Vols creure que no m’havia fixat que el campanar de l’església té dues parts? El cos principal està fet de còdols, de base circular, i és una reutilització de l’antiga torre del palau del segle XIII, el que t’ha donat el teu nom, Palau, com tots t’anomenem popularment. En canvi, l’acabament és hexagonal i fet de carreus. És ben curiós...
Continuo caminant. A la plaça Santa Maria les cases són d’època moderna, dels segles XVII i XVIII, algunes més ben conservades i altres no tant... Passo pel carrer del Peix, aquí les construccions estan enganxades a la part del darrera de l’església i penso que aquesta era la manera que tenien els teus habitants de buscar seguretat. És el que s’anomena la Sagrera. Arribo a la plaça de les Olles i prenc consciència que aquí, antigament, es feia el mercat. Al carrer del Peix s’hi venia el Peix, a la plaça de les Olles tots els estris de ceràmica.Ara la meva mirada passeja per la plaça Major i els meus ulls s’aturen a la façana del número 2, a Cal Violí, m’atrapa la finestra gòtica amb l’interior lobulat i rosetes a les impostes. Em parla dels gustos de l’època per les formes arrodonides, tan distants a les línies rectes i cúbiques que estan de moda actualment. Potser els nostres avantpassats no sentien la urgència que ara ens domina i per això dedicaven el seu temps a esculpir petites meravelles. Ara tenim massa pressa, massa coses a fer i no podem perdre el temps. Em recreo amb la casa de Can Peret, al número 20, en els seus elements vegetals esgrafiats a la planta baixa, en el seu coronament de balustrada presidit per tres figures: una dona, una cabra i un home amb un sarró. Em pregunto quin significat tenien pel seu propietari, perquè va triar aquelles escultures i no unes altres.
Enfilo pel carrer Major, el que va ser fins a mitjans de segle XX la carretera que portava cap els pobles de Sant Esteve de Palautordera i Montseny. No puc evitar aturar-me al número 15 i recordar la seva història. Aquesta casa ha estat al llarg del temps seu de la Societat Recreativa l’”Aliança”, però també va ser la seu de la “Unió Patriòtica” durant la dictadura de Primo de Rivera i més tard el “Cafè de Dalt”. Quants secrets s’amaguen entre aquests quatre parets?
Arribo al passeig del Remei i veig que darrera la forja treballada amb la delicadesa dels qui estimen el seu art hi ha un conjunt de tres cases modernistes. Les han batejat amb el número 2, 4 i 6 i tenen la façana arrebossada i pintada. D’obertures només tenen una porta, una finestra i dos forats de ventilació, però estan emmarcades per una petita meravella decorada amb motius vegetals. A la casa del número 8 no puc evitar reposar la meva mirada en les seves golfes, en la seva galeria d’arts rampants separats per columnes.
M’arribaré a l’ermita del Remei. Segur que em quedaré mirant embadalida els seus vitralls i em perdré en l’expressió de Sant Sebastià... Véns? Si em veus aturada posa’t al meu costat i mira. Passeja la teva mirada pels detalls, potser així descobrirem la seva veritable importància. En l’arquitectura, com en la vida, de vegades les petites coses, les que passen més desapercebudes, són les que realment s’han de tenir en compte.