El pare sempre em demanava que ho expliqués i ara que s’ha fet gran i es refugia en el record encara hi insisteix més. Però té raó, penso. S’ha d’esmenar l’oblit al qual estem sotmesos.

A vegades, em pregunto com seríem si a l’escola enlloc d’explicar-nos la història de reis i nobles ens haguessin apropat més a la vida de les persones del poble. Aquella d’on emanen els sentiments que aprofiten il·luminats i poderosos per tractar-nos com a titelles. Potser ara estaria parlant d’una altra cosa...

Però tant al pare com a mi ens angunieja massa l’oblit d’en Sebastià. Ni enterro de comiat, tingué! I, ens sembla injust, que ningú es preocupés per esbrinar la veritat. No va ser tan sols un gran incendi!... I, malgrat que faci molt de temps, hem recollit els nostres records per intentar fer una realitat més vertadera.

Fumeja el cafè després del dinar. I, enlaire l’aroma de velles paraules que transcric a la pantalla. És el record d’una de tantes vides amagades, on el passat es fa present històric...

El seu delit no rau en contemplar la hipnòtica dansa de les flames que donen llum a un fosc propòsit mentre es guarda l’encenedor dins la butxaca: tampoc sentirà gens de recança de camí a l’amagatall, on ha aparcat el cotxe, en adonar-se que les esporuguides bestioles del bosc fugen desorientades en ensumar el perill i extravien les tendres ventrades.

I, seguirà amb gèlida parsimònia al maniobrar el quatre per quatre entremig dels xaragalls i les pedres per sortir del trencall on s’ha entaforat per no ser vist, abans de retrobar la drecera on transiten la resta de turismes. L’únic punt feble del meu pla, pensà. Però, al pic de l’estiu, quan el sol està en el punt més àlgid, quin boig anirà pel bosc? Va demanar-se.

I, sense que se li alteri el pols, comprova pel retrovisor la presència d’algun altre conductor mentre se li emmiralla l’espectacle pirotècnic del xiulet de les pinyes dalt dels arbres. Un darrer crit d’auxili abans de disseminar el foc que batega dins seu. Conduirà envoltat pel miratge de pluja que desprenen les llavors d’arbres i matolls en la trista fugida per
fertilitzar una terra que crema. I, abandonarà el lloc del delicte amb l’única ànsia de contemplar-lo des de la comoditat del sofà de casa, davant la pantalla del televisor, a l’espera que els esdeveniments transcorrin tal com ha previst.

La població de Gualba està vivint uns moments de gran incertesa, diu la reportera entremig de les sirenes i el brogit ensordidor de les aspes dels helicòpters que dominen els carrers de la localitat amb les ombres amenaçadores. És un poble petit al qual s’hi ha d’anar a posta, continua parlant amb la veu alçada davant del micròfon, perquè la carretera mor a
l’entrada del poble que et dona la benvinguda amb l’encantadora ombra dels plataners del carrer principal: un túnel de fulles que l’única sortida que té és la muntanya. Per això les autoritats recomanaven evacuar la localitat abans que el foc l’encerclés... 

Però tret de les persones de salut més delicada, la resta ha optat per quedar-s’hi.

—És casa nostra —ens han dit— com vols que l’abandonem?! 

I, tot i que alguns romanen tancats dins de casa a recer del fum, tal com han recomanat els comandaments dels bombers, la majoria s’ha aplegat a la plaça... Espaordits contemplen el dantesc espectacle de rabioses flames egants que s’apropen rabent al poble.

També, continua, s’han organitzat de manera espontània grups de joves per anar a les masies disseminades arreu de la muntanya... Els veieu? La càmera enfoca uns nois i noies que, tot i l’extrema calor que es pateix, van coberts amb texans vells de camal llarg ficat dins de les botes d’anar a caminar. Samarreta o camisa de màniga llarga, un mocador que els tapa la boca i un barret que els recull el cabell. Es protegeixen de les espurnes del
foc i de l’escalfor que emana el bosc cremat, de troncs que fumegen i d’un braser que fa de terra.

