Darrerament, tinc la sensació de trobar-me periòdicament amb missatges i comentaris que, tot fent referència a Olot, traspuen una certa nostàlgia del passat. No estic parlant de "nostàlgics del passat", dels que desitjarien retornar a un model de societat anacrònica i casposa, que també els tenim. No. Em refereixo a comentaris de persones que afirmen que Olot era, abans, una ciutat modèlica i impol·luta, entre moltes altres lloances. No especifiquen, en la majoria dels casos, a què es refereixen quan parlen "d'abans". Però, en aquest passat difús, sigui més proper o més llunyà, el passat sempre surt guanyant en la comparativa amb el present i el futur.
Curiosament, aquests comentaris no només els expressen les persones més grans, les quals, possiblement, tindrien més arguments de pes per valorar comparativament fins a quin punt els grans canvis socials que han viscut al llarg de la seva vida els han convençut o no. El més sorprenent, però, és que, fins i tot persones joves, expressen públicament aquesta enyorança del passat i un consegüent desconcert.
En aquest passat esplendorós que uns i altres relaten, a Olot no hi passava mai res de negatiu ni indesitjable. El relat descriu un paisatge idíl·lic, bucòlic, ple de pau i harmonia, amb ciutadans modèlics i exemplars, sense cap mena de conflicte ni alteracions de l'ordre social. Sovint, en aquest discurs, hi ha un substrat implícit d'uniformitat, en el sentit que l'homogeneïtat, en detriment de la diversitat, és un valor preuat. Els canvis, en aquest discurs, són percebuts de manera negativa i incòmoda. Allò que era familiar ha passat a ser desconegut. Les coordenades que guiaven els seus passos, el seu radi d'acció, també s'han mogut.
En aquesta alteració del marc de referència, física i simbòlica, les persones es troben desubicades, sense referents ni punts de seguretat, cosa que els genera un cert malestar i incomoditat. En aquesta dinàmica hi juguen un paper important molts factors, però potser els més rellevants són les xarxes socials i fins i tot els mitjans locals, alguns dels quals es dediquen permanentment a "informar-nos" de qüestions veritablement anecdòtiques que, a còpia d'anar-se repetint, acaben conformant un estat d'opinió tòxic.
La idealització del passat apareix, en el fons, per una incomoditat amb el present. Estem encantats en acceptar tots els (aparents) beneficis de la globalització, però ens molesten algunes de les seves derivades. Comprem a Amazon, però ens queixem que tanquen els comerços locals. Volem (volen) mà d'obra barata per les nostres empreses, però ens molesta que els veïns ja no són com "nosaltres". Demanem menjar ràpid als "riders", però ens queixem de la precarització del treball. És cert que, en els darrers anys, les transformacions derivades fonamentalment per la globalització, s'han manifestat a tots els racons del planeta, i es fan visibles en els entorns més quotidians. Els barris, els pobles, les ciutats han esdevingut escenaris on es retransmeten en directe tots els canvis estructurals de les societats contemporànies.
Mirar el retrovisor, quedar-se amb la nostàlgia idealitzada del passat, és una possibilitat. Tanmateix, però, potser fora més productiu comprendre la complexitat del present i intentar donar respostes als molts reptes que efectivament, ens haurien de preocupar i amoïnar, però que només podrem canalitzar mirant cap endavant. Perquè, com cantaven Pau Riba i Cristina Cervià, acompanyats de Orchestra Fireluche: "I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i els forts guanyen".
Curiosament, aquests comentaris no només els expressen les persones més grans, les quals, possiblement, tindrien més arguments de pes per valorar comparativament fins a quin punt els grans canvis socials que han viscut al llarg de la seva vida els han convençut o no. El més sorprenent, però, és que, fins i tot persones joves, expressen públicament aquesta enyorança del passat i un consegüent desconcert.
En aquest passat esplendorós que uns i altres relaten, a Olot no hi passava mai res de negatiu ni indesitjable. El relat descriu un paisatge idíl·lic, bucòlic, ple de pau i harmonia, amb ciutadans modèlics i exemplars, sense cap mena de conflicte ni alteracions de l'ordre social. Sovint, en aquest discurs, hi ha un substrat implícit d'uniformitat, en el sentit que l'homogeneïtat, en detriment de la diversitat, és un valor preuat. Els canvis, en aquest discurs, són percebuts de manera negativa i incòmoda. Allò que era familiar ha passat a ser desconegut. Les coordenades que guiaven els seus passos, el seu radi d'acció, també s'han mogut.
En aquesta alteració del marc de referència, física i simbòlica, les persones es troben desubicades, sense referents ni punts de seguretat, cosa que els genera un cert malestar i incomoditat. En aquesta dinàmica hi juguen un paper important molts factors, però potser els més rellevants són les xarxes socials i fins i tot els mitjans locals, alguns dels quals es dediquen permanentment a "informar-nos" de qüestions veritablement anecdòtiques que, a còpia d'anar-se repetint, acaben conformant un estat d'opinió tòxic.
La idealització del passat apareix, en el fons, per una incomoditat amb el present. Estem encantats en acceptar tots els (aparents) beneficis de la globalització, però ens molesten algunes de les seves derivades. Comprem a Amazon, però ens queixem que tanquen els comerços locals. Volem (volen) mà d'obra barata per les nostres empreses, però ens molesta que els veïns ja no són com "nosaltres". Demanem menjar ràpid als "riders", però ens queixem de la precarització del treball. És cert que, en els darrers anys, les transformacions derivades fonamentalment per la globalització, s'han manifestat a tots els racons del planeta, i es fan visibles en els entorns més quotidians. Els barris, els pobles, les ciutats han esdevingut escenaris on es retransmeten en directe tots els canvis estructurals de les societats contemporànies.
Mirar el retrovisor, quedar-se amb la nostàlgia idealitzada del passat, és una possibilitat. Tanmateix, però, potser fora més productiu comprendre la complexitat del present i intentar donar respostes als molts reptes que efectivament, ens haurien de preocupar i amoïnar, però que només podrem canalitzar mirant cap endavant. Perquè, com cantaven Pau Riba i Cristina Cervià, acompanyats de Orchestra Fireluche: "I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i els forts guanyen".