la normalitat va ser de nou la tònica dominant, fins al punt que el vencedor, Philippe Thys, va declarar a les pàgines de L’Auto, el diari organitzador de la prova, que l’any vinent intentaria completar la seva tercera victòria consecutiva, una fita que encara ningú havia assolit. Seguint amb aquesta tònica, Henri Pélissier, el segon classificat, va anunciar la seva intenció de revenja al Tour de 1915. Una prova de la qual fins i tot L’Auto va arribar a anunciar el recorregut poc després que hagués finalitzat l’edició de 1914.

Res feia pensar, doncs, malgrat la guerra que havia esclatat als Balcans i la tensió que es vivia a les principals cancelleries europees, que l’edició del Tour de l’any següent es pogués veure pertorbada. Tot i això, exactament cinc dies després de l’arribada de la ronda francesa de 1914 a París, França va dictar una ordre de mobilització general que va provocar que nombrosos corredors que havien participat en el Tour s’haguessin d’incorporar a les files de l’exèrcit francès. Aquest decret va agafar per sorpresa la majoria dels ciclistes, alguns dels quals es trobaven fora del territori gal participant, com era habitual, en competicions que els permetien uns ingents ingressos aprofitant la popularitat que havien assolit durant la Grande Boucle. Alguns es van haver d’empescar les maneres més rocambolesques per tornar, com és el cas d’Henri Pélissier, que va haver d’abandonar les seves bicicletes a la ciutat belga de Lieja per pujar a bord d’un tren reservat als homes mobilitzats, o de Charles Curpelandt, que participava en una competició de pista a Berlín i que només va poder tornar viatjant amb documentació neerlandesa falsa que li va servir per amagar la seva condició de francès en un territori que havia esdevingut enemic.

A partir d’aquella ordre mobilitzadora, els esdeveniments es van precipitar i, tot just el 3 d’agost de 1914, l’Imperi Alemany va declarar la guerra a França. Aquell mateix dia, Henri Desgrange, el director del Tour de França i del diari L’Auto que l’organitzava, signava un article a les pàgines del seu periòdic on, sota el títol "El gran matx", cridava a la mobilització i al patriotisme dels ciclistes i del conjunt dels esportistes francesos al mateix temps que destil·lava una gran violència verbal contra els prussians, titllant-los de "salauds", alguna cosa així com "bastards". Unes paraules que no haurien agradat gens a Jean Jaurès, l’històric dirigent socialista francès que havia estat assassinat tot just tres dies abans, el 31 juliol de 1914, precisament per oposar-se a l’escalada bèl·lica i als inflamats discursos nacionalistes com el que sostenia Desgrange.

 

L’esclat de la Gran Guerra va comportar que bona part del pilot canviés la bicicleta per la baioneta enrolant-se a les files de l’exèrcit francès. El ciclisme va pagar un preu molt alt fruit de la seva participació en la Primera Guerra Mundial com ho demostra el fet que quinze dels participants del Tour de 1914, el que havia començat coincidint amb l’assassinat de Francesc Ferran que acabaria desencadenant la guerra, van morir durant el conflicte. Entre ells, hi havia ni més ni menys que tres vencedors de la prova: el luxemburguès François Feber, guanyador el 1909, que va morir en combat des de les files de la Legió Estrangera francesa on s’havia enrolat; el francès Octave Lapize, campió el 1910, reconvertit en pilot d’avió i abatut per les forces alemanyes; i Lucien Petit-Breton, doble vencedor els anys 1907 i 1908, que va morir en un tràgic accident de carretera quan exercia com a oficial francès al front de guerra.

La Primera Guerra Mundial va tenir un gran impacte en el món ciclista fins al punt que, durant els combats que es van lliurar entre 1914 i 1918, un total de 48 corredors que havien participat en alguna edició del Tour de França van morir al camp de batalla. Per si no n'hi hagués prou, els combats van destruir bona part dels territoris que el Tour tenia l’hàbit de travessar. Sense anar més lluny, la ciutat de Belfort es va veure atacada pel foc alemany poques setmanes després que el Tour de 1913 hagués recorregut els seus carrers, una circumstància que també es va viure a la ciutat fortalesa de Longwy, que va ser parcialment destruïda durant el conflicte.

Com és evident, el desenvolupament de la Gran Guerra va fer impossible l’organització de les edicions del Tour compreses entre 1915 i 1918 i la ronda francesa no va tornar fins a l’estiu de 1919 en una nova data històrica. Si l’edició de 1918 havia començat unes hores abans que Gavrilo Princip assassinés a l’arxiduc austrohongarès Francesc Ferran a Sarajevo, la de 1919 ho va fer unes hores després de la signatura de l’històric Tractat de Versalles que es va rubricar un 28 de juny, coincidint amb l’aniversari del magnicidi de la capital bosniana.

Aquell Tour de 1919, que va començar, doncs, el 29 de juny, va ser novament una cursa històrica, en bona part per l’homenatge que s’hi va retre als ciclistes que havien mort durant el conflicte bèl·lic però, sobretot, perquè la seva tretzena etapa va enllaçar Estrasburg i Metz, evidenciant així que l’Alsàcia i la Lorena tornaven a estar, fruit de la derrota alemanya a la Gran Guerra, sota sobirania francesa. Un fet que posa en relleu que el Tour no és només una prova esportiva sinó també un esdeveniment social de primer ordre que és un fidel reflex del seu temps.