—On aneu? —Els demana la reportera micròfon en mà.

—A l’altra llera del riu —li expliquen.

Els bombers han hagut de marxar per fer front a l’incendi que ara enfila cap al parc natural, els masos han quedat desprotegits, i temen que les flames es revifin.

—Aprofito —el noi entrevistat prem amb força el mànec del micròfon—, ara que ens grava la càmera, per fer una crida als joves de les poblacions veïnes perquè ens vinguin a donar un cop de mà. Els bombers estan desbordats...

Després de dutxar-se i posar-se roba còmoda d’estar per casa, mira les notícies i obre la llauna de cervesa que esclata la frescor de la nevera amb la bromera que li omple la boca. No parlen d’altra cosa. El foc està descontrolat. Hi ha massa fronts oberts. I, les previsions meteorològiques de vents arremolinats que oxigenen les flames, empitjoren. Tanmateix,
sense saber-ho, afavoreixen el pla perquè passi desapercebut el seu delicte.

Poc es podia imaginar el que li esperava en sortir amb el camió a corre-cuita per anar a apagar el foc. Una trucada des de Campins els havia alertat de l’olor de fum que arribava per l’aire. Intuïa que seria un dia enfeinat, amb aquesta calor tan desmesurada! Pensà, és inevitable. Perquè, tot i la seva joventut, té experiència com a bomber. Cada estiu des de fa un parell d’anys exerceix de forestal per costejar-se els estudis de la universitat. Biologia, concretament, li han agradat sempre els animals i la natura. Li transmet una serenor que mai ha trobat en el món dels humans. Però, després d’aconseguir extingir l’àrea on s’ha generat el foc. A mig camí de la drecera de Gualba a Campins. Mentre es passeja per la zona amb el cap de bombers per intentar esbrinar la causa que ha originat el foc i marcar les zones que encara s’han de continuar remullant, troba el seu primer cadàver. El que el motivarà a no seguir com a bomber l’any vinent malgrat que tots els membres del comandament l’hi animin. El noi s’ho val, creuen. Té empenta i s’estima el bosc i la feina. I, és un bon company. Però se li farà dolorós esborrar la imatge de la víctima i al recordar-la anhelarà no trobar-ne cap altra. Tanmateix, el cap de bombers més bragat en l’ofici i, davant el rostre d’esglai del jove, li ofereix un caliquenyo per esmorteir l’olor de la víctima, li posa la mà a l’espatlla per reconfortar-lo i li assegura:

—Aquest home l’han escabetxat abans... 

Dues dones solteres, sense descendència, vivien aïllades en un mas. Només baixaven al poble de Sant Celoni els dimecres, dia de mercat. S’abastien del que necessitaven i després tornaven a casa. L’únic lloc on s’hi trobaven bé. Eren de caràcter esquerp i no estaven acostumades a tractar amb la gent, però tampoc s’hi esmerçaven. Tenien massa feina a treballar per mantenir la finca que havien heretat generació rere generació dels membres de la seva família... tanmateix, desconeixen el nom de qui va ser-ne el primer propietari. La guerra civil cremà massa papers del registre. Però, ser malfiades els va estalviar complicacions amb les recents estrenades autoritats nacionals, van guardar l’escriptura sota una rajola granada, dins una capsa metàl·lica perquè cap ratolí la rosegués...

Però al cap dels anys, se’ls fa feixuc mantenir la finca... s’han fet massa grans. Encara que sempre hagin comptat amb l’ajuda del seu cosí Sebastià, que té cura de l’herbassar que els envaeix els límits de la propietat i foragita els senglars que malmeten la terra amb el seu fort morro mentre cerquen menjar.

I, a canvi, en Sebastià només els demana aixopluc els dies de temporal i les nits gebrades de l’hivern. I, un bagul on poder guardar les seves minses pertinences. Una muda, quatre quartos i para de comptar... La resta del que necessita ho troba en el bosc.

