Fa uns anys, Jeremy Rifkin explicava que les grans transformacions socioeconòmiques s'explicaven pels canvis en tres elements: en el sistema de transport, en l'estructura energètica i en l'estructura de comunicació. Per canviar el món, deia, no valia la pena carregar el pes a les espatlles de la ciutadania o d'un agent econòmic particular. Calia plantejar canvis sobre les grans estructures. Parafrasejant a James Carville, Rifkin sentenciava un memorable "és la infraestructura, estúpids!".

Que les grans estructures dibuixen i fonamenten el món, però, ja s'havia escrit molt abans que ho digués Rifkin. La seva contribució, en canvi, va ser utilitzar aquesta perspectiva per obligar l'ecologisme a repensar-se. Només un ecologisme amb un projecte estructural, de gran abast, seria capaç de plantejar una alternativa transformadora, útil i amb moral de victòria. El seu èxit va ser tan gran que la visió de Rifkin és una de les que va impregnar el Green Deal americà, la transició energètica xinesa o el Pacte Verd Europeu.

En un moment de canvi de cicle com l'actual, la perspectiva de Rifkin hauria de servir, també, al sobiranisme. Els catalanistes sabem millor que ningú que la política és un joc d'oferta que es juga en un tauler d'espais buits. Quan no fas propostes, quan no ocupes els espais buits que deixa el mercat de les idees, algú altre les ocupa per tu. I si no treballes per repensar-te i fer propostes seductores, aquest algú pot condicionar l'acció política fins a convertir Catalunya en un país de HardRocks, carreteres i lloguers de temporada.

Davant d'aquest context, el sobiranisme té ara l'oportunitat de repensar-se per continuar sent útil al país i, si som capaços d'activar la imaginació política, la crisi climàtica ofereix a Catalunya una agenda imperativa per transformar-se en clau sobiranista i de benestar. Les idees i les polítiques transformadores, però, no són fruit de la generació espontània. Per a fer-les aflorar, a vegades és important observar el món des dels llocs elevats on la vista és menys precisa, però el temps passa més lent. Perquè des d'allà ens veurem a nosaltres mateixos, però sobretot veurem també quines són les grans estructures dels nostres veïns. Què ha fet bé Suïssa per tenir les ràtios de transport ferroviari de mercaderies més altes d'Europa? Perquè la indústria britànica ja emeten un 66% menys que l'any 1990? Com s'ho han fet els danesos per acumular més de 1.000 cooperatives energètiques?

Si com apunten tots els experts la descarbonització marcarà el desenvolupament de les dècades vinents, és evident que Catalunya té feina per fer. L'any 2024 generem prop de 40 megatones anuals de CO2 i tenim menys de tres dècades per reduir-les a gairebé zero. Sabem, a més a més, que bona part de les emissions provenen de sectors essencials com la indústria (31%), el transport (30%), la producció agrícola (14%) o el sector energètic (11%).

És evident que afrontar aquests reptes és molt més fàcil si les decisions sobre disseny i l'execució pressupostària no es prenen a centenars de quilòmetres de distància. Afrontar-los des d'una perspectiva catalanista, però, demana també un sobiranisme verd, ampli i ric en imaginació política. Un sobiranisme capaç d'importar i invertir en idees d'avantguarda. Som capaços de construir consensos i propostes entorn d'un tren orbital que connecti de forma directa Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Vilanova i Vilafranca? Podem situar al centre del debat sobiranista l'exportació de mercaderies via l'eix transversal ferroviari i el corredor mediterrani? És viable, a Catalunya, copiar la inversió francesa per connectar els municipis rurals amb més de 100.000 quilòmetres de carrils bici interurbans? I en transició energètica, podem dotar L'Energètica pública de més recursos per a construir els MW de potència renovable i sobirana que necessitem?

D'idees i propostes en caldran desenes. Els països del nostre entorn ens en poden oferir algunes i no hi ha cap dubte que un sobiranisme verd i ampli sabrà trobar la imaginació política per a formular-ne d'altres. Però com deia Rifkin, descarbonitzar aquests sectors demanarà importants inversions en infraestructura. Serà aquí, un cop més, que retrem comptes amb la falta de sobirania i un dèficit fiscal que degraden el benestar de la nostra ciutadania i la competitivitat del nostre país.