Fa un any, Montserrat Oller, veïna de Montagut de 43 anys i professora de l'Escola Pia d'Olot, s'apuntava a fer de voluntària del Festival Vallviva amb la il·lusió de col·laborar amb una causa solidària per ajudar els malalts de càncer. En aquell moment, no podia imaginar-se que aquell esforç i voluntat per als altres, acabaria sent per a ella mateixa. Al cap de menys de mig any, un dolor al pit li destapava un diagnòstic: càncer de mama.
Muller, mare de dues filles de sis i deu anys, i amb el record de familiars que no havien pogut superar la malaltia, Oller va prometre's que esborraria de la paraula càncer el sinònim de mort. I així ha estat. El diagnòstic precoç i un procés de radioteràpia de diversos mesos han fet que enguany Oller torni a voler gaudir d'una nova edició de Vallviva, un festival al qual es va apuntar per ajudar, però que al final l'ha acompanyat en una lluita que li ha servit per descobrir que la paraula càncer també pot ser sinònim de vida.
Què és per a vostè la paraula càncer?
És com una llosa. He perdut molts familiars per aquesta malaltia. Però penso que està canviant. Gràcies a Déu, la investigació científica ens està ajudant que el càncer deixi de ser una llosa, comencem a veure que té cura. Avui en dia podem dir que hi ha moltes persones que han tingut càncer i s'han curat. Això anys enrere era impensable.
El significat, doncs, li ha canviat.
Quan m'ho van diagnosticar em van venir al cap les paraules de la meva tieta que es va morir d'un càncer de pulmó. Al seu metge li va dir: "Ara el que feu és allargar-me la vida. D'aquí a deu anys, segurament, ja ho curareu". Això m'ha donat molts ànims per seguir. Li vaig dir a una cosina meva que seria la primera que canviaria el funcionament de la família i que ho tiraríem endavant i ho superaríem.
Quan apareix la paraula càncer a la seva vida?
El 21 de desembre de 2023. Em notava dolor al pit, ho vaig comentar amb el meu home i vam anar al metge. La meva doctora em va dir que segurament no seria res, però va decidir fer una mamografia per estar més tranquils (per desgràcia, les mamografies no comencen fins als 50 anys; estaria molt bé que poguessin començar a partir dels 40). La doctora va demanar la prova i tot va anar molt de pressa. Em van cridar de l'Hospital d'Olot l'1 de desembre i em van dir de fer una ecografia per si hi havia alguna cosa. Després, em van dir de fer una biòpsia el 15 del mateix mes i el 21 em van dir que tenia un càncer de mama.
La sort que he tingut, no sé per què, és que el meu cos m'ha volgut avisar i he estat atenta a les senyals. Hem agafat el càncer en una fase molt inicial; no havia passat del conducte de la llet i no havia anat al gangli. En aquest sentit, la meva experiència és molt diferent de la d'altres càncers de mama, del qual n'hi ha molts tipus. Llavors, em van fer una primera intervenció i el 21 de febrer una segona. Després vaig fer quinze sessions de radioteràpia i ara estic amb tractament hormonal durant cinc anys.
Que important el diagnòstic precoç.
Molt. En el meu cas, estic superagraïda a tot el personal sanitari d'Olot per la rapidesa i per la manera com m'ho van explicar. M'he sentit molt estimada i acompanyada i això és molt d'agrair en aquests moments. Em va semblar que qui em diagnosticava era un més de la família. A l'Hospital d'Olot et donen un whatsapp i si tens qualsevol dubte pots comentar-lo. Això és d'una proximitat molt bestial. M'he sentit molt acompanyada i estic infinitament agraïda a l'Hospital, al CAP i a l'Hospital Trueta. Això ens ha de fer estar tranquils i veure l'Hospital d'Olot com un centre de referència que ens pot acompanyar i ajudar molt en aquests casos.
Abans que li diguessin el diagnòstic ja tenia alguna sensació?
Sí. El meu home em deia que no seria res, però internament pensava que seria un càncer.
Es preparava per al pitjor?
