«És l’economia, estúpid». La frase que va popularitzar James Carville durant la campanya de Bill Clinton contra George H. W. Bush el 1992 continua sent una de les millors síntesis de la política electoral. Quan arriba l’hora de votar, el que passa a la butxaca dels ciutadans pesa més que molts discursos. Però potser ha arribat el moment d’actualitzar-la: és l’energia, estúpid.
Les eleccions de mig mandat celebrades als Estats Units aquest 3 de novembre ens deixen una lliçó que convindria no passar per alt. El malestar pel cost de la vida, la inflació i les conseqüències econòmiques de les decisions de l’Administració Trump han estat alguns dels factors que han contribuït al càstig electoral als republicans. Darrere de bona part d'aquest malestar hi ha un vector que mereix una atenció especial: l'energia.
La gasolina i l'electricitat s'han convertit en dos dels principals motors del malestar ciutadà i de la mobilització electoral. Mentre la guerra amb l'Iran ha encarit els combustibles, en diversos estats nord-americans també s'ha disparat el preu de l'electricitat. A l'encariment del gas i del petroli s'hi afegeix un factor nou: l'expansió accelerada dels centres de dades, que necessiten quantitats ingents d'energia per alimentar l’auge de la intel·ligència artificial.
Ohio n'és un bon exemple. L'estat compta ja amb més de 230 centres de dades i, entre febrer de 2025 i febrer de 2026, les factures elèctriques residencials hi van augmentar un 22%. Segons una anàlisi de la Universitat de Pennsilvània, els centres de dades explicarien aproximadament el 63% de l'increment dels costos de capacitat, que van afegir uns 16 dòlars mensuals a la factura mitjana de les llars.
No és estrany, doncs, que el debat hagi entrat de ple en la campanya electoral. La governadora electa, la demòcrata Amy Acton, que ha aconseguit posar fi a vint anys de govern republicà a Ohio, ha defensat una moratòria temporal a les noves instal·lacions fins que les empreses acceptin assumir-ne els costos i complir unes condicions estrictes. «Ningú hauria de pagar més perquè s'instal·li un centre de dades al seu municipi».
Tot i que pugui semblar-nos un debat llunyà, el que està passant als Estats Units deixa dues lliçons de cara a les eleccions del 29-N. La primera és que la dependència dels combustibles fòssils té conseqüències directes sobre la butxaca dels ciutadans. Les guerres i les tensions geopolítiques poden encarir el petroli i el gas i, a través seu, els combustibles, el transport i el preu de l'electricitat. Quan les decisions polítiques contribueixen a perpetuar aquesta dependència, els seus responsables no poden desentendre's de les conseqüències econòmiques. Tampoc les forces polítiques europees que avalen aquestes polítiques.
La segona lliçó és que no podem confondre atracció d'inversions amb barra lliure. Espanya té una oportunitat extraordinària per convertir-se en un dels grans pols europeus de centres de dades i infraestructures digitals. Tenim sòl, capacitat industrial i un potencial renovable difícil d'igualar pels països del nostre entorn europeu. Renunciar a aquestes inversions seria un error. Però també ho seria acceptar-les sense condicions.
Per això és tan important la regulació que està tramitant el Govern espanyol. Els centres de dades han de contribuir a generar la nova energia que necessiten. No n'hi ha prou amb comprar certificats renovables o contractar energia verda sobre el paper: cal que una part substancial del seu consum estigui coberta, hora per hora, per nova generació renovable. No és només una exigència ambiental: és una qüestió de competitivitat i de protecció dels consumidors. Només així evitarem que el seu creixement incrementi la demanda de gas i faci pujar la factura elèctrica de la resta de consumidors.
Les xifres ho il·lustren. Segons una modelització de PyPSA Labs publicada recentment a El País, un desplegament de 4.000 MW de centres de dades sense exigències efectives d'energia neta podria requerir gairebé 46 TWh addicionals de gas natural anuals i encarir la factura elèctrica agregada en uns 2.000 milions d'euros cada any.
Però Espanya hauria d'aspirar a molt més que convertir-se en un bon lloc on instal·lar centres de dades. Les nostres condicions geogràfiques —sol abundant, bons recursos eòlics i disponibilitat de sòl— ens permeten aspirar a ser una de les grans potències renovables europees. Si hi afegim xarxes i emmagatzematge, podem construir un avantatge competitiu estructural i posar-lo al servei de la prosperitat econòmica i social.
Aquesta és una de les idees centrals de la iniciativa de HOPE, sota el lema «Espanya pot ser la hòstia»: crear un Fons Generacional de l'Energia que transformi una part de la riquesa generada pels recursos renovables en patrimoni col·lectiu. Un fons sobirà que permeti convertir els ingressos presents en inversions i rendiments al servei de les generacions futures, amb una part dels recursos destinada a afrontar reptes estructurals com les pensions i l'accés a l'habitatge.
La inspiració és Noruega, que ha convertit els ingressos del petroli i el gas en un dels grans patrimonis financers del món. Espanya podria explorar una fórmula semblant, però amb una diferència fonamental: en lloc de convertir la renda dels hidrocarburs en patrimoni financer, aprofitaríem la riquesa generada pel sol i el vent. Es tractaria de transformar un avantatge natural del país en un actiu col·lectiu i durador
La proposta introdueix una perspectiva que gairebé no apareix en el debat electoral espanyol: les renovables no són només una eina per descarbonitzar l'economia, sinó una oportunitat per crear patrimoni col·lectiu. La transició energètica no pot limitar-se a demanar esforços a la ciutadania en nom del clima. Ha de demostrar que quan es fa amb planificació i lideratge públic pot millorar la vida de les persones, reduir la factura energètica, generar ocupació, atraure indústria i finançar serveis públics.
Les eleccions nord-americanes ens recorden que el cost de la vida condiciona el vot i que l'energia és una qüestió política de primer ordre. Espanya té al davant una decisió estratègica: limitar-se a gestionar la transició energètica o aprofitar-la per construir un país més competitiu, més sobirà i més pròsper.
Perquè la transició energètica no és només una qüestió de clima. És una qüestió d'economia, de poder adquisitiu i de futur. És l'energia, estúpid.
