Ser propietari d'una botiga en una ciutat petita o mitjana de Catalunya, com ara Olot, és complicat i en conseqüència, d'un temps cap aquí se'n tanquen moltes. Per això, el fet que un establiment de la plaça Major d'Olot, ca la Mercè, hagi superat els cent anys d'història esdevé una efemèride que per si sola ja és notícia, però el més interessant, per inusual, és que la família que ha portat l'establiment compta amb una nova generació que seguirà el negoci de la popular merceria.
Un altre establiment molt conegut de la comarca, com és Bicis Tarrés, de l'avinguda de Girona, és també una d'aquestes excepcions.Aquests dies viu el relleu generacional, tot i que no dins de la família. Ho ha agafat un jove amb experiència en el sector que assegura la pervivència de la botiga i el taller. Però com deia, són les excepcions que confirmen la regla. El més corrent és el tancament definitiu, com és el cas de l'Aresta, que en el seu escrit de comiat convida els clients a continuar sent-ne a través del seu lloc web.
Crisi estructural
El traspàs d'un comerç de pares a fills era el més normal del món fins fa unes poques dècades, però avui és una raresa -no només la continuïtat dins la mateixa família, sinó la continuïtat en si- a causa de la crisi estructural en la qual està immers el ram, al final de la qual no se sap exactament què hi haurà. D'una banda, la competència brutal de les grans superfícies i Internet i, d'altra, l'esforç de dedicació, a base d'hores i maldecaps, que exigeix la venda al detall, no són precisament uns al·licients per a aventurar-se en una empresa d'aquesta mena. I si tot això no fos suficient, la millora de les comunicacions experimentada les darreres dècades ha deixat molt més a l'abast ciutats grans amb una oferta comercial i lúdica contra la qual Olot té difícil competir. Certament, la millora de les carreteres també permet que els de fora vinguin aquí a comprar, però sospito que en el balanç hi sortim perdent.
Alguns exemples
Si volteu pel centre -d'Olot o moltes altres ciutats similars- veureu alguns cartells anunciant liquidació per tancament o jubilació. És el cas d'una coneguda botiga de bosses i maletes, on m'expliquen que el negoci és rendible, però que els interessats en agafar-lo es fan enrere quan valoren els pros i contres d'haver d'obrir els dissabtes o en diades en les quals la majoria fem festa. «Les noves generacions no saben què és l'esforç», lamenten. En aquest sentit, és significatiu el fet que el tancament de la botiga física d'Aresta es degui, entre altres raons -expliquen els seus responsables- al fet que no troben personal per treballar-hi.
En Japot -tota una institució en matèria d'embotits- ha fet saber que l'estiu es jubilarà i que està buscant algú que prengui el relleu. «Però ha de ser algú que segueixi la meva línia», puntualitza, referint-se a la qualitat dels productes. A ell, la competència d'Internet no l'afecta, però, en canvi, es queixa de l'excés de burocràcia a la qual les administracions estan sotmetent el petit comerç. Com molts altres que pensen així, en Japot ha arribat a la conclusió que s'ha creat una estructura desproporcionada de funcionaris per als quals cal inventar-se feines i ingressos de la manera que sigui, un objectiu que sovint passar per buscar les pessigolles al petit comerç, «que és més fàcil que no pas perseguir els més grans», a base de taxes, impostos, mesures de seguretat i inspeccions que ha de pagar el mateix botiguer. «N'acabes fart», conclou.
Mesures pal·liatives
La plasmació d'aquest procés destructiu és l'aspecte que van adquirint molts centres urbans, cada cop amb més locals buits. D'un viatge que vaig fer a un país del bloc soviètic a mitjans de la dècada de 1980, un dels records més punyents que en conservo és la fredor de molts carrers, privats d'aparadors o amb aparadors sense a penes gènere, orfes dels seus colors i, en fer-se fosc, sense la llum dels seus rètols. Quan passo per segons quins carrers del centre, a vegades em venen al cap aquelles vies grises, sense ànima. Estem lluny d'aquell escenari, evidentment, però les alarmes ja estan enceses.
Tant és així, que fa uns anys l'Ajuntament i l'associació de comerciants van obrir una campanya per aprofitar els locals sense ús com a aparadors publicitaris de comerços actius, una iniciativa que des d'aleshores han posat en pràctica altres ciutats. D'aquesta manera es maquilla l'empobriment del carrer i alhora es promociona l'establiment col·laborador. No sé quin rendiment n'estan traient aquests darrers, però almenys s'aconsegueix donar una mica de vida a la via pública.
