Ja són gairebé 3.000 les persones mortes pel terratrèmol de magnitud 7 que va afectar Marroc durant la nit de divendres a dissabte. L'epicentre es va localitzar a Ighil, a la zona de la serralada de l'Atles i a uns 70 quilòmetres de Marràqueix. Justament a la quarta ciutat més gran del país, on viuen més d'un milió de persones, s'hi trobaven un grup d'olotins que feia set dies que havien aterrat a Marroc per passar-hi les vacances. El viatge n'havia de durar deu, però el terratrèmol va esquinçar per complet tots els plans.
"Acabàvem de sopar, vam baixar a les habitacions i va ser quan hi va haver el terratrèmol. Havia notat alguna vegada a Olot algun tremolor, però res comparat amb això. Va ser fort. Se sentien molts de sorolls. No t'aguantaves dret i les parets semblava que fossin paper de fumar. Feia l'efecte que es doblaven. Van ser vint segons, però es van fer eterns", relata en Joan, un dels olotins del viatge. "El meu home estava estirat al llit. Jo estava al lavabo i encara no m'havia canviat per anar a dormir. Tot d'una vaig sentir uns cops molt forts. Vaig sortir del lavabo i vaig veure el meu marit assegut al llit. Tot es movia. Tot es movia de cop i hi havia molt i molt de soroll. No ens va caure gairebé res de l'habitació. Ens vam quedar tots dos asseguts. La sensació és que ens va passar tota la vida pel davant i vam arribar a pensar que no ens en sortiríem. Hi va haver un moment que vaig pensar que si ens baixava el sostre, ens hi quedàvem. Es va fer molt llarg", descriu la Montse, una altra de les integrants olotines del grup.
Del terratrèmol al silenci
Instants després del terratrèmol van sortir corrent cap al carrer. El seu hotel era un riad (una construcció senzilla i típica del Marroc amb un pati interior i algunes parets de fang) situat just al límit entre el centre de la ciutat (zona amb carrers estrets i cases més antigues també conegut com a medina) i la perifèria (on hi ha construccions més modernes). Guiats pel responsable del riad van dirigir-se cap a l'avinguda més àmplia que hi havia pocs metres. Allà van esperar que tot es calmés per poder tornar en raó i decidir què havien de fer: "Quan va parar, hi va haver un silenci brutal. Vaig agafar de cop la motxilla amb el mòbil i diners i vam sortir al carrer. L'edifici de davant ja s'havia enderrocat, vam passar per sobre d'algunes runes i vam arribar al carrer ample. Allà em va començar a venir una gran tremolor de l'espant", explica la Montse.
Gent esperant a l'aeroport de Marràqueix Foto: Cedida
De seguida, el grup va decidir acabar les vacances i tornar cap a Olot. Les amenaces d'una nova rèplica i l'estat en què havia quedat el riad van fer que comencessin a posar fil a l'agulla al retorn: "A l'escala per pujar a dalt del riad hi havia una esquerda que t'hi passava la mà. L'edifici de davant havia baixat i el carrer estava ple de runes", explica la Montse.
“La gent del Marroc és un deu, no ens van deixar sols en cap moment”
Tot i haver viscut el pitjor terratrèmol de la història del seu país, el responsable del riad on estaven en Joan i la Montse i el guia del seu grup no els van deixar sols en cap moment. Els olotins asseguren que, malgrat la situació catastròfica que s'havia viscut, els van fer costat en tot moment i es van oferir a ajudar-los a sortir del país com fos: portant-los a l'aeroport de Casablanca o, fins i tot, a Tànger per agafar un ferri en direcció cap a Espanya.
“Els dos nois que hi havia al riad ens van ajudar en tot moment i no van marxar mai. Fins que no vam trobar al nostre guia, no ens van deixar. El guia vivia a Marràqueix i, tot i tenir la família allà, ens va oferir portar-nos a l’aeroport i es va esperar fins que vam tenir el vol. Es van portar de deu", diu la Montse. “La sensació que hem tingut, no només en el moment del terratrèmol, és que la gent del Marroc és un deu. No ens van deixar sols en cap moment i ens van mantenir al corrent de com evolucionava la situació en tot moment", reafirma en Joan.
D'una catàstrofe a una festa major
Un cop decidit que tornaven cap a Catalunya, d'un en un van poder entrar a les habitacions, van recollir les coses i el guia local del viatge els va portar fins a l'aeroport de Marràqueix. "El camí que vam fer a peu amb les maletes fins als afores ja vam veure que hi havia part de la muralla que havia caigut. No vam veure un desastre general, eren parets caigudes. El guia ens esperava amb la furgoneta i ens va portar a l'aeroport", explica en Joan. Eren quarts de cinc de la matinada quan van arribar-hi, tot i que es trobava tancat. Van esperar unes hores a fora amb desenes de turistes i ciutadans que també volien marxar. Només una part del grup va trobar bitllets directes fins a Barcelona i la resta van decidir que el guia els portés fins a l'aeroport de Casablanca, més gran i a tres hores de cotxe.
"Érem sis persones i casualitats de la vida, només quedaven sis bitllets per a un vol fins a Màlaga". Els olotins van agafar els bitllets i van volar cap a Espanya al cap de pocs minuts. Després de gairebé 24 hores del tremolor, un altre vol de Màlaga a Barcelona i quaranta hores sense dormir, van arribar a la ciutat d'Olot, a casa: "Vam posar-nos a plorar. Ens vam trobar tots els nostres fills que ens esperàvem", explica la Montse emocionada.
La Montse, en Joan i els seus familiars i amics van arribar a la capital de la Garrotxa abans de l'última nit de les Festes del Tura. Cap d'ells va tenir esma per gaudir de l'última nit de la Festa Major d'Olot. Venien de viure una catàstrofe i es trobaven en mig d'una festa major. Van passar de la desgràcia a la celebració, de patir per la seva vida a celebrar-la. Fos com fos, l'únic que volien celebrar era que tornaven a casa. I que hi tornaven tots.