Abans de finalitzar el segle XVIII, el sacerdot Josep Manyanet va pensar a construir una església que serviria per fomentar l'educació religiosa en infants i joves i, un amic seu, llibreter, va donar contingut a la seva idea, posant en marxa un mètode per recollir fons i construir aquella església. Qui els anava a dir l'envergadura que hauria d'assolir, l'obra que ells tenien ideada!
 
No van aconseguir l'objectiu que servís per fomentar l'educació religiosa. Tampoc era indispensable. Ja hi havia moltes altres esglésies, convents, escoles... implicades en aquests menesters. En canvi, va contribuir, i ho segueix fent, a crear un bé que en tots els temps ha estat i és escàs: diversos o molts llocs de treball, dels diferents oficis, com paletes, picapedrers, vidriers, ferrers, conductors de grues, excavadores...

Orgullosos uns, de participar en la construcció, com aquell gruer que s'enfadava perquè, en les postals que venien, es recollia com quedaria, a la fi, l'obra, i ell volia que sortís tal com estava en cada moment, on es veiés ell treballant, conduint la seva màquina. D'altres, segurament, treballant-hi "perquè els va tocar" o, ho va decidir el destí, sense més...

Però, al llarg del temps destinat a aixecar aquesta obra faraònica quants projectes de vides s'hauran gestat des del seu àmbit. Quants somnis, anhels, metes complertes, o sense complir. Amors correspostos o impossibles. Amistats veritables, que perdurarien tota una vida, d'altres que durarien  només moments. Segurament també enveges, gelosia, traïcions, desenganys, alegries i tristeses. Quanta vida, en fi, s'haurà desenvolupat al voltant d'aquesta empresa.
 
A més, i sobretot, com podien imaginar que "la seva església" es convertiria en l'edifici més emblemàtic del Modernisme, a Catalunya, i un dels primers importants i visitats, de qualsevol estil, del món i que, després de gairebé segle i mig, i cinc generacions veient la seva evolució, no saben, encara si al 2026, coincidint amb el centenari de la mort d'Antoni Gaudí, principal arquitecte dels que, al llarg dels anys es van anar succeint a dirigir el projecte i que, gairebé va dedicar tota la seva vida a ella, podran per fi, donar-la per acabada.
 
Aquests dies, a través d'Internet, he analitzat les immenses torres. Tot l'edifici, per fora i per dins, buscant la semblança a un bosc, que Gaudí, deia pretenia aconseguir i, no he estat capaç de trobar ni la mínima semblança.
 
A l'interior, veient aquelles vidrieres, làmpades, pintures, pedres precioses.... aquelles estances immenses, bellíssimes, plenes de llums i colors, penso que han construït una joia d'incalculable valor. Quants esforços i diners invertits a la basílica anomenada L'església dels pobres, tot i que cap pobre ha format part, mai, de l'equip directiu ni crec s’ha beneficiat, mai, de res vinculat a ella.
 
En els inicis, 1895, la Junta constructora, va crear una fundació eclesiàstica per promoure la seva construcció, mitjançant aportacions públiques i privades. El president de la junta va ser primer el bisbe, i després, fins i tot en l'actualitat segueix sent l'arquebisbe. La resta dels components són tots personatges procedents de l'alta burgesia barcelonina.
 
Sort que, segons diuen, al menys des de fa un temps, s'autofinança, gràcies, sobretot, a la gran afluència de visites  turístiques, i no tenen, suposo, de seguir destinant recursos públics, retallant d'altres temes socials indispensables.