Diuen que el temps arrasa amb els records i els crema, els bons i els dolents. Però no és cert. M’agradaria que s’hagués endut de la meva memòria aquell dia estrany d’una tardor típica, quan tot estava a mitges, la vida, l’alegria i també l’amistat. Han passat gairebé cinquanta anys i, encara ara, em retorna l’olor de terra mullada d’aquella tarda, les presses de la Remei per tornar a casa no fos cas que arribés abans el Pep de treballar i trobés que no havia començat a preparar el sopar. I el silenci de la Cinta, amb el seu capficament habitual. Sortíem a passejar cada divendres. No ens en saltàvem cap. Era la nostra rutina. Ens trobàvem a la plaça a les cinc de la tarda i enfilàvem la carretera del Montseny amunt, fins agafar el camí que trencava a l’esquerra a l’alçada dels Refugis i que ens endinsava al bosc. Cadascuna tenia la seva vida i si ens trobàvem pel poble, al forn o de vegades a la perruqueria, no fèiem massa festes, ens saludàvem, ens dèiem fins divendres i poca cosa més. Tot va començar quan un dia, per casualitat, ens vam trobar fent el mateix camí. Era un divendres a la tarda, cadascuna caminava per la seva banda però vam acabar de fer la ruta juntes. La setmana següent ens va tornar a passar. I a l’altre ja no ho vam deixar en mans de l’atzar, vam quedar a la plaça per pujar totes tres. Així va començar una relació peculiar, on podíem estar xerrant dels programes que havíem vist per la tele, encara en blanc i negre, o del temps tan boig que estava fent, però mai aprofundíem en temes personals. Segurament elles frisaven per preguntar-me si en sabia res del Tomàs. Feia més de dos anys que havia marxat de casa. Em va dir que s’havia enamorat d’una altra, va agafar un parell de maletes amb les seves coses i se’n va anar a Barcelona, crec. Ja no el vaig veure mai més.

La Cinta era la que menys parlava. El seu posat trist i sense esma, la seva cara pàl·lida i ullerosa, el seu cos prim, gairebé desnodrit, em feien pensar que no era feliç. Que es deixava portar per la vida com una fulla que l’empeny el vent, sense rumb. En canvi la Remei era tot el contrari. Estava grassoneta i xerrava pels descosits. Les seves galtes, sempre vermelles, s’inflaven quan esbufegava a les pujades i somreien quan deixava anar una de les seves bajanades. Formàvem un trio ben peculiar, sense massa cosa en comú més que l’edat, totes estàvem rondant la trentena. Ja feia gairebé mig any des d’aquella primera trobada i no havíem faltat cap divendres a la nostra cita, cap de les tres.

Aquella tarda, però, no se m’oblidarà mai. Va ser l’última. I jo sé que aquell dia van passar coses que no són d’aquest món. Ja en tinc gairebé vuitanta i si ara ho explico és perquè ja més igual que pensin que m’he trastocat. Tant se me’n fot.

-I això? -Va xisclar la Remei-. Què hi fa una cadira aquí al mig del camí?

Doncs sí. Just al mig del camí hi havia una cadira. Però què hi feia allà? No estava tirada al marge, ni semblava una cadira prou vella perquè algú se’n volgués desfer. Era de pell marró i lluïa. Estava encarada al Montseny, com si convidés al repòs dels caminants. Era ben estrany...

-No sé... -Vaig dir mentre l’envoltava per examinar-la de prop-. Està ben nova!

-I si ens l’enduem a casa? -Va dir la Remei acostant-se. Li va passar la mà per sobre.

-Sí, home! -Vaig contestar-. Ens queda més d’una hora i mitja de camí de tornada i la vols carretejar fins a casa? Jo no, ja t’ho dic ara.

La Cinta no va dir res. Ni tan sols ens mirava. Tenia els ulls clavats a la cadira i semblava que no ens sentís.

-Però el que sí penso fer és seure’m una estona. Sembla aquí posada expressament perquè puguem descansar una mica, no?

