En què pensem quan llegim emergència climàtica? Què és el primer que ens ve al cap? Potser ens evoca imatges de fàbriques a ple rendiment amb grans xemeneies fumejants, o potser una carretera plena de cotxes aturats durant una operació sortida, o potser un pou de petroli produint sota un sol incessant.
Seria normal imaginar qualsevol d’aquestes situacions. Al cap i a la fi, ens fa pensar en l’arrel del problema climàtic actual, la ingent quantitat de CO2 que l’activitat humana allibera a l’atmosfera contínuament (37,8 mil milions de tones en l’any 2023 a escala global, un 1,1% més que en el 2022, segons l’Agència Internacional de l’Energia). A més, l'estimació del Global Carbon Project és que el 2024 van augmentar un 0,8% respecte a l'any anterior, eliminant el moderat optimisme que podia començar a albirar-se pel que fa a aconseguir per fi doblegar la corba d’emissions. El tema és més candent que mai.
No obstant això, i tot i l’extrema urgència d’aconseguir reduir ràpidament les emissions de carboni, no hem d’oblidar que resoldre l’emergència climàtica és un repte complex i, per tant, multicausal. No és un concepte que faci referència només a una problemàtica a superar. I una prova d’això són la gran varietat de temes tractats a les COP, com la del 2024 a Bakú. En conseqüència, ens pot ser fàcil obviar la resta d’arestes del problema i caure en un parany a l’hora d’enfrontar-nos-hi: la visió túnel del carboni. Com el seu nom indica -el terme el va popularitzar Jan Konietzko el 2021-, fa referència a centrar-nos únicament en les emissions de carboni mentre passem per alt altres dimensions claus pel benestar humà i planetari.
Si demà ens despertéssim havent aconseguit de cop i volta viure sense alliberar CO2 a l’atmosfera, sortiríem tots a celebrar aquesta fita en massa, però un cop acabada la festa, ens adonaríem de la resta de problemàtiques interrelacionades encara per atacar. Desigualtat, crisi de l’aigua, consumisme desmesurat o pobresa, per anomenar-ne algunes, continuarien sent realitats en el nostre dia a dia. Per tant, sí, és necessari reduir ja les emissions dràsticament, però sent conscients que el nostre sistema social i econòmic continua obrint la porta a una gran quantitat de mals que cal també revertir.
Perquè de res ens hauria de servir viure en un món proveït d’energia renovable il·limitada si continuem espoliant el Sud Global per poder mantenir una consumició desmesurada i frenètica en el primer món, o si no disposem d’aigua potable per la vida terrestre o si pel camí hem destruït gran part de la biosfera que sosté el planeta.
És per això que la sostenibilitat no ha de cenyir-se a un concepte desgastat centrat únicament en les emissions de carboni. Ha de ser el pal de paller al voltant del qual vertebrem respostes que ens permetin una transició socioeconòmica justa per tothom, sense oblidar l'obligació d’aturar l’emissió de gasos d’efecte hivernacle com més aviat millor.
Cal aprofitar aquesta tensió que vivim per analitzar críticament com ens organitzem com a societat, veure què fem bé, què cal canviar i actuar en conseqüència. És el moment idoni per preguntar-nos quin món volem construir: una continuació de l’actual, en el que estem duent la humanitat al bri del col·lapse planetari, o un de nou, on aconseguim bastir una vida que valgui la pena viure per a tothom? Potser qüestionant-ho ens adonarem que la caixa d’eines que hem fet servir fins ara ja no ens serveix. La pregunta és senzilla, el repte majúscul. Però mereixerà l’esforç.
Membre de la junta directiva d'Oikia