La Jana Bou Matar es dedica al teatre. Té 27 anys, viu a Beirut (Líban) i fa pocs anys va escriure la seva primera obra com a directora que parla de les persones que es queden i marxen a la ciutat. La Zeina Shahla és periodista i investigadora independent. Té 42 anys, viu a Damasc (Síria) i treballa com a editora per a diversos webs locals i internacionals. L'any passat va iniciar el seu propi pòdcast dedicat a la cultura i el patrimoni de Síria.
Totes dues estan fent una estada a la Residència Faber d'Olot, organitzada conjuntament amb l'Institut Català Internacional per la Pau. Després de dies de viatge en cotxe i avions que no sabien si s'enlairarien, han aterrat a la Garrotxa per parlar i escoltar altres dones vingudes de l'Orient Mitjà que també viuen en zones de conflicte. Juntes volen reflexionar sobre la pau i endinsar-se, durant uns dies, en una bombolla.
Per què han vingut a Olot?
Z: He vingut per parlar de la pau, però la pau és un camí llarg i difícil. Per tant, he vingut perquè hem creat un espai que considero part del camí cap a la pau. He vingut per entendre els països veïns a través dels ulls d'altres dones. Per entendre el context de la nostra regió. He vingut perquè vull construir coneixement i també per parlar del que està passant a Síria. Pensem que Síria només hi ha guerra i gent matant-se, però, hi ha més històries i persones que està intentant superar la situació fent petits passos per construir la pau.
J: Estic d'acord amb el que ha dit la Zeina. La pau és un trajecte molt llarg i és necessari preguntar-nos què és la pau. Què és aquest concepte per a nosaltres en aquest moment de la història? He vingut per aquest espai on podem fer una reflexió col·lectiva i crítica de les nostres situacions des de la nostra perspectiva. També he vingut per entendre i veure com les altres dones defineixen i entenen el concepte de la pau i com volen construir-lo.
Tot això ho podrien fer al seu país?
J: En el cas del Líban crec que sí, però d'altres maneres. Genero l'espai crític a través del teatre. Així creo aquest espai de reflexió col·lectiva. Trobo que així puc desconstruir les situacions en què vivim.
Z: A Síria, ara s'estan creant alguns espais així, sobretot entre dones, ja que la majoria dels homes han fugit i les dones estan generant aquests espais, però només entre població local. Per tant, l'oportunitat que tenim aquí a Olot és poder estar amb altres dones de zones geogràfiques. A més, no puc separar l'espai de diàleg i debat de l'entorn on estem. Des que vam arribar a Catalunya, hem sentit un alleujament i ara estem en una bombolla, protegides, per poder expressar tot el que vivim. Hi ha moltes emocions que van sortint.
"El país ens ha obligat a canviar els valors que tenim de l'univers com és la justícia"
Jana Bou Matar
Com va ser arribar fins a Catalunya?
J: Abans del col·lapse del Líban, podíem trobar vols directes entre Beirut i Barcelona. Ara és impossible. He hagut d'anar a Istanbul, on hi ha de passar tothom i d'allà fins a Barcelona. A més, hi ha molts vols que es cancel·len. Pensava que podria estar a Barcelona un dia, el dissabte, però el vol que m'havia de permetre fer això s'ha cancel·lat i finalment hauré de marxar dissabte a primera hora sense poder veure el mar Mediterrani des d'aquí.
Per tant, venir no és només una necessitat, sinó també un esforç.
J: I no hem parlat d'aconseguir el visat! És una aventura. A vegades és absurd intentar-ho. No hi ha les mateixes condicions, segons si ho demana una persona o una altra. No hi ha una norma per a tothom. Una setmana li donaran a un, i l'altra setmana a un altre. A més, demanen molta documentació que a molta gent li és impossible tenir. També és molt difícil trobar cita per demanar el visat. Pots perdre dos dies esperant que t'atenguin. Després de tot aquest esforç, és possible que no et donin el visat per raons que no són lògiques.
Z: A Damasc és una altra pel·lícula. A causa de la guerra, l'aeroport ja no és operatiu. Hi ha alguns vols, però molt pocs. Depenem de l'aeroport de Beirut. Hem d'anar amb cotxe fins a Beirut per agafar un avió. En el meu cas, el meu vol anava fins a Jordània i, des d'aquí, a Barcelona. En definitiva, no podem reservar el primer vol que trobem. Per nosaltres això seria un luxe. En el meu cas, tinc un visat de fa més temps, però per moltes persones és molt difícil aconseguir-lo. Els ciutadans d'Europa crec que no poden entendre les dificultats que tenim per viatjar fora dels nostres països. Per nosaltres, és una cosa impossible.
Davant totes aquestes dificultats, com defineixen el seu país?
