Com si d'una enciclopèdia es tractés, Dolors Arqué es coneix tots els racons i sentiments de la Biblioteca Marià Vayreda d'Olot. Si fa poc més de cent anys que la ciutat té biblioteca, Arqué en fa cinquanta que hi treballa (des de l'11 de febrer de 1974). La seva vida és la meitat de la història de la biblioteca olotina. Ara, després de cinc dècades fent-hi de tot, sobretot de bibliotecària, Arqué ha decidit jubilar-se el pròxim mes de juny.
Expressiva, simpàtica i vital, Dolors Arqué ha sabut esprémer el seu caràcter i casar-lo amb una necessitat educativa i reivindicada per als més petits: els contes. Fa cinquanta anys que treballa a la biblioteca, però més de trenta que explica contes. Per davant seu han passat diverses generacions, a les quals, sense saber-ho, els hi ha deixat lliçons de vida. La bibliotecària olotina deixa la seva feina entre llibres, però continuarà amb els seus espectacles infantils. El seu conte particular s'acaba, però la història de Dolors Arqué, com els seus relats, són d'aquelles que es recorden i que tenen un final feliç.
Com va començar aquesta vida envoltada de contes?
Tenia unes mestres que m'estimaven molt i un dia em van dir que faria per estar a la biblioteca. Tenia 16 anys. Estaven buscant algú i vaig pensar de provar-ho. Tenia unes altres idees, però aquell temps es feia molt de treballar i estudiar. Ens agradava tenir alguns diners i estudiar. Vaig començar així i quan vaig veure tot el que hi havia vaig pensar: "Mare meva, poca soc capaç de tot això". Vaig pensar que al cap de pocs dies els diria que plegava, però he anat fent i he acabat amb un munt d'anys a la biblioteca.
Què ha estat per vostè la biblioteca?
La meva vida. He estat èpoques en què tot era la biblioteca, me l'estimava com si fos meva. Fins que hi ha moments que et claven un clatellot i penso: "Què fas? Hi ha més vida a part de la biblioteca!"
Estava obsessionada?
L'estimava molt i vaig creure que no podia ser això d'estimar tant la feina. Però la feina és la feina i pots estimar-la i gaudir d'ella. Penso que soc una privilegiada de les grosses perquè he treballat molts anys amb una alegria impressionant.
Treballa del que t'agrada i no treballarà mai més.
És el meu cas. Ara ja està. He tingut sort i ara ho puc dir. No em feia mandra anar a treballar. Si havia de fer més hores, les feia; i aquí hi ha el problema. Això no es pot fer perquè has de valorar el teu temps, i no el valorava.
Per què creu que aquelles professores li van dir per anar a la biblioteca?
Era una estudiosa, sempre anava a davant de la fila. Sempre he estat molt tranquil·la i dòcil. Em tenien molta consideració.
Quines tasques fa quan entra a la primera biblioteca d'Olot, encara ubicada on ara hi ha l'Escola de Música?
Havia, fins i tot, tret la pols de la biblioteca. Vaig fer moltes feines i no em queien els anells. Feia callar la gent, ordenava, estava de cara al públic. No cobrava gaire i només tenia quinze dies de vacances. Era una formigueta. Després vaig deixar de treballar només a les tardes i va ser un canvi d'etapa i vaig agafar més responsabilitats.
Quan comença a explicar contes?
A la biblioteca venia gent a explicar contes. Una vegada va venir en Cesc Serrat i em va agradar. Ja era mare i vaig pensar que si explicava contes als meus fills, també podia explicar-ne als fills dels altres. M'hi sentia molt bé explicant contes a casa i sempre he estat de moltes batalletes i m'he enrotllat molt. Com que feia visites escolars a la biblioteca, vaig pensar de posar un conte a la visita. Va passar que moltes escoles m'escoltaven i em deien d'anar a l'escola. Després em van convidar a anar al carrer Ciutadans de Girona per Sant Jordi i em van passar una desena d'escoles de la ciutat. Encara me'n recordo dels contes que hi vaig explicar!
Quan passa d'una passió a una professió?
