El Vallès Oriental comparteix amb la resta del país una paradoxa inquietant: mai no havíem tingut una generació tan formada i, alhora, tan allunyada dels espais col·lectius que fan possible la transformació social. Parlem d’una joventut amb estudis superiors, habilitats digitals i capacitat crítica, però sense canals sòlids per convertir el malestar en organització ni la indignació en proposta col·lectiva.
Només el 17,4 % dels joves catalans (de 16 a 29 anys) està emancipat, i el lloguer ja s’endú de mitjana el 62 % dels seus ingressos. Les dificultats per accedir a un habitatge digne i estable han passat de ser una qüestió de transició vital a una condemna estructural. L'atur juvenil baixa oficialment, però amaga una cara fosca: la sobrequalificació sistemàtica. Gairebé un de cada tres joves treballa en llocs per sota del seu nivell formatiu. A això s’hi suma la inestabilitat contractual, la impossibilitat d’estalviar i el creixent endeutament.
Mentrestant, la participació sindical cau en picat. L’afiliació global als sindicats es manté al voltant del 12,5 % entre la població assalariada, però entre els menors de 30 anys no arriba ni al 5 %. Aquesta davallada no és només una dada, és un símptoma de desconnexió entre els joves i les estructures de defensa col·lectiva dels drets laborals.
El preu de la desconexió
Sense teixit col·lectiu no hi ha anàlisi estructural. La precarietat es viu com una experiència individual, no com una condició compartida. La protesta es fragmenta en tuits efímers i en indignació viral, però sense estratègia ni continuïtat. El resultat és una “despolitització per fatiga”: sabem que llogar un pis a Granollers ronda els 900 €, però no identifiquem quines regulacions, quins interessos ni quins actors sostenen aquesta xifra.
Aquesta manca de consciència col·lectiva no és casual. És fruit d’un model que ens vol consumidors, no ciutadans; individus, no classe. Ens han fet creure que el fracàs és personal i l’èxit, meritocràtic. Però passar de la queixa al canvi exigeix consciència de classe: entendre d’on provenen les regles del joc i amb qui cal aliar-se per transformar-les.
Educació política: un dret, no un luxe
L’Anuari 2024 de la Fundació Bofill alerta que la desigualtat educativa s’està cronificant. Les condicions d’origen determinen cada cop més el trajecte escolar i les oportunitats vitals. L’educació, que havia estat una eina de mobilitat social, avui corre el risc de reproduir l’ordre establert. Per això, introduir formació política i sindical als instituts i a la formació professional no és adoctrinament: és justícia social, és empoderar ciutadans perquè puguin defensar els seus drets.
El Vallès Oriental podria ser pilot d’un programa comarcal d’Educació per a la ciutadania crítica, amb tallers sobre organització laboral, pressupostos i sostenibilitat.
Sindicalisme 2.0: de l’empresa al territori
La consciència de classe al segle XXI no pot limitar-se a les fàbriques tradicionals. Plataformes digitals, treball en línia, falsos autònoms i economia de plataforma exigeixen noves formes d'organització i defensa col·lectiva. Els sindicats, si volen reconnectar amb la joventut, han de digitalitzar-se, adaptar-se i sortir de les empreses per estar presents als barris, universitats i xarxes.
Proposo que la JSC impulsem una Oficina Sindical Jove, en coordinació amb UGT i CCOO, que ofereixi assessorament online gratuït i credencials “freemium” per a joves en atur o estudiants. Aquesta eina acostaria milers de treballadors precaris a l’organització col·lectiva.
Pacte intergeneracional: el socialisme conscient
Si volem renovar el contracte social, la nostra generació ha d’entendre que els drets conquistats (pensions, sanitat, educació…) no són eterns. Cal defensar-los en un context on els discursos liberals, tecnocràtics o directament reaccionaris volen enfrontar joves i grans, treballadors i pensionistes, públic i privat. Parlar de pensions al voltant dels vint anys pot semblar llunyà, però és clau per rebatre l’enfrontament entre edats que promouen determinats discursos. Un socialisme conscient assumeix la defensa frontal de l’Estat del Benestar i, alhora, planteja una transició verda que no recaigui només en els joves.
Del diagnòstic a l’acció local
Al nostre territori, moltes eines ja existeixen. Només cal activar-les. Estaria molt bé i, d’alguna manera proposo, que cada municipi incorpori un Pressupost Participatiu Jove, destinant almenys un 0,5 % del pressupost municipal a projectes ideats, votats i executats pels joves. A més, podem crear meses de lloguer assequible en col·laboració amb taules de mediació entre ajuntaments i propietaris per moderar preus en zones tenses.
També podem fomentar la creació de consells de barri juvenils amb capacitat real de proposta, no només consultius. I facilitar espais estables de debat sobre salut mental, ocupació verda i mobilitat, per fer que la veu jove sigui escoltada i influent a escala local.
Aquestes mesures no requereixen grans reformes legislatives. Només exigeixen voluntat política i lideratges compromesos amb la formació crítica i transformadora.
Parlar de consciència de classe avui no és nostàlgia; és realisme davant d’una economia global que concentra riquesa i precaritza trajectòries vitals. La joventut del Vallès Oriental pot passar de ser subjecte passiu de l’especulació i la sobrequalificació a generació que reconstrueix el pacte social. Però això només serà possible si abandonem la resignació, si entenem que ser polític no és un càrrec, és una actitud, i que aquesta actitud comença per ser conscient.
Com deia Rosario de Acuña fa més d’un segle: “No hi ha progrés sense idea, ni idea sense voluntat”. Posem, doncs, idees al servei d’una voluntat col·lectiva que dignifiqui feina, habitatge i futur.
