La veu corria, feia dies que els propietaris de can Duran, que eren uns senyorassos, anaven més atrafegats que una corrua de formigues alades cercant un formiguer nou. Maletes i trastos amunt i avall, fins que adelerats van pujar al cotxe i van aixecar el vol. Tres dies després va esclatar la guerra. Aquell estiu no va ser com els altres. A can Cortina, com a la resta de cases de la Força, se’l van passar amorrats a la ràdio, intentant capir què estava passant.

La padrina no parava de resar, encomanant-se a tots els sants, mentre trenava els alls amb les mans balbes i els ulls pràcticament orbs. Ben aviat es van confiscar algunes de les cases grans del poble per encabir-hi grups de refugiats vinguts d’arreu: Madrid, Múrcia, Almeria... L’ajuntament s’ubicà a la casa rectoral. El rector ja feia dies que havia hagut de fugir per cames.

Un dia, va arribar un cotxe descapotable amb cinc o sis homes armats. Algú va explicar després que eren quadrilles de la FAI i la CNT. Van pujar fins a la plaça i van entrar a l’església cridant com a bèsties embravides. Tot el que tufejava a ric i a clergat era perseguit. Van disposar tots els bancs amuntegats i van acabar de fer la pila amb llibres. Els retaules i els sants també van ser consumits per les flames. En Miquel, de casa estant, veia la columna de fum. Feia dies que els voluntaris s’anaven allistant. Havien començat a marxar alguns homes del poble. Més tard, van saber també que havien cremat altres esglésies com la de Granollers, Llerona, Corró d’Avall i la Garriga.

Dalt d’aquell tren que ens portava al front ho vaig veure tan clar com ells. No podíem quedar-nos allà, havíem de fugir com fos. Calia, però, esperar el moment més oportú, vigilar que no hi hagués cap  dels comandaments a prop, que el tren anés el més lent possible i que la zona no fos rocosa. En Pau, l’Esteve i jo ens miràvem impacients enmig d’aquell garbuix d’homes. Alguns cridaven, com si anessin a una gran festa, i aquell baladreig estrident se sobreposava al gemec tràgic del trontoll dels vagons. Una glopada agra de l’esmorzar em va pujar fins a la gola. Nerviosos, esperàvem el senyal. Prop de Martorell, ens va semblar que era l’ocasió. Hi havia un bosc a prop per refugiar-nos. L’Esteve va fer un crit sec i vam saltar del tren precipitadament. No vam ser els únics. Darrere nostre en va saltar algun d’altre. No van tenir tanta sort. Una ràfega de trets els va deixar estesos a prop de les vies. El tren no es va aturar.

Quan els de la seva lleva van ser cridats a files per anar al front, la vida es va esberlar sota els seus peus com el glaç d’una bassa. L’endemà a primera hora, un cotxe va portar en Miquel i els seus dos cunyats, en Pau i l’Esteve, fins a la caserna de Sant Andreu. En Miquel va marxar sense mirar enrere quan la Maria, amb els ulls negats, li va agafar el seu fill dels braços. En un mocador de fer farcell portava quatre coses que li havia posat la mare sense deixar de plorar. Allà van fer tres dies d’instrucció bàsica i els van repartir l’escassa indumentària de què disposaven, alguna manta, un fusell i uns quants cartutxos.

Quan es veien amb el Pau i l’Esteve a penes parlaven, però procuraven anar junts, era l’únic que els donava una certa seguretat. El primer que va tenir la pensada va ser l’Esteve, volia marxar d’allà fos com fos, no es resignava a acceptar el destí que li havien reservat. En Pau de seguida hi va estar d’acord. En Miquel es va fer pregar, calia mesurar bé la manera de fer-ho si no volíem acabar amb un tret a la nuca.

- Corre Pau, no t’aturis, per la mort de Déu! Corre fins al bosc!- vaig cridar en veure que queia, pensant que els trets l’havien tocat.

L’Esteve i jo el vam agafar per les espatlles perquè acabés d’arribar fins a la pineda. No parava de gemegar:

- Marxeu, no puc anar més ràpid. Marxeu!

Així que vam ser dins del bosc ens vam aturar. Tenia el turmell inflat, se l’havia vinclat en saltar del tren. Em vaig arrencar una màniga de la camisa i l’hi vaig embenar. Després de beure una mica d’aigua de la cantimplora semblava més tranquil. L’Esteve li va fer un bastó, perquè es pogués recolzar i vam començar la marxa. Vam caminar moltes hores mirant de no ser vistos, primer seguint el curs del Llobregat fins a prop de Collserola i des d’allà cap al nord. Per sort, dins el mocador de fer farcells encara portava un fuet que vam anar compartint.

- No puc més, us ho asseguro! Seguiu vosaltres!- s’exclamava en Pau havent esgotat totes les seves forces, amb el rostre desencaixat.

