Si cerquem històries sobre les taronges se m’acut la rondalla de L’amor de les tres taronges de l’escriptor mallorquí mossèn Antoni Maria Alcover i la nadala de la pastora Caterina que duu tres taronges de la Xina com a present al nen Jesús i que potser hem cantat aquest proppassat Nadal. I si penso en llocs remarcables a casa nostra se m’acut El pati dels tarongers, al Palau  de la Generalitat, que data de meitats del segle setze, o el Jardí dels tarongers, de finals del segle dinou, situat a Pedralbes i actualment dedicat a la música. Però al primer lloc que se’n té notícia és d’un "esplet de tarongers" a subhastar de l’hort d’una capellania a Sóller al segle catorze. I si tots sabem que les taronges van venir d’Orient i ens van arribar a la península ibèrica de la mà dels àrabs fa unes quantes centúries, la taronja dolça tal i com avui la mengem ens va arribar de l’Índia malgrat que això no es diu tant. Com tampoc que és un híbrid de la mandarina, l’aranja i poncem.

Per què parlo de les taronges i dels tarongers? Perquè, malgrat la presència de taronges i cítrics en general era ben coneguda des de fa molts anys i les bondats del seu ús a la cuina era apreciada pels grans cuiners ja en l’època medieval, el seu consum habitual a les llars catalanes no ho era  tant. La raó era que les taronges no proliferaven en l’abundància d’ara i aconseguir aquest fruit d’un color tan cridaner i d’un gust tan exquisit no era el més comú. I menys al nostre Vallès Oriental, que quedava lluny de la ruta dels cultius dels tarongers i dels cítrics en general. És amb l’esclat del seu cultiu a les comarques a banda i banda del riu Xúquer al País Valencià cap a meitat del segle dinou i també a alguns indrets de les terres de l’Ebre a Catalunya més endavant que el seu consum a les llars catalanes no va ser més freqüent i sobretot a les llars benestants.

Així doncs, era un consum de luxe, entre d’altres coses, perquè a finals del dinou i principis del vint molta de la producció de taronges anava cap a Europa. Era una font important d’ingressos per als hortolans de la taronja del País Valencià i no podien desaprofitar l’oportunitat de fer negoci. Després de la guerra civil espanyola la situació no va millorar, i durant els vint anys posteriors d’autarquia els cultius de tarongers van ser utilitzats per a d’altres cultius més cerealístics que la realitat del moment demanava. D’aquesta manera van deixar d’arribar amb facilitat a les  taules catalanes. Almenys a la d’aquells que havien de comptar molt la pesseta. Encara recordo, i com jo ho podeu recordar els que vau néixer als anys cinquantes, quines taronges tan menudes menjàvem. També abundaven les taronges sanguines, que eren més per fer suc i les grosses i estupendes se n’anaven cap a l’exportació.

He conegut persones de diferents països, lluny de les rutes comercials dels cítrics, que haurien  fet quilòmetres per fer-se amb aquest fruit que avui en dia sabem que és una magnífica font de vitamines, entre d’altres elements. Em consta com als països nòrdics una taronja era un tresor. Almenys fins fa uns anys. Però no ens cal anar tan lluny. Fa uns quants anys, mentre feia recerca de la vida de pagès a les masies situades en llocs poc comunicats o força elevats, els seus estadants m’havien parlat que fer-se amb una taronja no era gaire fàcil. Fins i tot, m’han arribat a explicar uns avis de la Vall de la Castanya del Montseny que, per Reis, duien taronges als infants com a un regal molt preuat. Evidentment, les podies trobar als mercats comarcals del nostre Vallès Oriental o d’Osona, però era un producte especial que es comprava gairebé com una medecina. Com ho feien els navegants que es feien a la mar una vegada van conèixer la manera de combatre el temut escorbut.

És ara, amb els nostres comerços farcits de tota mena de cítrics i de força qualitat que no ens imaginem les penúries que originava no tenir-ne. Hi havia d’altres productes, és cert, però les qualitats que s’han ben demostrat dels cítrics no se’n podia gaudir amb facilitat. És així que us animo a valorar el que tenim, a menjar-ne a pleret i a valorar la iniciativa de la plantació de taronges que han dut a terme uns horticultors de la Vall d’Arbúcies, la taronja dolça de Sant Segimon en diuen, i qui sap si en un futur no gaire llunyà podem trobar en algunes àrees del nostre estimat Vallès Oriental, amb un clima benigne i aigua abundant, cultius de tarongers. Seria bonic per la bellesa de l’arbre i els aromes tan agradables de la flor i el fruit.  De ben segur que, si és així,  podrem “obrir els ulls com unes taronges” quan els contemplem i gaudir-ne molt de la seva bellesa i qui sap si els nostres poetes, pintors i escriptors en lloaran les seves bondats com han fet els artistes , poetes i escriptors del País Valencià.