Paral·lelament, el consistori i diverses entitats no paren d'organitzar activitats al centre, a fi de portar-hi vida social i econòmica, és a dir, clients potencials per als comerços, i arran d'un procés participatiu, s'estan fent accions per a rehabilitar de manera integral el barri vell. L'Espai Cràter, d'altra banda, també hauria de contribuir-hi, segons les previsions del consistori. Tanmateix, tots aquests esforços no aconsegueixen de moment parar el degoteig de tancaments.
Com sobreviure?
Els experts -i el sentit comú- apunten que el comerç al detall sobreviurà si se sap especialitzar, oferint un producte i un servei que el client no trobi ni a les grans superfícies ni a Internet. És complicat perquè aquestes dues modalitats a penes deixen una escletxa de negoci, però no és impossible. Al centre d'Olot estan funcionant comerços de diversos rams -roba i complements, alimentació, tecnologia...- demostrant d'aquesta manera que hi ha negoci a fer.
D'altra banda, als barris, on tradicionalment el comerç sempre ha estat escàs, hi sobreviuen amb bona salut petites botigues de queviures que, a més d'abastir dels productes indispensables, s'han fet un nom amb algun article en particular. La del meu barri, posem per cas, té fama pels embotits i la carn i hi entra també gent d'altres punts de la ciutat. No sé si això és prou garantia perquè, quan es jubili el matrimoni que ho porta, ho agafin els descendents o algú altre, però com a mínim és un bon punt de partida.
Poder adquisitiu a la baixa
A l'hora de preveure el futur, hi ha una altra qüestió a tenir molt en compte com és la capacitat econòmica que tindran la majoria dels olotins a mitjà termini. Hem de pensar que els salaris de les noves generacions no són per tirar coets i que l'actual creixement demogràfic de la ciutat garrotxina no s'està produint precisament a base de famílies de poder adquisitiu elevat. Per entendre'ns -i disculpeu-me la simplificació-, ara mateix s'entreveu que acabaran dominant les zones més cèntriques kebabs, basars, botigues de carcasses de mòbil i de queviures de preus rebentats. D'aquí a un temps, no sé si el sector estarà millor o pitjor -això, al cap i a la fi, és una qüestió subjectiva- però amb tota seguretat poc tindrà a veure amb el que estàvem acostumats.
Un altre establiment molt conegut de la comarca, com és Bicis Tarrés, de l'avinguda de Girona, és també una d'aquestes excepcions.Aquests dies viu el relleu generacional, tot i que no dins de la família. Ho ha agafat un jove amb experiència en el sector que assegura la pervivència de la botiga i el taller. Però com deia, són les excepcions que confirmen la regla. El més corrent és el tancament definitiu, com és el cas de l'Aresta, que en el seu escrit de comiat convida els clients a continuar sent-ne a través del seu lloc web.
Crisi estructural
El traspàs d'un comerç de pares a fills era el més normal del món fins fa unes poques dècades, però avui és una raresa -no només la continuïtat dins la mateixa família, sinó la continuïtat en si- a causa de la crisi estructural en la qual està immers el ram, al final de la qual no se sap exactament què hi haurà. D'una banda, la competència brutal de les grans superfícies i Internet i, d'altra, l'esforç de dedicació, a base d'hores i maldecaps, que exigeix la venda al detall, no són precisament uns al·licients per a aventurar-se en una empresa d'aquesta mena. I si tot això no fos suficient, la millora de les comunicacions experimentada les darreres dècades ha deixat molt més a l'abast ciutats grans amb una oferta comercial i lúdica contra la qual Olot té difícil competir. Certament, la millora de les carreteres també permet que els de fora vinguin aquí a comprar, però sospito que en el balanç hi sortim perdent.
Alguns exemples
Si volteu pel centre -d'Olot o moltes altres ciutats similars- veureu alguns cartells anunciant liquidació per tancament o jubilació. És el cas d'una coneguda botiga de bosses i maletes, on m'expliquen que el negoci és rendible, però que els interessats en agafar-lo es fan enrere quan valoren els pros i contres d'haver d'obrir els dissabtes o en diades en les quals la majoria fem festa. «Les noves generacions no saben què és l'esforç», lamenten. En aquest sentit, és significatiu el fet que el tancament de la botiga física d'Aresta es degui, entre altres raons -expliquen els seus responsables- al fet que no troben personal per treballar-hi.
