He de començar aquest article amb una confessió ben galdosa per la meva part: en aquesta ocasió, tot i els corresponents avisos previs del responsable d'aquest diari digital, m'havia oblidat d'escriure la meva col·laboració periòdica i, de cop i volta, m'he trobat, fora d'Olot, havent d'escriure un article sense tenir una idea concreta sobre la qual reflexionar. Què podia fer, en aquestes condicions, per complir dignament amb el compromís adquirit? La resposta son algunes referències breus, gairebé en forma de sinopsis, de temàtiques que periòdicament em ronden pel cap i sobre les quals, en algun moment, m'agradaria aprofundir més.
La primera de les qüestions té a veure amb el poder local. Per dir-ho ras i curt: qui mana a Olot? Qui mana, però, més enllà dels qui se suposa que els toca manar. Sabem que l'ajuntament ho fa en virtut del mandat ciutadà, segons una legitimitat que prové de les eleccions, malgrat totes les imperfeccions del sistema democràtic. Però, més enllà de l'Ajuntament, qui són els altres actors que veritablement tenen prou poder per imposar, de forma invisible, la seva voluntat? Quins son els actors que el pressionen, el condicionen i el poden obligar a actuar a favor dels seus interessos? A qui estaria bé que els ciutadans poguéssim identificar amb cara i ulls i, si fos el cas, animar-los a participar en les eleccions, i no pas deixar-los actuar des de darrere la cortina, sense mostrar-se obertament davant la ciutadania? Una genealogia del poder local seria ben interessant.
La segona de les qüestions d'interès seria disposar d'una anàlisi ben acurada dels motius que van empènyer a 2.113 olotins (15% dels votants) i 3.798 garrotxins a votar a Aliança Catalana a les eleccions autonòmiques del passat mes de maig. Sense dubte que, aquest tema, mereixeria molt més que una part d'un article breu, però enmig de la commoció que em van provocar aquests resultats, tinc molts dubtes i alguna certesa. Vull creure, i això no sé si és una certesa, que totes les persones que han votat aquesta opció no son racistes, a diferència de la formació en si mateixa. Evidentment que els resultats expressen una preocupació important amb relació a la immigració, que m'han recordat el panorama que vam viure entre els anys 2007 i 2011, en aquell cas, amb l'emergència de Plataforma per Catalunya.
En aquesta ocasió, però, hi ha elements diferencials i agreujants, com ara un context en què l'extrema dretaha guanyat presència als parlaments europeus, i en què els seus discursos s'han fet atractius per col·lectius tradicionalment allunyats de la dinàmica política tradicional. Sens dubte que aquest és tema que mereix una reflexió profunda, un debat seriós i una implicació important de tots els agents públics i privats de la ciutat i la comarca que tenen coses a dir, començant pels sectors econòmics que exerceixen de pol d'atracció i es beneficien de la immigració, així com de les persones migrades, que sempre son el blanc de totes les crítiques, però a qui mai ningú escolta o, pitjor encara, ningú pregunta.
La tercera qüestió que vull plantejar és la manca de debat col·lectiu sobre la ciutat. No només ajornem sine die el debat de la immigració, sinó que no debatem de gaire res. Estan al cas, la majoria de ciutadans de la comarca, de l'actualitat local? Com s'informen? Quants veïns i veïnes coneixen que mensualment hi ha un ple municipal? Ha disminuït l'interès per allò que ens afecta més directament? Hi ha espais de diàleg i deliberació? Fa uns anys, hi havia una inflació d'activitats culturals i socials en què, de manera directa o indirecta, s'afavoria un espai de debat al voltant de la ciutat. El mateix passava en relació als mitjans de comunicació locals. Aquests dies he retrobat, per exemple, un exemplar de la revista 440, i m'ha sorprès gratament els continguts i la forma com s'abordaven temes de present i futur. El 440 era un altaveu per a discutir temàtiques d'índole molt variada que avui en dia no troben un encaix adequat que afavoreixi la reflexió col·lectiva. Certament, l'espai d'opinió que ofereix Nació Digital estimula un cert debat sobre Olot i la Garrotxa, però els formats digitals no afavoreixen la lectura pausada, tot és fugisser, i al cap de dos o tres dies, els articles ràpidament passen a millor vida. A més, debat i xarxa social és un dels exemples més eficaços d'oxímoron, és a dir, una absoluta contradicció.
Potser aquestes tres qüestions tenen un fil conductor amb diferents arestes que es retroalimenten. Poder, informació, debat ciutadà. Esperem que el descans que hauríem de tenir tots plegats a l'estiu ens permeti pensar i reflexionar amb calma, amb la ment més clara i de forma més pausada. Com a mínim, si fa que estiguem més descansats i no ens oblidem dels nostres compromisos, ja haurà servit d'alguna cosa.