Els boscos madurs ens mostren com serien els ecosistemes forestals si no haguessin estat alterats pels humans (i per fenòmens naturals extrems com els incendis). Aquesta evolució creen un entorn òptim que afavoreix una fauna i flora molt diversa i exclusiva, amb arbres centenaris i abundància de fusta morta de grans dimensions.
A la Mediterrània és quasi impossible trobar-ne i, de fet, ocupen menys de l’1%. També passa a Catalunya on són molt escassos -s’estima que suposen un 0,02%-, excepte en zones com el parc nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Mauri, un autèntic tresor per als boscos madurs. No en va, segons un estudi del CREAF i el Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya, concentra la quantitat i la qualitat més gran de la península Ibèrica.
Nivells de maduresa fins a 9 sobre 10
La maduresa d’un bosc es calcula en una escala d’1 al 10 on es té en compte la senectut (arbres vells i de grans dimensions), la dinàmica natural (si hi hagut o no intervenció humana), la complexitat estructural, la composició i la presència de microhàbitats.
Al conjunt de Catalunya, segons l’Informe Estat Natura a Catalunya del 2020, l’índex no va passar de 2,3 (cinc dècimes més que a inicis de segle). Aquesta situació, en canvi, contrasta amb la d’Aigüestortes amb valors de mitjana entre el 4,2 i el 4,7, però que en els rodals de qualitat més elevada s’enfilen fins a un excepcional 8,7.
Si es té en compte el conjunt de l’estat espanyol, la comparació de boscos similars d’avetosa, pineda de pi negre i pineda de pi roig, també situen al parc nacional, en conjunt, entre els que presenten els valors de maduresa forestal més elevats.
432 hectàrees de boscos madurs
Segons l’estudi del CREAF i CTFC, els vint rodals més madurs del parc nacional ocupen 432 hectàrees. Es tracta bàsicament d’avetoses, però també quatre pinedes de pi roig i tres més de pi negre. Es concentren a les valls de Sant Nicolau (Alta Ribagorça) i d’Espot (Pallars Sobirà), però també a la vall de Colomèrs (Val d’Aran), a la zona perifèrica de protecció.
“Els boscos madurs tenen arbres de diferents dimensions i edats, fusta morta de grans dimensions conformant una estructura arbòria molt complexa, formada per molts estrats de vegetació”, explica Jordi Vayreda, investigador del CREAF i qui ha coliderat el quart inventari forestal del parc nacional.
Aquesta diversitat crea una infinitat de condicions microclimàtiques que ajuda a retenir millor la humitat, millorant la seva resiliència davant de pertorbacions com els incendis o les sequeres i donant refugi i aliment a una gran diversitat d’espècies exclusives, rares i sovint amenaçades, com el gall fer. A més, són importants reservoris de carboni. “Per això, saber on es troben i preservar-los ha de ser una prioritat”, destaca Vayreda.
Pel que fa a la composició dels boscos, l’inventari revela que el pi negre (Pinus uncinata) és l’espècie dominant, seguit de l’avet (Abies alba) i el pi roig (Pinus sylvestris), entre d’altres. Respecte als arbustos, el neret (Rhododendron ferrugineum) és l’espècie més freqüent, seguit del nabiu (Vaccinium myrtillus). Per conèixer el grau de maduresa, s’han analitzat elements com ara la quantitat d'arbres de grans dimensions, la fusta morta i la diversitat de dendromicrohàbitats -petites característiques morfològiques que apareixen als troncs i a les capçades dels arbres vius, com ara cavitats, ferides, fusta exposada, branques mortes, escorça desenganxada o altres formes irregulars, i constitueixen refugis per a nombrosos organismes.
Més madurs i més carboni emmagatzemat que fa 30 anys
Per primera vegada, les dades s’han comparat amb els tres inventaris anteriors realitzats el 1993, 2004 i 2014. El nou estudi mostra com ha augmentat de manera notable el carboni emmagatzemat.
A les parcel·les dominades per avet, per exemple, el carboni emmagatzemat en la biomassa dels arbres vius ha passat de 69,8 a 148,5 tones per hectàrea, més del doble; en les de pi roig, ha augmentat de 57 a gairebé 100 tones per hectàrea, i en les de pi negre, de 47 a 65 tones per hectàrea. Això significa que durant aquests darrers trenta anys els boscos del parc han continuat segrestant CO2 i ho continuaran fent en el futur.
“En general, també constatem que els boscos són cada vegada més madurs, amb més arbres de grans dimensions, més fusta morta i més diversitat estructural i d’espècies”, apunta Lluís Comas, investigador del CREAF. Segons l’investigador, “això demostra la importància de fer servir la figura de parc nacional com a protecció màxima per aconseguir boscos així de madurs”.
Fusta morta, clarianes i altres propostes per envellir un bosc
Segons els investigadors, els processos que porten un bosc cap a la maduresa poden requerir dècades o fins i tot segles, però també hi ha mesures per accelerar-ho. En aquest sentit, es proposa reduir selectivament la competència al voltant dels arbres de grans dimensions i de les espècies acompanyants, i també “obrir petites clarianes per afavorir aquests arbres, estimular la regeneració i diversificar l’estructura i composició del bosc”, explica Pol Guardis del CTFC.
Una altra mesura important és conservar i generar fusta morta de grans dimensions, tant deixant arbres morts en peu com a terra, “ja que és un hàbitat clau per a un ampli ventall d’espècies, entre les quals hi ha fongs, briòfits, líquens, escarabats i altres invertebrats, ocells i petits mamífers”, destaca Xènia Jaumejoan del CTFC.
Aquestes actuacions ja s’han posat a prova en un dels rodals de la zona perifèrica del parc com a experiència pilot, amb l’objectiu d’analitzar-ne l’evolució i valorar fins a quin punt determinades intervencions poden accelerar processos que, en condicions naturals, es produirien molt més lentament.
“Aquests estudis ens han de permetre entendre millor com són i com han canviat els boscos del parc, però sobretot ens donen eines per decidir com els hem de conservar”, destaca Lluís Florit Molina, director del parc nacional. Els investigadors coincideixen que són actuacions que poden servir per accelerar la maduresa d’altres boscos tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat en un futur.
