L'entorn en el qual vivim ens afecta, ens condiciona i ens defineix. Als anys seixanta, l'antropòleg estatunidenc Edward Hall estudia com perceben l'espai diferents cultures. A partir d'aquests estudis ens defineix la proxèmica, una branca de la semiòtica que estudia l'organització de l'espai en la comunicació lingüística no verbal, és a dir, les formes en què les persones estructuren i utilitzen l'espai.
Des dels terratrèmols del s.XV, Olot gaudeix, o pateix d'un dels pocs eixamples medievals de Catalunya. En aquest cas carrers rectes i estrets organitzats per a gremis. M'agrada imaginar aquests carrers amb el seu bullici de vida, talment com els carrers del centre de Marràqueix, amb artesans comerciants i botiguers omplint les plantes baixes. Vianants compartint l'espai amb els carros o amb vehicles de motor, quedant la circulació fixada a la velocitat mateixa de la vida.
Quan aquest centre es fa petit, les eixamples amplien la ciutat, l'eixamplen amb cases entre mitgeres, o cases amb pati o ciutat jardí, però en tot cas sempre amb carrers més amples, més fàcils per a circular i amb molta menys densitat de població. Penso que aquestes eixamples funcionaven i funcionen com a complement, existeixen d'aquesta manera perquè ja hi ha un lloc significatiu, un centre, un lloc a on es desenvolupa la vida.
Després de les eixamples i des de mitjan segle passat, tristament el context de creixement urbà és molt similar al de qualsevol capital de comarca de Catalunya. Un creixement urbà en el qual com a societat hem normalitzat que les noves actuacions han estat pensades amb la vara de mesurar de l'automòbil. Carrers pensats per a circular amb vehicle primer, i després per als vianants. Carrers amples, amb voreres amples, amb distàncies entre cases amples, amb corbes amples... Carrers àmpliament il·luminats, exageradament ben il·luminats, i homogèniament il·luminats, talment pensats per a les màquines. Il·luminació pressuposadament pensada per a la seguretat i poc pensada per a l'ús d'habitats d'animals nocturns. Llums projectades que paradoxalment ens desvinculen de la relació amb el cosmos, amb l'univers, amb la natura, amb l'entorn... Aquestes llums no ens deixen veure les estrelles.
Cada vegada s'ha fet més palès que les persones no volem viure amb carrers pensats pels cotxes; les noves tesis urbanístiques ja han deixat enrere el model de la ciutat moderna. Tampoc el model de l'exagerada il·luminació de Barcelona és un model que comparteixin altres capitals europees. Som a temps de repensar quin model preferim.
Però de les diferents formes de ser un carrer, existeixen uns "rara avis" que ens podrien ajudar a fer reflexionar sobre els models anteriors; els passatges. Són carrers molt estrets on no poden passar vehicles, i que com a norma general sorgeixen de la necessitat de connectar dos altres carrer.
De petit vivia darrere els camps de can Vayreda, i per anar al centre passava pel carreronet que uneix el carrer Panyó amb l'hospital vell. De fet, crec que vaig viure en aquella casa a causa d'aquest passatge: el meu pare era l'únic anestesista de l'hospital i necessitava viure molt a prop per arribar a les urgències amb certa celeritat. Doncs bé, l'estretor i la rugositat d'un muret per un costat i un tancat metàl·lic de simple torsió per a l'altre obliguen a circular pel centre del passatge. El més interessant, que sempre m'ha sorprès, és què passa quan et creues amb un vianant que ve en sentit contrari. Apareix el que podríem definir com a complicitat urbana. Ja no es pot circular per al centre i algú dels dos ha de cedir espai o minorar la marxa. Aquest fet provoca una relació social que desencadena, en la majoria dels casos, com a mínim amb una salutació. El pregon congost ens convida a saludar.
Un altre carrer interessant era el carrer Fluvià. Un carreronet estret i sinuós que uneix el carrer Fontanella amb el riu. És un carrer del qual penso que en quedaven pocs. Un reducte que els enginyers i urbanistes cartesians, amb la impetuosa recta no van saber entendre, igual que els dirigents municipals, que inclús van enderrocar la casa amb inspiració d'art decó del carrer Fontanella de finals del segle XIX. Una poca sensibilitat urbana que no comprenc i que ha abatut aquesta escletxa.
L'escaleta de Sant Esteve és un altre passatge desaparegut, de fet me'n parlava l'amiga Anna Juárez i m'explicava com de petita hi jugava; des del Cor de Maria podies entrar per una casa i per art de màgia aparèixer enmig del carrer dels sastres.
Un passatge recent, i que penso que articula molt bé la ciutat és el passatge del Colon. Va ser amb la malaurada desaparició del cinema i amb l'enderroc d'aquest que es va deixar un pas per connectar el carrer Macarnau amb el Firal d'Olot. És un pas que et transporta des del darrere d'unes cases entre mitgeres fins al bell mig del centre. O per explicar-ho de forma diferent, et deixa aparcar el cotxe en una zona blava i travessar fàcilment l'illa de cases per anar al menjador públic de bars privats en el que s'ha convertit el Firal. Per arribar-hi hi ha unes escales noves però malpensades. Unes escales que circulant-hi no saps com fer la passa per a no carregar un únic peu. Un cop a dins del carreró, la sensació és de desconcert, de foscor, d'olor de pixat i de deixadesa urbana. L'espai està dividit amb uns pilars que sustenten l'edifici superior, i que curiosament separen la circulació amb dos sentits. No és clara la presència de les persones que et creues, és difícil de reconèixer algú, els pilars ofereixen una visió discontínua i esbiaixada dels altres conciutadans. És un efecte de circular curiós.
En tot cas, és interessant observar el que passa amb els carrers amb l'amplada limitada, com a contrast, com a valor. No per a ser els carrers més amples els converteix en més interessants. Les distàncies físiques ens apropen o ens allunyen socialment; elogiem els carrers estrets si el que volem és una societat càlida i propera i no freda i distant. Les irregularitats tenen valor, signifiquen els llocs, els humanitzen i els doten de bellesa i personalitat. L'espai que ens envolta ens afecta ens condiciona i ens defineix. L'amplada sí que importa.