J: No sé què dir, de veritat. Després de l'última crisi, m'he qüestionat els valors humans. Pensava que hi havia justícia en aquest món, però la zona geogràfica on vivim ens força sempre a morir o a fugir. El país ens ha obligat a canviar els valors que tenim de l'univers com és la justícia. Pensava que la justícia, per exemple, era per a tothom, però he vist que no existeix. Per nosaltres no hi ha justícia. Per tant, el que volem és crear els nostres espais que serviran per fer una mica de justícia per a nosaltres i els del nostre voltant. Per a mi, això és la nostra resiliència.
Z: Moltes vegades em pregunto per què he nascut a Síria. Sovint, però, també em sento molt agraïda per haver-hi nascut. Néixer a Síria m'ha permès entendre el món. El país m'ha donat raons per entendre, apreciar la vida i sobreviure. Crec que és la regió més difícil del món. La població estem sempre en ràbia. Fa unes setmanes, uns meus amics van decidir marxar a Alemanya i em diuen que des que hi han arribat estan tranquils i senten que estan vivint una vida normal amb problemes de vida normal. Això per ells és una novetat. En el moment en què entro a Síria, noto que hi ha ràbia i em contamina. Al mateix temps, però, estic molt agraïda perquè el meu país m'ha fet ser el que soc ara. Síria i la seva gent, amb totes les seves complexitats, és el que m'ha donat energia. És un dels països més difícils, però més bonics del món.
Síria ha patit vui cops d'estat en vint anys i és el país amb més refugiats del món. El Líban ha estat 15 anys en guerra civil i ha encadenat greus crisis social i econòmiques. Per què no han decidit marxar?
Z: Quan vaig néixer, als anys vuitanta, la vida era tranquil·la. El punt d'inflació ha estat la revolució siriana. Cada dia em pregunto si em quedo o me'n vaig, però cada dia, la decisió es fa més difícil perquè no és fàcil deixar la vida que he creat durant anys. Com més anys passa, més difícil és prendre la decisió perquè m'he creat un espai professional i social al meu país. Encara no tinc una raó directa que em forci a sortir, però és una pregunta que sempre em faig. A més, a través de la meva faceta professional o social, crec que estic generant valor. Crec que és difícil que pugui generar aquest valor fora del meu país. Malgrat les dificultats, puc crear valor i això fa que Síria sigui el meu espai. La decisió de quedar-me està relacionada també en la por que tinc de perdre xarxes socials que tinc i que difícilment podria crear a fora.
J: Com ella, sempre tinc la pregunta a dins: "Em quedo o marxo?". En el meu cas, el meu pare té set germans i tots tenen fills, però tothom ha marxat. Sóc l'única neta que queda per cuidar l'àvia i em quedo per ella. També penso que hi ha necessitat de fer teatre al Líban. Per mi, quedar-me també és una acció política. Per què he de sortir? Em quedo on he nascut, on tinc el meu entorn i on puc aportar i tenir impacte.
Com és la vida a Síria o al Líban? Quin és el seu dia a dia?
J: Per començar, la llum. L'estat l'hauria de subministrar-ne, però només ens arriba durant mitja hora al dia. Això fa que tothom depengui de generadors que tenen particulars i has de pagar-los per a un preu molt alt. És molt costós i molt poc sostenible. Pel que fa al transport públic, no n'hi ha. És a dir, n'hi ha, però no s'entén per què no està organitzat i ningú t'assegura que passi o no l'autobús. Tampoc hi ha espais públics com parcs. Si n'hi ha, els tanquen. Pel que fa al cost de la vida, és molt alt. Els preus s'han multiplicat i és molt difícil sobreviure perquè molta gent ha perdut la seva feina després de l'última crisi financera. Aquest col·lapse també ha fet que molts ciutadans com la meva mare, que fa cinquanta anys que treballa de mestra al sector públic, hagin perdut tots els estalvis bancaris destinats a la pensió.
"Aquí teniu dificultats esperades com trobar feina, allà les dificultats no són esperades; estàs sempre en un estat d'alerta"
Zeina Shahla
El sou dels funcionaris de les institucions públiques és ridícul i no cobreix el cost de la vida. Pel que fa als teatres, la majoria han tancat i és molt car llogar els únics que queden oberts. És molt difícil viure de l'art i la cultura. Pel que fa a l'atur, està en xifres rècord; tinc 14 amics que han marxat del país en l'últim any perquè no hi ha feina, no hi ha res a fer. Això ha fet que em faci la sensació que visc a l'estranger perquè els meus amics han marxat i he de crear noves xarxes d'amistat. Soc una estrangera en el meu país. I finalment, cada dia et pots despertar amb una notícia tràgica i la teva vida es basa en la possibilitat que cada dia hi hagi algun atac.
