Mentre les estratègies de la política internacional s'enfoquen a guanyar resiliència per fer front als efectes del canvi climàtic, les iniciatives de mitigació de gasos d'efecte hivernacle són diversos a cada regió. Catalunya busca tenir més autonomia energètica amb les renovables. El Pla Territorial de les Energies Renovables (Plater) de la Generalitat és el vehicle per planificar la ubiació de les instal·lacions de fotovoltaica i eòlica amb l'objectiu de cobrir les necessitats d'energia verda per a l'any 2050.
El text estableix que el país podrà comptar amb un 14% (una aportació significativa) d'instal·lacions fotovoltaiques sobre coberta (en teulades) i un 3,4% en espais anomenats “artifialitzats” (antigues pedreres, talussos, basses d'aigua i, en general, espais degradats). Una aportació semblant a la seva suma (17,4%) haurà de venir d'instal·lacions fotovoltaiques instal·lades a terra en espais naturals no protegits i camps de conreu.
El que diuen els estudis territorials
Informes de la Diputació de Tarragona i de Girona, així com el visor cartogràfic del SITAC de la Diputació de Barcelona, dedicats a les províncies respectives, conclouen que es podria cobrir la demanda d'electricitat actual instal·lant plaques a espais “de baix impacte” com les teulades o antigues pedreres.
Per exemple, segons l'estudi de Tarragona, només amb les cobertes ja es cobriria el 39,6% de la demanda. La resta vindria d'espais “aptes” prop dels nuclis urbans (60,4%), com ara matollar, prats i herbassars, sòl nu forestal, zones cremades i sòl nu urbà.
De fet, aquests estudis territorials estan en la línia de la Llei del Canvi Climàtic de Catalunya del 2017, segons la qual s'han de “promoure les energies renovables, que s'han de desenvolupar, sempre que sigui possible, aprofitant espais ja alterats per l'activitat humana”.
No ens ha d'estranyar, doncs, que alimentin l'argumentari dels grups de “defensa del territori”, ajuntaments i, fins i tot, consells comarcals, que s'oposen a la planificació de la Generalitat de Catalunya. Per què malmetre el territori si amb espais de baix impacte com les teulades n'hi ha prou?
Quatre raons que demostren que cal més espai
La trista realitat és que “no n'hi ha prou”, tal com ho demostra una revisió dels estudis esmentats, feta per l'associació Renovem-nos. Primer, s'ha de preveure la demanda elèctrica un cop acabada la transició energètica. O sigui, quan els cotxes, les calefaccions, els forns industrials, etc. deixin de cremar combustibles fòssils. Val a dir que caldrà molta més electricitat que a dia d'avui. Segons la prospectiva de la Generalitat pel 2050 (Proencat 50), serà el doble. Per tant, no és realista comparar el potencial de generació amb la demanda actual.
Segon, aquests informes avaluen el “potencial” d'energia fotovoltaica. Però, atenció: potencial no és equivalent a la potència que s'acabarà instal·lant, ja que potser promotors o propietaris no hi tinguin interès. Per exemple, un promotor no apostarà per moltes de les parcel·les identificades als informes per ser massa petites; inferiors a la mida mínima que el PLATER considera rendible (5 ha).
Per la banda del propietari, moltes famílies no tenen la capacitat econòmica per cobrir la seva teulada amb panells solars. De fet, per aquesta i altres raons, la Proencat 50 preveu que s'arribarà a desenvolupar només el 60% del potencial fotovoltaic de les cobertes (residencials, industrial i serveis).
A més, el ritme actual d'ocupació de les cobertes no arriba a la previsió de la Proencat 50. Així que s'han acabat les subvencions Next Generation, s'ha produït un alentiment molt considerable del ritme d'instal·lació (-40% entre el 2023 i el 2025). Caldrà trobar nous incentius per aprofitar al màxim aquests espais. No oblidem que són les instal·lacions fotovoltaiques que generen un consens social a favor gairebé absolut.
Per acabar, el potencial fotovoltaic mateix és molt inferior al que indiquen els informes. En el cas de les cobertes, les imatges per satèl·lit, que són la base per a determinar la seva orientació respecte del sol i pendent, no permeten discernir si el seu estat és apte per a ubicar-hi una instal·lació (materials, estat de conservació, resistència mecànica, etc.). Tampoc no s'han avaluat les ombres que projecten els edificis veïns; un factor limitant en espais urbans de gran densitat.
Tres objeccions als informes
Renovem-nos posa en dubte alguns dels criteris que utilitzen els informes territorials. El primer: la proximitat a barris residencials no hi representa cap limitació per a qualificar una parcel·la com a apta. Tot i que alguns són “erms urbans” (per exemple, zones cremades) i, en general, són de molt baix valor ecològic, es pot donar per fet que els veïns volen veure'ls coberts amb plaques fotovoltaiques des de casa?
En acabat, la Llei d'Urbanisme només permet parcs fotovoltaics instal·lats a terra en sòls urbanitzats si són de caràcter provisional i, per tant, la normativa actual impedeix una instal·lació en les parcel·les no construïdes d'un polígon industrial urbanitzat, per exemple.
I per últim, la immensa majoria de les parcel·les en sòl rústic que els informes consideren espais degradats o no ho són o només ho són en una fracció petita de la seva superfície. En definitiva, la major part del potencial fotovoltaic a terra que determinen els informes territorials no és en espais de baix impacte, sinó en altres on l'impacte serà més gran que el que idealment voldríem.
L'estudi encarregat per una associació crítica amb el desenvolupament de les energies renovables, la Alianza Energía y Territorio (ALIENTE) que abasta tot el territori espanyol, assegura que les instal·lacions a terra en espais de baix impacte de diverses categories (canals, talussos, pedreres, abocadors, etc.) generarien a Catalunya uns 6.000 GWh anuals; només un 6% de la demanda elèctrica prevista pel 2050 a Catalunya.
En conclusió, el potencial fotovoltaic real de les teulades i els sòls de baix impacte està molt lluny de cobrir la demanda prevista d'energia a Catalunya pel 2050. S'ha de procurar que aquests espais s'aprofitin al màxim. La seva priorització s'ha de materialitzar, per exemple, alleugerint els tràmits administratius, simplificant les avaluacions ambientals o facilitant el seu finançament. Tanmateix, la priorització no es pot entendre com “primer aquí i, després, ja ocuparem el territori”, ja que representaria un fre a la transició energètica.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.



