La població es continua concentrant cada vegada més a les ciutats, com a espais motors d'innovació i de creació de riquesa social. De ser el 25% dels habitants del planeta l'any 1950, a la meitat actualment i fins a un 70-80% en els 20 anys vinents, segons el darrer informe d'ONU-Habitat. A Europa, per cert, ja concentren més del 70% de la població i la xifra continuarà augmentant. No és estrany, per tant, que la COP28 de Dubai dediqui un dia al futur de les ciutats.
De fet, les zones urbanes tenen una cara fosca: són les més afectades per la contaminació. Ho reflecteix aquest mapa com reflecteix el mapa interactiu amb diferents concentracions de PM2,5 -partícules minúscules presents en l'aire, produïdes principalment per la crema de combustibles fòssils-. En ser tan petites, passen dels pulmons al torrent sanguini per on arriben a gairebé tots els òrgans; es relacionen amb una munió de problemes de salut: malalties del cor i dels pulmons, càncer i diabetis, depressió i malalties mentals, deteriorament cognitiu i baix pes en néixer.
Les directrius actuals de l'OMS estableixen que les concentracions mitjanes anuals de PM2,5 no han de superar els 5 µg/m3. Ara bé, a Europa només el 2% de la població viu en zones on es respecta el límit. És a dir, el 98% de les persones vivim en zones contaminades per partícules fines molt perjudicials per a la salut.
Prop de 30 milions d'europeus viuen en zones amb concentracions de partícules petites almenys 4 vegades superiors a les recomanacions de l'OMS. A Alemanya, tres quarts parts de la població viu amb més del doble; a l'estat espanyol, és el 49%, i a França, el 37%. En el rànquing de ciutats i zones urbanes elaborat per ISGlobal, es fa palès que Barcelona i la seva àrea metropolitana han millorat en la mitjana anual de la concentració de PM2,5, però som els sisens en la de NO2.
L'efecte de la contaminació per PM2,5 causa unes 400.000 morts l'any al continent. A l'àrea metropolitana de Barcelona, més de 2.200 les PM2,5 i 1.500, el NO2. En la xifra no hi ha inclosos els milions de casos de malalties no directament mortals, però associades a discapacitats, hospitalitzacions o altres efectes sobre la salut.
Mirem-ho des d'una altra perspectiva, la contaminació de l'aire comporta una despesa sanitària del 4,5% del PIB, segons va alertar Xavier Querol, especialista en contaminació atmosfèrica del CSIC, en el Congrés de la Qualitat de l'Aire celebrat a Sabadell. Si se seguissin les recomanacions de l'OMS, afluixaria la greu crisi de salut pública i s'estalviarien morts, malalties (i diners) evitables.
A Catalunya s'ha reduït la contaminació més grollera; però, per continuar millorant la situació cal assolir tres fites segons Querol. La primera és la capacitat econòmica del ciutadà que requereix transport privat -i si no la té, l'administració l'ha d'ajudar-. La segona és el convenciment social per anar cap a aquesta direcció -qui ha de deixar el cotxe per prendre el transport públic ha d'estar convençut que és un bé social necessari- I, la tercera és que les ciutats aprofitin les subvencions de la CE per al Green Deal, el Pacte Verd Europeu.
És a dir, que la transformació per la qualitat de l'aire no només exigeix de reduir les emissions de la indústria i de la mobilitat, sinó que també requereix la col·laboració de molts sectors -epidemiologia, justícia, tecnologia, comunicació i divulgació per canviar la forma de moure'ns, la manera de viure-. Ens hem d'implicar tots per millorar la qualitat de l'aire que respirem.
El 98% de les persones vivim en zones contaminades per partícules fines molt perjudicials per a la salut
En un acte per reivindicar entorns escolars saludables, un grup de pediatres va circular fa unes setmanes pel carril bici de la Via Augusta -que l'Ajuntament vol eliminar per retornar la prioritat als cotxes en un dels districtes més densos d'Europa en centres educatius-. Arribats a l'Hospital Sant Joan de Déu, van presentar el nou decàleg per tenir entorns escolars saludables elaborat per la Societat Catalana de Pediatria, que es pot agrupar sota tres grans demandes.
La primera fomenta la mobilitat activa d'anada i de tornada en els desplaçaments als centres; demana pacificar i restringir el trànsit als entorns escolars, convertir-los en zona de vianants, crear o ampliar zones d'arbrat, vegetació i aigua. Instaurar camins escolars i carrils bici amples i segregats, i substituir els aparcaments per a cotxes per aparcaments per a bicicletes als carrers contigus als centres educatius. Reduir la velocitat del trànsit a totes les vies urbanes.
La segona demanda inclou reduir la contaminació atmosfèrica i acústica; com a eina pedagògica i de millora de la salut, instal·lar sensors de qualitat de l'aire i contaminació acústica a les aules, i valorar-ne els resultats segons les mesures recomanades per l'OMS. En definitiva, aplicar principis de resiliència arquitectònica i urbana per adaptar l'escola i el seu entorn al canvi climàtic.
No només cal reduir les emissions de la indústria i la mobilitat, sinó també requereix la col·laboració de molts altres sectors
La tercera demanda comporta augmentar el contacte amb la natura: d'una banda, naturalitzar els patis i els entorns escolars amb arbrat i plantes, perquè contribueixen a millorar la qualitat ambiental amb ombra, frescor i color, a més de mitigant l'efecte illa de calor i es converteixen en refugis climàtics; d'una altra banda, realitzar l'activitat lectiva i no lectiva a l'aire lliure sempre que sigui possible i traslladar l'aula a entorns naturals propers al centre com a mínim un cop a la setmana.
A Europa, la recuperació de la salut a les ciutats és un tema clau per evitar el pitjor escenari de futur, que tindria conseqüències desastroses: incertesa econòmica, reptes ambientals i multiplicació de les vulnerabilitats existents. Aconseguir-ho és responsabilitat directa dels ajuntaments. Només cal que qui els governen, s'ho creguin.