Sí, però fins que no et diuen la paraula... Tinc dues filles de sis i deu anys i el primer que et ve al cap són elles. En l'àmbit familiar, per mala sort, no hi ha hagut supervivents. Et venen una quantitat de pensaments i emocions al cap que quedes com atabalat i necessites uns dies per pair.
No hi ha cap bon dia, però el diagnòstic li van donar a les portes de Nadal...
Va ser dur perquè sembla que per Nadal hagis d'estar content per obligació. Però t'adones que les persones que t'estimen de veritat comencen a florir com les flors a la primavera.
"Estic agraïda del que m'ha passat perquè n'he tret un aprenentatge, tant a nivell personal com a nivell de vida"
La companyia ha evitat que sentís el càncer com una etiqueta?
Ho ha evitat la companyia i la professionalitat dels metges. Ells m'han explicat molt bé què és el que tinc i què pot passar. Saber les coses i conèixer m'ha donat molta tranquil·litat. Tots hem tingut una experiència amb aquesta malaltia. Gràcies a festivals com Vallviva o La Marató de TV3 es poden donar moltes gràcies perquè els casos de supervivència estan pujant molt i molt. Aquests espais et poden ensenyar moltes coses. Jo he entrat en un estudi del càncer hereditari i això et fa estar molt tranquil. És molt millor saber si pot ser hereditari per poder fer tractaments preventius. Estic esperant el resultat i no estic angoixada, al contrari em fa estar tranquil·la perquè sé que em cuidaran.
Està vivint el càncer amb naturalitat.
Sí. També és gràcies al tipus de càncer que he tingut i la precocitat en diagnosticar-lo. També he vist gent en radioteràpia amb un estadi més avançat, però amb la mateixa actitud de lluita en el sentit de dir, hi ha això i cal anar a totes.
Què és el que més l'ha ajudat?
Durant el procés de les operacions i la ràdio, m'ha ajudat molt la meditació. També caminar. Va molt bé perquè el fet de poder desconnectar i centrar-te només a caminar o sentir els ocells, és viure el moment. T'has de deixar estar de si demà o demà passat... estic aquí i visc el que està passant ara.
Abans no tenia aquesta mentalitat?
Abans anava a quatre-cents quilòmetres per hora i sempre amb la feina al 300%. És una roda i crec que tots estem dins aquest cercle. Inevitablement, hi entres, però quan tens una batzegada d'aquestes, reordenes el que realment és prioritari i important. Desitjo i espero mantenir això quan recuperi la meva normalitat de vida. Pot sonar molt estrany, però penso que estic agraïda del que m'ha passat perquè n'he tret un aprenentatge, tant a nivell personal com a nivell de vida. He après a prioritzar el que és important i el que no: ara m'haig d'enfadar per aquesta ximpleria? Val més que ho aparqui i continuï endavant.
El càncer li ha ensenyat a viure?
Podríem dir que sí. A reviure, viure d'una manera diferent. Havia tingut la malaltia molt a prop. Quan la meva tieta havia estat malalta, havia estat molt a prop seu. Però no pateixes el càncer en primera persona. Per molt que et canviï, el càncer no està dins teu. Quan hi està, et preguntes per què hem vingut aquí? I canvies.
Sempre hi ha por?
Quan he passat por ha estat en els moments de diagnòstics. Per exemple, en el moment de la biòpsia. Aquells quinze dies fins que no et diuen els resultats... més que por és incertesa perquè no saps a què t'has d'afrontar. Quan tens totes les cartes a sobre, per mi la por disminueix. La por hi és quan hi ha incertesa.
"Els que patim la malaltia som els primers que hem de trencar el tabú"
La por també la tenen els que t'envolten.
A les meves filles no els hem dit la paraula càncer perquè són petites encara per entendre-ho i per desgràcia avui en dia quan poses la paraula a internet no et surten gaires coses bones. Amb el meu home vam decidir evitar-la i quan les nostres filles siguin més grans, els hi explicarem. En el moment de dir-ho als meus pares o als amics, impacta. Quan dius aquesta paraula, trasllades por a tothom.
Tot i que el càncer no està relacionat directament amb la mort.
Tot i així, socialment, hi ha aquest sentiment. Penso que els que la patim som els primers que hem de trencar aquest tabú i, òbviament, la millora de la recerca i l'augment de la supervivència també farà que es vagi traient aquesta por a la paraula càncer.