No hi ha passat mai. No em considero professional. És la meva vida i la feina en forma part de la mateixa manera que soc mare i cuino el dinar cada dia o ordeno la casa com vull. Sí que he tingut dies que no volia anar a treballar o m'he enfadat, però no deixa que estimo el que faig. Estimo la biblioteca, explicar contes i la meva vida. Em sento molt agraïda i em sap greu deixar-ho.
Clar, ara es jubila. Tot això ho aparcarà.
He tingut la sort de què el món ja no és igual i ja no m'hi sento bé. Estic en una altra manera de fer i ara m'és molt complicat fer de bibliotecària. Veig que la biblioteca ja no és el meu món des de fa poc. Fa un any encara pensava que hauria d'anar al psicòleg perquè no volia jubilar-me.
"Tinc la teoria que soc una nena petita i, quan creo contes, contacto amb aquesta nena"
Què ha fet canviar-li aquesta percepció?
Les actituds de les persones i la manera com funciona tot. També he canviat jo i ja no tinc tanta paciència o m'he estancat al passat. Per a mi, la biblioteca no és el mateix, és una etapa passada. Tinc la sort que m'esperen coses que seran boniques. No tallo de soca-rel i continuaré explicant contes a altres llocs i vindré també a la biblioteca a buscar llibres.
D'on treu els contes que explica?
Tinc una imaginació que no s'acaba mai. Tinc setanta espectacles fets. Cada mes a la Biblioteca d'Olot en feia un nou.
S'inspira en algun referent o històries que li passen...?
Tinc la teoria que soc una nena petita i, quan creo contes, contacto amb aquesta nena. M'és molt fàcil. No em costa res canviar. Puc anar a passejar la gossa i automàticament em passa. Porto sempre un bloc i ho apunto.
De petita llegia molt o li agradava la literatura?
No... llegia, però hi havia uns llibres lletgíssims. A casa meva es llegia el Tebeo o el Cavall Fort. Sempre, però, recordaré que vaig agafar un llibre a la biblioteca que era La Genoveva de Brabante, venia a ser com la Vella Dorment, i feia un cangueli... Però amb dotze anys vaig anar a treballar amb una llibreria i allà ho vaig descobrir: en lloc de cobrar, m'estimava més que em donessin llibres.
Què ha de tenir un conte?
Ha de tenir un començament no gaire extens, una trama on entren els dolents i un final feliç. Un conte és un assaig a la vida. Un conte li està dient a un nen que sempre hi ha problemes, i hi han de ser, però hem de trobar la manera d'arreglar-los. Hem de donar un final feliç als nens perquè si no, no s'esforçaran per aconseguir-lo.
A la vida no tot són finals feliços.
Ja te'n assabentes. No et cal un conte. Si a una criatura li diem que no cal que s'esforci perquè no acabarà bé, val més que pleguem veles i marxem tots.
Què ha de tenir una persona que explica un conte?
La traça l'agafes a base d'experiència. Em baso en el sentit de l'humor, en tinc molt. I el sentit del ridícul el tinc a "can Pistraus". No tinc ni idea si agrado al públic o no. Al principi, feia un programa de contes a la televisió i no em podia veure.
"El poder d'un conte és el mateix que té un polític"
Mai s'ha parat a fixar-se com ho feia?
No, perquè el que sento i transmeto em fa l'efecte que no és dolent.
Explicar contes li fa tornar a sentir petita?
Sí, però no ho puc dir perquè si no, no em pagaran. Em sento tan bé explicant contes... El fet que em deixen xerrar tant i treure el que tinc a dins, m'encanta.
Quin és el poder d'un conte?
El mateix que té un polític. Pots arribar a manipular i és el do de la paraula. Un conte també t'ajuda al fet que una llengua no es mori i això ho tinc molt en compte. Si hi ha una paraula que no vols que es mori, ves-la repetint i la deixes anar al mig d'una narració. Un conte també fa despertar i adormir moltes sensacions i emocions. Pots arribar a fer adormir la por o despertar coses que a vegades un nen no és conscient.
Se sent, doncs, amb una responsabilitat?
Sí. Un conte no és una frivolitat.
Els infants han canviat des que va començar a explicar contes?