I sense pensar-m’ho dues vegades hi vaig posar el cul i vaig repenjar l’esquena en aquell respatller alt i tou. La sensació que vaig tenir aleshores no se m’esborrarà mai. Me l’enduré a la tomba. Ho sé. Semblava que la terra s’obrís als meus peus i que la cadira, amb mi a sobre, estigués flotant sobre un núvol tou. Tot al meu voltant va desaparèixer, els meus ulls no podien deixar de mirar la muntanya que s’alçava al meu davant i tot d’una ho vaig dir. Amb un fil de veu, com si les paraules les digués algú altre que no fos jo, però sortien de la meva boca.
 
-Vull trobar l’amor...

I va ser dir això i veure una casa plena de gats, amb un plat a taula i amb un munt de bols al terra. Vaig veure la imatge d’un llit, gran, molt ample, algú hi dormia plàcidament i al voltant els gats també descansaven. N’hi havia per tot arreu. A sobre el llit i també a la catifa que hi havia als peus. Un sotrac va sacsejar tot el meu cos. Vaig aixecar-me de la cadira com empesa per un llamp. Les cames em feien figa i el cor el tenia accelerat. Em rodava tot una mica. Sabia que la persona que dormia en aquell llit era jo.

-Ei, què? És còmode? -Va dir la Remei-. Ara m’hi assec jo! 

-No! Espera! -Li vaig dir. Però ja no hi vaig ser a temps. 

La Remei s’hi va repapar. Vist des de fora no passava absolutament res. Res de res. Se la veia mirar fixament la muntanya i llavors va ser quan ho va dir, jo ho vaig sentir:
 
-Vull ser rica. No vull que els falti res als meus fills...

Només van ser uns segons. Un instant. Però a ella li va passar el mateix que a mi. Es va aixecar de la cadira com si l’hagués empès el dimoni. Després va haver d’agafar-me per no caure. Totes dues ens vam mirar i vam dir alhora “Marxem!”.

Portàvem més de mitja hora caminant en silenci. I va ser la Remei qui ho va preguntar.

-Tu també has vist coses? -Em va dir agafant-me del braç perquè abaixés el ritme de les meves passes.

-Sí... -Vaig contestar

-I què has vist? -Em va demanar.

-Una casa plena de gats... I jo dormint, hi estava envoltada... Però jo no tinc gats, ni pensament de tenir-ne cap! -Vaig dir una mica ofesa.

-I tu? Què has vist? -Vaig gosar demanar-li.

-He vist una casa amb jardí, he vist la llibreta del banc amb xifres molt llargues Montse, però molt... I he vist al meu Joan en un despatx i a la Teresa en una escola, envoltada de nens...

Els seus ulls buscaven alguna resposta lògica que jo no sabia donar.

La Cinta ens escoltava atenta, en silenci. La vaig mirar i per un moment em va semblar que, per primera vegada, la veia somriure.

No va ser fins diumenge que va saltar l’alarma. La germana de la Cinta havia anat a casa seva -la casa dels pares que ja eren difunts- com cada diumenge al matí, per estar una estona amb ella. Des que ella s’havia casat li feia pena que estigués tan sola. Va picar una vegada i una altra però no contestava. Els cops de la balda van alertar els veïns i també els crits que feia quan li va entrar l’atac de pànic al pensar que alguna cosa li havia passat a la seva germana. L’agutzil i els vigilants van esbotzar la porta però no la van trobar. Tot a casa estava en ordre. Les seves coses estaven a lloc: la roba, el raspall de dents, el rebost era ple de menjar... No podia ser que hagués marxat enlloc i que no hagués dit res a ningú. Van preguntar al veïnat i tots coincidien en què no l’havien vist des del divendres, que normalment la veien a l’eixida regant les plantes o estenent la roba, però ahir res de res.

Jo me’n vaig assabentar quan tornava de Sant Esteve. Havia dinat a casa de la Lola i el Nandu, el seu home. La Lola era una amiga de la infantesa i em convidava sovint a dinar els diumenges perquè així fèiem la partida després i ens distrèiem una estona. Eren les cinc de la tarda i el poble n’anava ple. Quan em van dir que la Cinta havia desaparegut, que havia marxat sense agafar res de casa, ho vaig saber. Vaig entendre que la cadira hi tenia alguna cosa a veure i vaig sortir disparada. Vaig començar a caminar de pressa cap als Refugis, no sé explicar què em va passar, ni el que pensava, ni el que sentia. Només sé que les cames m’hi van portar totes soles. Que vaig arribar al lloc exacte on feia dos dies, al bell mig del camí, hi havia una cadira plantada, com nascuda del no-res. I que ja no hi era.

