Aprofitant que tenim a tocar les eleccions al Parlament, he tafanejat en hemeroteques i en les dades estadístiques acumulades per revisar què hem votat els olotins i les olotines des que ara fa 44 anys vam poder escollir per primer cop els nostres representants a la cambra catalana després de la represa democràtica. Vet aquí una pinzellada de tot plegat.
Sobiranistes
A les primeres eleccions, el 1980, a la nostra ciutat es va donar un suport majoritari a CiU i des d'aleshores, a les votacions per al nostre Parlament, a la capital garrotxina n'han sortit sempre guanyadores aquella coalició i les seves formacions hereves, per marges més o menys amplis. Es pot dir, per tant, que Olot ha estat fidel als idearis primer nacionalistes i després independentistes, esdevenint-ne un rebost de vots. El 1984, per exemple, en ple auge pujolista, els convergents van rebre el suport de 9.348 olotins, mentre que la segona força (PSC) en va tenir tan sols 2.630. A aquells resultats tan contundents s'hi va acostar Junts el 2017 quan, en ple Procés, van obtenir 8.454 paperetes, el doble que la segona força, ERC.
A les últimes (2021), Junts va tornar a superar àmpliament ERC, i el PSC va ser la tercera opció més votada, per davant de la CUP, però a banda de la distribució de vots, el més remarcable de la cita de fa tres anys va ser la modesta participació que hi va haver: tan sols del 53,2%, la més baixa des de la represa democràtica (no només aquí, sinó a escala de Catalunya), un fet que es va interpretar com un símptoma de la decepció o la desafecció vers la política que s'estava instal·lant al país.
Un cas a part va ser el del 2015. Com no podia ser d'altra manera, quan Junts, ERC i altres grups sobiranistes es van unir en una sola llista batejada amb l'explícit nom de Junts pel Sí (a la independència), a la ciutat dels volcans van arrasar: van tenir prop de 12.000 suports, mentre que la segona força (el PSC) es va quedar amb encara no 1.500.
Durant aquestes quatre dècades, la presència de diputats garrotxins a la cambra catalana ha estat notable, però escassa en càrrecs rellevants. En aquest sentit, destaquen Arcadi Calzada i Lluís Guinó, tots dos de CiU o Junts, que en va arribar a ser vicepresidents primer (Calzada entre 1984 i 1995 i Guinó, durant uns mesos del 2017). També va ser destacat el paper del republicà Marçal Casanovas (va ser diputat entre el 1980 i el 1992), que va fer-se notar per les protestes contra l'ús del castellà a les sessions de la cambra.
Possible dispersió
En la cita amb les urnes del pròxim 12 de maig seria lògica una dispersió d'aquest vot sobiranista de l'ala conservadora tan arrelat a Olot, atesa l'aparició d'Alhora i d'Aliança Catalana. Mentre que la formació de Clara Ponsatí sembla predestinada a nodrir-se de descontents de Junts i ERC, la de l'alcaldessa de Ripoll, amb arguments molt radicals sobre la immigració i la independència, és més transversal perquè la gestió que els governants estan fent del fenomen migratori és un potent argument de descontentament en segons quins sectors de la població, més enllà dels eixos esquerra-dreta i independentisme-espanyolisme.
En el cas de la ciutat garrotxina, les conseqüències, ben visibles, del fet que en dues dècades s'hagi passat d'un 4% al 24% d'empadronats de nacionalitat estrangera poden fer caure fàcilment en la temptació de donar suport a qui alguns qualifiquen de versió nostrada de Vox i que lidera Sílvia Orriols, per més que del seu programa en sapiguem ben poca cosa amb relació a l'economia, la cultura, el medi ambient... Els resultats que obtingui aquesta formació a Olot -i arreu, és clar- seran sens dubte un bon tema d'anàlisi. Les primeres enquestes deixen entreveure que sí que aconseguirà tenir representació a la cambra. D'altra banda, un politòleg amic meu, en Xavier Crehuet, avisa d'un fenomen en creixement que s'afegeix a l'escenari electoral: cada cop hi ha menys «identificació de partit», és a dir, la ciutadania no se sent tan vinculada a unes sigles concretes com passava fins fa poc. Olot no hauria de ser-ne una excepció.
Els nous votants
Es dona la circumstància que els primers fills d'aquesta darrera onada migratòria experimentada a Olot -nascuts aquí, poden disposar de nacionalitat espanyola- ja comencen a tenir edat per anar a votar. Hi ha alguna llista electoral amb la qual se sentin identificats, encara que sigui mínimament? Si bé és una incògnita la motivació que tinguin per participar-hi, és sens dubte un factor que tard o d'hora i, potser ara mateix, s'haurà de tenir en compte. De fet, la tria que facin els primers votants, siguin de procedència estrangera o no, és sempre un interrogant. Estan interessats, els olotins de 18 o pocs anys més, en la governança del país? Si participen en les eleccions, tendeixen cap a unes formacions concretes o les seves preferències estan molt disperses? I els més pessimistes encara afegirien una altra pregunta: saben que hi ha eleccions?