I tant. L'atenció la tenen molt minvada. Les coses les volen ja. Volen sensacions gairebé anormals. Estan acostumats a pantalles. En canvi, els que estan treballats per casa seva, els hi expliquen contes o els hi han presentat des de petits els llibres i els han fet habituals com un peluix, són capaços d'escoltar el conte i tenir un feedback amb mi impressionant.
Explicant un conte ja pot saber aquells que tenen més hàbit de lectura i els que passen més temps davant una pantalla?
Sí. Els nens són crítics i m'agrada perquè son clars. Si a un nen no li agrada un conte, s'aixecarà i marxarà. Per això, però, també son francs amb el que demostren i hi ha nens que demostren que no tenen atenció. Si no tenen atenció, tampoc tenen comprensió.
La mainada ha canviat. Això l'ha obligat a canviar la manera d'explicar els contes?
No. Si m'escolten bé, si no també. No puc fer res més. Sí que he hagut de parar alguna vegada un conte perquè els pares et deixen la criatura i van a xerrar a un altre costat. En aquests casos, paro, me'ls miro i els dic que si no paren, me'n vaig.
Què els hi diria als pares?
Que estiguessin pels seus fills. Veig pares que no sé per què són pares.
Quina importància li dona a la literatura i la lectura durant la infantesa?
És molt important. Hi ha la mania de no considerar literatura la literatura infantil. És la base. Aquests nens han de trobar coses. Tots portem a dins una cosa que la sabrem fer molt bé, però el més difícil és trobar-la. A mi em diuen que aniria a treballar a una biblioteca i els dic que estan bojos. La biblioteca m'ha portat a trobar això dels contacontes.
Se'n fa a la idea de la vida un cop jubilada i sense la biblioteca?
I tant. La biblioteca i jo fa cinquanta anys que estem juntes, però ha arribat el moment de divorciar-nos de mutu acord. Un any abans hauria hagut d'anar al psiquiatre perquè no volia plegar i ara hi hauria d'anar perquè no arriba el moment de jubilar-me.
Quan mira enrere i veu cinquanta anys a la biblioteca, què pensa?
Que bonics han estat. A la biblioteca hi vaig viure el cop d'estat, la Marxa Verda, moments tensos, moments bons, la pandèmia, etc. La biblioteca és una família adossada a la nostra vida. Ara, per a mi, ja no.
Si no hi hagués biblioteques a Olot, què passaria?
Hauria d'haver-hi un Corte Inglés. Així la gent hi aniria a passejar. La biblioteca és un lloc on va gent amb problemes. He conegut gent amb problemes psicològics i estranya. Tots els personatges psiquiàtrics d'Olot han passat per aquí.
És un lloc d'acollida.
Sí perquè és obert i públic. Ens havíem trobat el 24 de desembre al vespre demanant a gent que marxés. La biblioteca fa una tasca social i s'hi veu de tot. Ara jo veig nens que penso "on van?". Un dia li vaig preguntar a un de petit on era el seu pare i em va dir a Camprodon. Vaig trucar a la policia i van localitzar els pares que havien deixat la criatura.
Però una biblioteca és necessària per a una societat.
Hi ha una biblioteca a Riudellots de la Selva que per mi seria el model ideal. S'hi aboca tot el poble i és participativa. Cada vegada que fan una cosa és una festa. És el que hauria de ser i és una biblioteca. Aquí se'ns escapa perquè és comarcal i gran. Ho té, però ho està perdent. La gent ja no ve a llegir perquè em diuen que és impossible. Però, des que en Prat de la Riba i l'Eugeni d'Ors van tenir la idea, va servir perquè els catalans deixéssim de ser analfabets. Partint d'aquí, una biblioteca ja és una bona idea.
Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquesta entrevista ja s'ha fos.
Un dos tres, molts contes hem après. Dos tres quatre, contes a la butxaca. Tres, quatre i cinc, jo ja els hi tinc. Tres, cinc, sis, amb el vostre permís. Cinc, sis, set, el conte del follet. Sis, set vuit, ai quin descuit! Set, vuit, nou, de l'entrevista, per avui, ja n'hi ha prou!