Vaig mirar pels voltants. Vaig arrencar esbarzers i em van sagnar les mans, però allà no hi havia ni rastre de la cadira, ni de la meva companya de caminades. Vaig tornar al mig del camí. Vaig seure a terra esgotada i va ser llavors quan ho vaig veure. Una cinta ample, de ras, de color blanc, estava tirada just als meus peus. La vaig agafar estranyada, ella duia el cabell molt curt, no podia ser d’ella de cap de les maneres... Vaig examinar aquell tros de tela i els meus ulls van buscar la muntanya. Un calfred va recórrer la meva espinada i altre cop la sacsejada. Aquesta vegada em va deixar inconscient.

No sé com vaig arribar fins a casa. Només sé que l’endemà, el dilluns, em vaig despertar dins del meu llit i que sobre la meva tauleta de nit hi havia la cinta de ras blanc. No vaig saber què fer-ne, no podia pensar, no podia trobar cap lògica al que havia passat.
 
La Cinta no va aparèixer mai més. Es van fer batudes pels boscos dels voltants durant molts dies, es va rastrejar el fons del pantà, es van mirar els pous de la zona, però res. Semblava que se l’hagués empassat la terra.

La Remei va heretar un fortuna d’un oncle seu que tenia a l’Argentina i que ella no sabia ni que existia. Es va comprar una casa preciosa amb un jardí immens. El seu fill, en Joan, va convertir-se en un gran advocat i la filla, la Teresa, va aconseguir una plaça de mestra a l’escola del poble. Estic segura que si m’ensenyés la seva llibreta d’estalvis estaria farcida de llargues xifres.  

I jo vaig trobar l’amor. I tant que em vaig tornar a enamorar. Un bon dia havia anat a passejar per la riera i em vaig trobar una bossa de plàstic dins de l’aigua, a la vora del riu. Estava ben tancada i vaig pensar que hi havia gent ben porca per deixar la brossa allà. Però a l’aixecar-la vaig sentir una fressa i la vaig obrir de seguida. Hi havia sis gatets acabats de néixer, no em podia creure que hi hagués algú que pogués fer allò. Un dels animalons ja era mort però els altres cinc els vaig salvar. I ells em van salvar a mi. Mai de la vida hauria imaginat que em podria estimar tant aquelles criatures. Més endavant em vaig comprar una caseta més aviat modesta, amb una olivera i un llit molt gran. La porta de casa sempre és oberta perquè els meus gats entrin i surtin quan vulguin i perquè portin les seves amistats. Saben que aquí mai els faltarà un plat. O, millor dit, un bol. No cal dir que la família ha crescut.

Si la veu d’aquest relat fos un narrador omniscient i no estigués escrit amb la meva, sabríeu que aquella mateixa nit, la nit del divendres que totes tres ens vam trobar la cadira, la Cinta va tornar al camí. Que la cadira encara era allà i que s’hi va asseure. Que igual que a la Remei i a mi, una mena de llampec la va sacsejar i que només podia veure la muntanya que s’endevinava per la seva corona il·luminada al Turó de l’Home. Que va sentir la seva veu apagada, com un murmuri, demanant el seu desig més soterrat.

-Vull deixar de patir...

Una boira blanca i espessa la va envoltar. Va agafar-se fort al seient i va mirar cap al cel. Aquell núvol dens se les va empassar, a ella i a la cadira, i quan es va esvair ja no quedava rastre de cap de les dues. Al seu lloc, una cinta de color blanc jeia a terra. La vaig tenir molt de temps a la tauleta de nit fins que a la nova casa vaig penjar el tros de tela a una branca de l’olivera. De tant en tant encara parlo amb ella i li recordo les caminades dels divendres.

Potser m’ho invento i aquestes són les fantasies d’una vella que es dedica a cuidar gats, però jo sé que la Cinta ja no va patir més. Que allà on està llueix el somriure que aquella última tarda, per primera vegada, li vaig veure dibuixat.