En Japot -tota una institució en matèria d'embotits- ha fet saber que l'estiu es jubilarà i que està buscant algú que prengui el relleu. «Però ha de ser algú que segueixi la meva línia», puntualitza, referint-se a la qualitat dels productes. A ell, la competència d'Internet no l'afecta, però, en canvi, es queixa de l'excés de burocràcia a la qual les administracions estan sotmetent el petit comerç. Com molts altres que pensen així, en Japot ha arribat a la conclusió que s'ha creat una estructura desproporcionada de funcionaris per als quals cal inventar-se feines i ingressos de la manera que sigui, un objectiu que sovint passar per buscar les pessigolles al petit comerç, «que és més fàcil que no pas perseguir els més grans», a base de taxes, impostos, mesures de seguretat i inspeccions que ha de pagar el mateix botiguer. «N'acabes fart», conclou.
Mesures pal·liatives
La plasmació d'aquest procés destructiu és l'aspecte que van adquirint molts centres urbans, cada cop amb més locals buits. D'un viatge que vaig fer a un país del bloc soviètic a mitjans de la dècada de 1980, un dels records més punyents que en conservo és la fredor de molts carrers, privats d'aparadors o amb aparadors sense a penes gènere, orfes dels seus colors i, en fer-se fosc, sense la llum dels seus rètols. Quan passo per segons quins carrers del centre, a vegades em venen al cap aquelles vies grises, sense ànima. Estem lluny d'aquell escenari, evidentment, però les alarmes ja estan enceses.
Tant és així, que fa uns anys l'Ajuntament i l'associació de comerciants van obrir una campanya per aprofitar els locals sense ús com a aparadors publicitaris de comerços actius, una iniciativa que des d'aleshores han posat en pràctica altres ciutats. D'aquesta manera es maquilla l'empobriment del carrer i alhora es promociona l'establiment col·laborador. No sé quin rendiment n'estan traient aquests darrers, però almenys s'aconsegueix donar una mica de vida a la via pública.
Paral·lelament, el consistori i diverses entitats no paren d'organitzar activitats al centre, a fi de portar-hi vida social i econòmica, és a dir, clients potencials per als comerços, i arran d'un procés participatiu, s'estan fent accions per a rehabilitar de manera integral el barri vell. L'Espai Cràter, d'altra banda, també hauria de contribuir-hi, segons les previsions del consistori. Tanmateix, tots aquests esforços no aconsegueixen de moment parar el degoteig de tancaments.
Com sobreviure?
Els experts -i el sentit comú- apunten que el comerç al detall sobreviurà si se sap especialitzar, oferint un producte i un servei que el client no trobi ni a les grans superfícies ni a Internet. És complicat perquè aquestes dues modalitats a penes deixen una escletxa de negoci, però no és impossible. Al centre d'Olot estan funcionant comerços de diversos rams -roba i complements, alimentació, tecnologia...- demostrant d'aquesta manera que hi ha negoci a fer.
D'altra banda, als barris, on tradicionalment el comerç sempre ha estat escàs, hi sobreviuen amb bona salut petites botigues de queviures que, a més d'abastir dels productes indispensables, s'han fet un nom amb algun article en particular. La del meu barri, posem per cas, té fama pels embotits i la carn i hi entra també gent d'altres punts de la ciutat. No sé si això és prou garantia perquè, quan es jubili el matrimoni que ho porta, ho agafin els descendents o algú altre, però com a mínim és un bon punt de partida.
Poder adquisitiu a la baixa
A l'hora de preveure el futur, hi ha una altra qüestió a tenir molt en compte com és la capacitat econòmica que tindran la majoria dels olotins a mitjà termini. Hem de pensar que els salaris de les noves generacions no són per tirar coets i que l'actual creixement demogràfic de la ciutat garrotxina no s'està produint precisament a base de famílies de poder adquisitiu elevat. Per entendre'ns -i disculpeu-me la simplificació-, ara mateix s'entreveu que acabaran dominant les zones més cèntriques kebabs, basars, botigues de carcasses de mòbil i de queviures de preus rebentats. D'aquí a un temps, no sé si el sector estarà millor o pitjor -això, al cap i a la fi, és una qüestió subjectiva- però amb tota seguretat poc tindrà a veure amb el que estàvem acostumats.