Z: A Síria és molt similar. Nosaltres, bàsicament, vivim sense llum i ens hem de buscar la vida: abonaments a proveïdors particulars o energies solars. Pel que fa a la benzina, puc estar mig dia buscant una gasolinera que tingui subministrament. Per això, compro a contrabandistes. Aquest estiu, per exemple, també feia molta calor a Damasc i hem estat sense aire condicionat. Tot plegat són coses que el 2024 no haurien de passar. Vosaltres, a Europa, no teniu aquesta despesa de temps o diners per a coses bàsiques. Són batalles diàries que et fan perdre les ganes de planificar un futur. Es tracta d'una situació molt inestable. Mentrestant, també hi ha la guerra amb Israel: ja no és notícia hi ha bombardejos. Sincerament, tot plegat, desgasta a un mateix. Aquí teniu dificultats esperades com trobar feina, allà les dificultats no són esperades; estàs sempre en un estat d'alerta. Això, psicològicament, pesa molt.
Amb tot això, com us guanyeu la vida?
J: Soc artista i la meva passió és el teatre, però per dedicar-m'hi, he de buscar sectors relacionats o no. Amb ells em guanyo la vida i, després, dedico temps i recursos al que m'agradaria dedicar-me professionalment. Per exemple, moltes persones que es dediquen al teatre, imparteixen classes. En el meu cas, treballo amb projectes de gestió culturals o associacions de refugiats i comunitats locals que no sempre estan relacionats amb la meva vocació artística.
Z: Sincerament, no tenim oportunitats per dedicar-nos a allò que ens volem dedicar. Jo em sento una afortunada, ja que crec que estic trobant aquestes oportunitats. Tot i això, no tinc expectatives de futur perquè no puc fer plans per d'aquí a un mes o dos i això també impacte en la meva carrera professional.
"La nostra realitat és molt tràgica, però al mateix temps està plena de detalls molt bonics"
Zeina Shahla
Pel que fa a les seves vides artístiques, en el seu cas Jana, vostè ha fet una obra de teatre anomenada Meaning Making Cocktail. És una obra formada per tres personatges que viuen en una ciutat que s'està enfonsant. La història, és una mica el seu sentiment personal?
J: La idea de l'obra va començar quan treballava ajudant gent a escriure cartes de motivació per trobar feina o viatjar. A través de les cartes, vaig començar a construir una narrativa imaginària sobre quin seria el perfil més buscat per trobar feina. A partir d'aquí, vaig crear tres personatges: una persona que vol marxar del país, una altra que es vol quedar i la ciutat també com a protagonista. Escrivint l'obra m'he adonat que represento el personatge que es vol quedar per tal de donar significat a la ciutat.
En el seu cas, Zeina, ha fet pòdcasts anomenats Audible Heritage i Turath Masmou que relaten el patrimoni cultural que hi ha a Síria. És una manera per demostrar que al país no només hi ha guerra?
Z: Són una manera de trobar significats en la meva vida i feina. El patrimoni intangible és un fil que ens pot reunir a tots i ens pot servir per recordar que estem junts en moltes facetes. La nostra realitat és molt tràgica i hi ha moltes coses lletges i algunes han estat imposades, però al mateix temps tenim una altra realitat que està plena de detalls molt bonics, ja que venim d'una cultura molt rica. Malauradament, però, coneixem aquesta cultura i ens barallem. El patrimoni intangible és l'entrada a un camí cap a la pau.
"No hi ha pau sense justícia i llibertat"
Jana Bou Matar
Explicant aquesta cultura a través dels pòdcasts, convido els sirians a conèixer-se els uns amb els altres i entendre's. També pot servir per encoratjar la gent a trobar la voluntat de deixar les baralles i veure el que és bonic i comú entre nosaltres, ja que mengem i parlem el mateix. Per tant, no hauríem de continuar en conflicte. Per què no deixem tot això i busquem el que és bonic i que ens uneix? Soc incapaç de tenir un impacte en les decisions polítiques del país, però la meva feina crec que sí que té un impacte acumulatiu i és un instrument. El meu objectiu és que la cultura i el patrimoni sigui un fil d'unió entre els ciutadans.
Des que han arribat a Faber Llull, han pogut començar a coincidir amb les atres participants a l'estada sobre quina és la manera d'aconseguir la pau?
Z: Des del primer dia. Les dones que estem aquí, tenim les mateixes condicions i, per tant, no era difícil entendre'ns i compartir vivències. El fet de ser totes dones també ens ha fet entendre més.
J: Tenim realitats molt similars i punts en comú. Però al mateix temps, també tenim opinions diferents sobre què pensem dels conflictes del nostre país. Tot i això, estem totes unides sobre què estem en contra; com per exemple, la colonització o l'ocupació. Tenim algunes diferències, però estem unides en la nostra recerca de la justícia i la llibertat.
Què li diríeu a la població de Catalunya?
J: No hi ha pau sense justícia i llibertat.
Z: M'agradaria que els hi arribés la nostra història i sentir que ens escolten.
J: I qui escolti la nostra història, que l'escolti tal com és, sense prejudicis.