Antes que res deixeu-me explicar-vos com era el país d’on vinc. Per començar era un puesto sense internet. Si volies comunicar-te amb algú, havies d’escriure una carta, posar-li un sellu i anar-la a tirar al bussón més proper de casa. En aquell país la gent sortia de casa per anar a fer un recadu, a tirar la bassura, a comprar els pepinus o les petxugues de pollastre.

A la feina es tenien que servir els pedidus. Si no ho feies bé, corries el perill que et fotessin fora, et pagaven el finiquitu i anaves al paru. Cobraves el teu sueldu, sí, que donava per pagar els gastus i els prèstams. Amb el restu, potser et donava per comprar un traje per poder sortir el cap de setmana.

El país d’on vinc era un lloc perillós, hi havia uns xuletes que menos treballar, feien de tot. Tenien la mala costum de fumar tabacu i per allà on passaven, deixaven un rastre de colilles. Els agradava anar de juerga, i robaven al carrer, i si veien els urbanus cridaven Oju! I sortien corrents, que después si els enxampaven se’ls emportaven al quartelillu. Quins pájarus! Jo em moria de la rissa.

Així es parlava al país d’on vinc jo. Allà hi havia dues cadenes de televisió, la u i la dos, i en cap d’elles es parlava en català. A la ràdio alguna emissora local l’usava. En els quioscs hi havia únicament un diari en català, que havia nascut feia poc, i que feia publicitat amb pintades a les parets que deien ‘llegiu el diari AVUI’, ‘llegiu el diari AVUI’, ‘llegiu el diari AVUI’. No hi havia televisió en català, ni cine en català, ni rock en català. No hi havia etiquetat de productes al supermercat en català ni tampoc s’utilitzava en cap document oficial. A les llibreries costava molt trobar llibres en català, i a les biblioteques havies de canviar de llengua per a fer la recerca d’informació perquè no hi havia enciclopèdies en català.

Un dia va arribar al país una nena de nom Norma. En poc temps va esdevenir omnipresent i el seu dibuix va aparèixer en pòsters penjats autobusos i a les escoles. També va sortir als diaris i revistes. Deia coses com ‘el català es cosa de tots’ Anava vestida de blau i blanc i els seus adhesius i els d’una C amb una bafarada amb la senyera van omplir les carpetes dels alumnes als col·legis.

Poc després va arribar televisió només en català. Per a fer-nos una idea de com era el país d’on vinc, un dels seus primers programes es deia Digui Digui, recordo un jove Juanjo Puigcorbé com un dels actors principals. En ell s’ensenyava a parlar en català des de zero. Lliçons com ‘Hola em dic Jaume Sorribas... (silenci) ..... i tu com et dius?.... (silenci)... Sentir el català a les pel·lícules i sèries va ser una experiència més que reveladora per molts. No eren pas pocs els que deien ‘no m’acostumaré mai a que a les pel·lícules de l’oeste siguin en català. El John Wayne no parlava en català. TV3 va provocar més d’un ensurt a molts quan a la sèrie Dallas, el patriarca dels Ewing deia a la seva jove ‘Sue Ellen, ets un pendó’. Al país d’on vinc, alguns van sentir parlar en català per primera vegada a la tele.

I, pas a pas, el país va anar canviant. La Norma, la tele, les escoles i la gent vam anar modificant el país convertint-lo en el que és. Ara hi ha oferta (i qualitat, tot i que discutible) de ràdio, de premsa, de música i televisió en català. I les llibreries en son plenes de llibres i revistes. Hi ha software d’ús habitual. i a internet és una llengua força utilitzada.

Al país on sóc ara, però, no paro de sentir que el català és en perill d’extinció. Diuen que cada vegada s’utilitza menys, que s’estan perdent mots, que a les xarxes socials els usuaris opten per d’altres llengües més internacionals i que les grans plataformes de televisió no el tenen com opció a les seves produccions.

Potser sí que tenen raons tots aquests mals auguris, o potser no. O potser sols és un símptoma dels mals del nostre temps que busca titulars fàcils i cridaners a costa de confondre el lector. O potser son obra de joves millenials que no han viscut segons què i que troben normal certes coses, com que el Barça guanyi copes d’Europa.

No sé què haurien dit aquests que ara parlen amb adjectius catastròfics i termes com “perill d’extinció” de l’estat de la llengua si haguessin viscut al país d’on vinc jo. Crec que no s’hauria de perdre la perspectiva del canvi. No té res a veure el país on érem fa uns anys i el que som ara. L’hauríem de valorar. I no soc tan vell, jo!