Garrepes, però agraïdes de no haver de remunerar-li res, el fan hereter sense ell demanar-ho. Així ho hagueren deixat estipulat en la lectura del testament. Perquè l’altre parent més proper, aquell cosí segon que venia, de tant en tant, a visitar-les acompanyat del seu fill, tan sols sabia manar. Exercia de senyor saberut, que ve de ciutat i es pensa que sap
més que ningú...

Però el fill de l’única cosa que es recordarà de quan anaven a visitar les cosines del mas, serà de les mateixes paraules que repetia sempre el pare:

—Aquesta terra val molt fill meu. No ens l’hem de deixar perdre...

Va ser tan senzill... quan hi pensa i es mira la mà que li etzibà el cop de pedra al cap que l’estaborní mentre es queia sobre aquell llit de fulles, que se li fa difícil de creure. Inclús, el pobre desgraciat, sense saber-ho, li mostrà l’indret idoni.

—És el lloc on em trobo més bé, —em digué un dia que l’acompanyava per inspeccionar el terreny... doncs t’hi quedaràs, vaig pensar: un clot enmig del bosc on el silenci esborrona la pell i els crits dels ocells semblen amenaces que t’esperonen a fugir d’un mal que prové de la ultratomba.

—És perfecte per a tu! —Exclamà en donar-li el cop de gràcia... 

Ni he suat, va pensar quan les primeres guspires de l’encenedor varen començar a fer la resta de la feina i marxava convençut que ningú se’n recordaria d’ell... 

Una filla i el seu pare enfilen el camí del bosc amb la il·lusió d’aprofitar les primeres pluges de final d’estiu per trobar algun bolet. Quan del marge... d’entremig dels matolls aparegué en Sebastià que li donà un ensurt a la nena que esporuguida corre a amagar-se darrere les cames del pare.

En Sebastià vigila la finca d’estranys. No li agraden aquesta mena de visites. Però reconeix el pare que se l’ha trobat altres vegades i amb qui han petat la xerrada. És home de bosc com ell, però treballa a Barcelona i fuig de la ciutat els caps de setmana.

—Hem vingut a provar sort, li diu el pare, a veure si trobem algun bolet, i així també estiro una mica les cames que em passo tota la setmana assegut darrere una taula.

—Potser en trobareu algun pel marge... però ben poca cosa, és massa d’hora encara...

La nena treu el cap darrere els pantalons del pare i observa en Sebastià: és un home barba-serrat, sense cap cabell blanc. No com el pare que n’està farcit. Tanmateix el percep més gran per les arrugues que li solquen la pell del rostre ennegrida pel sol. Té els ulls petits, arrodonits del color de la mel i la cara allargada amb la barbeta punxeguda i uns pàmpols de les orelles desmesurats. Porta una boina negra, embrutida de llavors i fulles de passejar-se com un animaló del bosc per fora els camins. De cos prim, el desgastat cinturó estreny, esfilagarsat, tant com pot, els pantalons foscos que li van massa amples i fan còmiques bosses. De la camisa de quadres de franel·la, li sobresurten boletes d’haver-la rentat massa vegades i, embotonada fins a dalt, ofega un coll que s’escapoleix com pot amb una
papada arrugada que li fa de pelleringa. I, el sarró repenja sobre el maluc el seu pes i fa volar la imaginació de la nena amb les coses que pot haver a dins...

Més tard, després de parlar durant força estona, s’acomiaden. Tot i que la nena no ha escoltat gairebé res. Només l’observava amb els ulls encuriosits entremig dels cabells desordenats que es bellugaven perquè el pare els acariciava amb la intenció de calmar-li l’ensurt. I, quan en Sebastià s’ha allunyat prou i creu que no la sentirà li pregunta amb un tímid xiuxiueig,

—Qui era?

—És en Sebastià —li respon—, un home del bosc.