Fins a quin punt ha hagut de tranquil·litzar els que l'envolten o ells l'han ajudat a tranquil·litzar-se?
Penso que els que m'envolten han reprimit els seus sentiments. Això ho fem tots: un pot estar patint, però no ho transmet. Crec que han reprimit els sentiments cap a mi perquè estigués tranquil·la, però han vist que en el meu dia a dia soc lluitadora i no m'he enfonsat, i això els ha calmat a ells. Ha estat recíproc.
S'havia plantejat mai amagar que tenia càncer?
Mai. Considero que és una cosa que ens pot passar a tots. No ho vaig dir obertament, però, per exemple, als meus alumnes. Vaig demanar al director de la meva escola que em deixés acomiadar d'ells abans d'agafar la baixa perquè entenguessin que m'havien d'operar. Són alumnes de sisè i estan a la mateixa escola que les meves filles i volia evitar que se sabés, però amb els adults no me n'he amagat. Penso que si ho amaguem, anem augmentant el tabú de la paraula càncer. Hem d'anar trencant l'estigma que hi ha amb la paraula càncer. Em va impactar, per exemple, l'Eudald Morera. El veus i penses que has de continuar lluitant.
Ell, fins i tot, ha organitzat un festival. No se n'amaga.
Exacte. Tot això ajuda als malalts. Qualsevol malaltia, si la pots compartir, fa que quan la pateixes pensis que no ets una cosa estranya. En el meu cas, m'ha ajudat molt el fet de compartir el meu càncer, precisament, amb una veïna. Quan una persona et parla de la seva pròpia experiència, t'ajuda molt.
Com ha estat el procés de radioteràpia?
Crec que és clau tenir el cap clar: no tancar-te a casa, no quedar-te al sofà, fer cas del que et diuen, sortir a caminar, etc. La radioteràpia també està avançant molt en l'àmbit mèdic i pots arribar a fer vida normal. Quedes una mica més aixafat i perds mobilitat. Vaig portar una mica malament el fet de perdre musculatura i teixits. Però fas els exercicis que et recomanen i de mica en mica veus com vas guanyant.
Com viu una dona un càncer que, sobretot, afecta l'estètica femenina?
No soc molt presumida i recordo que li vaig dir al doctor que si m'havia de treure tot el pit, me'l tragués. No volia entrar dues vegades a quiròfan, però hi vaig haver d'entrar. Ell em va dir: una cosa és veure't amb una cicatriu i l'altra és treure tot el pit. Reconec que ara li haig de donar la raó perquè quan em miro al mirall es veu una mica, però no és el mateix que si m'haguessin extirpat tot el pit. Tot i això, si m'ho haguessin hagut de fer, ara ja hi ha una medicina reconstructora o altres processos. Això no m'ha afectat molt en aquest sentit perquè m'ho he agafat pensant que preferia que em traguessin allò dolent, que no pas que quedi bé o malament.
"És inevitable no somriure i estar feliç de poder ajudar a fer realitat una cosa com Vallviva"
Podem dir que ha superat el càncer?
El novembre em faran una prova de control després de tot el procés, però els metges em van dir que amb les biòpsies havia sortit tot net i, en principi, estic curada. Això és el que em repeteixo cada dia quan em llevo. Fins que no em facin la mamografia no tinc la tranquil·litat absoluta, però sí, estic curada.
El primer dia que li diuen, què pensa?
Quan m'ho va dir el metge vaig pensar "segur?". I després t'ho has d'anar repetint perquè costa de creure que has vençut el càncer. Em vaig repetint que estic curada, que m'ho van detectar en una fase molt inicial, que he tingut molta sort i que estic infinitament agraïda a l'Hospital d'Olot per la rapidesa amb què es van moure. Gràcies!
I quan els hi diu als altres que s'ha curat...
Quan li vaig dir al fill de la meva tieta que es va morir de càncer, al cap d'una setmana encara anava repetint que estava curada. Quan trenques les dinàmiques familiars amb la paraula càncer, és un alleujament brutal.
Aquest any podrà tornar a gaudir del Vallviva.