Fosquejava. El temps era tristament plàcid. La tardor feia les coses més senzilles. Vam acordar que passaríem la nit a prop d’uns horts, en una barraca. Al matí, un glop d’aigua del raig de la bassa de regar i unes pomes ens van semblar menjar dels déus. En Pau després de descansar estava molt millor. Ens esperaven moltes hores de camí abans d’arribar al Montseny. Però la silueta retallada a l’horitzó ens va revifar els ànims. Fins i tot el Pau semblava haver-se oblidat del turmell.

A mesura que avançava la guerra, el menjar era més escàs. Amb tants homes al front faltaven mans per treballar la terra i cuidar el bestiar. Van implantar el racionament per mirar d’assegurar uns mínims. Al poble es repartia a la carnisseria. Feta la llei, feta la trampa. No van tardar a sortir els espavilats que aprengueren a fer de l’estraperlo un negoci, mercadejant amb la misèria dels seus veïns. El govern del municipi va decidir imprimir moneda local. Es van treure en circulació uns petits xecs de 2 rals i de pesseta que anaven marcats amb el nom de “La Força”, signats per l’alcalde i el secretari. Només servien per pagar al poble.

Així que vam poder vam baixar fins a casa, sempre de nit, per fer-los saber que estàvem bé. Jo era qui ho tenia millor, perquè can Cortina era la masia que ens quedava més a prop. Amb els dies ens vam anar tornant més agosarats. Això va fer que fóssim descoberts prop del Cortès. L’Esteve va reaccionar de pressa:

- Si bades la boca et forado les tripes- el va amenaçar amb la navalla punxant-li el ventre.

No era ningú conegut. Abans que tingués temps d’explicar-se va sortir l’avi del Cortès. Ens va dir que era un parent de la família i que com nosaltres s’havia anat a amagar al Montseny. Fins molt més tard no vam saber que aquell home tan reservat era bisbe. Al cap d’un temps també vam descobrir que el de can Surell, una altra de les masies que quedava perduda dins del bosc, vivia a casa seva. No l’havien cridat a files, era massa gran, però s’estimava més restar amagat per si un cas. Refugiats al bosc anaven passant les estacions, vivíem una calma estranya, una realitat vagarosa feta d’engany. Fins i tot ens sobraven estones per jugar a cartes. Quan tot semblava dormir, amb la complicitat de la fosca m’escapolia fins a casa. Amb la Maria ens estimàvem amb tristor, menjava alguna cosa que em tenia preparat i aprofitava per munyir les vaques. El pare cada dia estava més tolit i la Maria i la mare prou feina tenien amb els conills, les gallines i l’hort.

El camp d’aviació republicà situat entre Cardedeu i Vilamajor feia que sovint avions dels nacionals sobrevolessin la zona. Els bombardejos s’havien convertit en un malson. Així que se sentien els ocells de llauna planar sobre el cel, la gent cuitava a amagar-se. Aquell dia, el brunzir dels aparells era incessant. Els veïns de la Força els van veure més a prop que mai. Fins que un d’ells va començar a botzinar i a fer voltes com si fos una borinera i va caure al bosc de can Vidal, darrere de can Llinars. Però abans d’estavellar-se contra el terra, allò que semblava una pilota de colors es va desprendre de les llaunes i va marxar a mercè del vent cap a l’est, direcció cap a Palau. L’Esteve patia pel que els pogués passar als de casa seva que vivien a la casona dels masovers d’aquella masia.

Mirava el meu fill com dormia des d’una escletxa de la porta, una llàgrima se m’escolava galtes avall. Feia prop de tres anys que no el tocava, que no l’agafava en braços, que no sentia la seva veu... tan sols el podia contemplar mentre dormia i amb molta cura. No ens podien exposar. La Maria em va agafar pel darrere i em va parlar dolçament a cau d’orella:

- Estic esperant un fill!

El cor em va fer un salt, estava content, content malgrat tot. Estava viu i els de casa també. No em penedia d’haver saltat del tren, de no haver anat al front. Arribaven notícies d’amics i veïns que no tornarien mai. M’havia convertit en una ombra. Només pregava perquè el final d’aquella maleïda guerra arribés ben aviat.

Era hivern. Feia un fred esmolat. Els soldats republicans bruts i derrotats fugien dels nacionals que els anaven a l’encalç. S’aturaven a algunes cases a demanar menjar. L’àvia d’en Pau va posar dues cassoles de terra al foc, va escalfar llet i hi va anar tirant trossos de pa. Sopes de llet per alimentar aquells nois que feia dies que no havien menjat a penes res.

- Mengeu fills, això us donarà força per seguir caminant.

Es desfeien en bones paraules i devoraven aquell àpat com si mai n’haguessin provat cap de més exquisit. Al seu pas se n’enduien cavalls, eugues i carros a la força. Les cases quedaven escombrades. No es podien entretenir, els nacionals havien entrat a Barcelona, calia cercar camins que els duguessin cap a França. Qui sap què els esperava allà.

- Mare, vine, a l’era hi ha un senyor que no conec!

La Maria va sortir tan de pressa com li permetia la panxa i ens vam abraçar. La guerra s’havia acabat.