Sí, perquè la medicació que prenc provoca bastants afectes secundaris, i per això encara estic de baixa. De fet, m'està empipant més aquests afectes secundaris que el dolor inicial que tenia en el pit. Aquest any no podré ser voluntària, cosa que m'hauria fet molta il·lusió. L'any passat semblava com si em preparés per allò que havia de venir perquè vaig fer de voluntària per un festival del càncer i pocs mesos després em van diagnosticar.
Però, vindré a gaudir del Vallviva d'aquest any i sento que el gaudeixo igual que l'any passat perquè la família Morera s'ha portat molt bé. Em van posar totes les facilitats per si volia seguir de voluntària, però no em sembla ètic ni tinc les forces per estar totes les hores que requereix. Sí que animo a tothom, hagi tingut o no relació amb aquesta malaltia, que si té ganes de fer un voluntariat, vingui i el gaudeixi. Hi ha un ambient molt màgic i s'hi respira solidaritat. Recordo la reunió de voluntaris de l'any passat, on hi havia l'Eudald i ens va dir que la gent havia de venir a passar-s'ho bé i que sempre els havíem de rebre amb un somriure. De fet, veus a tothom molt feliç quan ets aquí. És inevitable no somriure i estar feliç de poder ajudar a fer realitat una cosa així.
Com sent ara Vallviva, després de viure la malaltia?
Estic molt agraïda que hi hagi iniciatives com aquesta perquè, tot i que s'avança amb la ciència i la medicina, es necessiten col·laboracions econòmiques. Que es facin festivals d'aquesta mena i es puguin fer col·laboracions, això ajuda molt a millorar la qualitat dels tractaments o avançar amb recerca mèdica. Si he entès bé la meva malaltia, les meves microcalcificacions no es miraven uns anys enrere i ara les miren totes. Quina sort que he tingut que la ciència hagi avançat i ara es faci diferent.
Sense la recerca, potser no hauria viscut igual la malaltia.
Exacte. Penso que la recerca és clau per a tot.
L'Eudald Morera, impulsor de Vallviva, lidera un discurs sense embuts sobre el càncer. Això també fa que vostè senti que Vallviva és un espai còmode per poder parlar de la malaltia?
Penso que sí. Tant la germana de l'Eudald com la seva filla se'm van oferir per parlar i ho agraeixes molt perquè, a vegades, quan dius la paraula càncer et miren amb uns ulls pobres o de sentència. Agraeixes que et continuïn mirant de la mateixa manera que et miraven abans de ser diagnosticada. No volem fer pena a ningú, al contrari, estem aquí per lluitar. El meu objectiu és aquest, però potser el del meu costat té una altra lluita que no ens diu i no hem de canviar la mirada cap a les persones que estem malaltes perquè volem seguir lluitant i estem vives.
Creu que ha aconseguit aquest objectiu?
Penso que sí perquè quan em truca algú i em diu "Montserrat he sabut que estàs malalta", els responc: "Sí, estava". Puc dir que ho hem superat i estic curada, tot i que encara queda medicació i camí, ja que fins passat cinc anys no et donen l'alta. És una carrera de fons totalment. Estic fent un màster de paciència perquè s'ha d'anar dia a dia. Amb optimisme, s'ha de continuar endavant. He hagut d'aprendre a anar a poc a poc i tenir paciència. Hi ha gent que té un procés molt més complicat que el meu, per tant, no em puc deixar vèncer i tirar la tovallola. Hi ha el que hi ha, i s'ha de seguir endavant.
Què li diria a algú que acaba de ser diagnosticat de càncer o el comença a conèixer?
Abans que res, crec que és important el que em va dir el meu doctor: cadascú coneix el seu cos i quan sentim dolor no és normal. Per tant, si sentim un dolor, comentem-lo amb els metges. En el meu cas, això m'ha salvat. Si no hagués fet cas a aquest dolor, ara potser la història seria una altra. I també recomanaria que el malalt faci el que sent internament. Si en vol parlar, que en parli; si no, que no en parli. Però, ha de ser ell mateix. Fes el que tu vulguis, no facis res per quedar bé per als altres. El malalt passa a ser el protagonista i el principal de la història. Ell amb ell mateix.