La notícia d'una revolució militar que havia derrocat en hores la dictadura salazarista va tenir un impacte immens a l'Espanya del 1974. El va tenir en primer lloc sobre el règim espanyol, que vivia els seus darrers moments amb un Franco ja molt decrèpit. Després de l'assassinat de Carrero Blanco (desembre del 1973), el nou govern de Carlos Arias Navarro estava intentant pilotar una obertura molt tènue, enmig d'una forta divisió entre l'anomenat búnquer, contrari a tota reforma, i els oberturistes. L'endemà de la caiguda de la dictadura portuguesa, el consell de ministres espanyol va analitzar els esdeveniments a Lisboa.
En un dels àmbits en què es va notar l'anomenat "esperit del 12 de febrer", l'assaig d'obertura governamental, va ser a la premsa, sota control del ministre d'Informació i Turisme, Pío Cabanillas. I es va percebre en com la majoria de mitjans van informar dels fets a Portugal de manera bastant positiva. El molt conservador ABC fins i tot es va permetre criticar Caetano per "manca de coratge" per no haver fet prou reformes. La Vanguardia titulava "Explosió d'alegria popular en el país. Portugal és una festa", tot i advertir del risc de "vandalisme", alhora que presentava l'almirall Thomas, el president derrocat, d'"estadista de la continuïtat".
Ultres i reformistes del règim van xocar entorn Portugal. Cabanillas va enviar a Lisboa un equip de TVE, amb Manolo Alcalá, per fer un ampli reportatge sobre el 25 d'Abril. El document es va mostrar en una reunió del govern espanyol. Volia que el règim entengués la necessitat de reformar-se. El mateix Cabanillas va explicar quina va ser la resposta d'un ministre del sector més immobilista: "Això es resol amb una parella de la Guàrdia Civil".
És interessant l'estudi de Juan Manuel González Sáez (Universitat de Navarra) Visions de la transició portuguesa des del búnquer franquista, que se centra en com es va viure la Revolució dels Clavells des de la revista Fuerza Nueva, òrgan del grup ultra del mateix nom i liderat per Blas Piñar. Aleshores era un nucli influent i va escometre contra tot intent d'obertura política. Pels ultres del règim, els "Spinola d'Espanya" estaven obrint la porta al comunisme i equiparava el derrocat Caetano amb Cabanillas i els reformistes del règim. Segons aquesta visió, el salazarisme havia estat "rosegat" des de dins pels "liberals" com Caetano.
Per l'oposició antifranquista, els fets de Portugal van ser una magnífica notícia. Franco havia signat el Pacte Ibèric amb Salazar el 1940 per fer-se costat mútuament i ara el franquisme tenia com a veí un país en procés revolucionari. Des de gairebé tots els sectors opositors es va aplaudir la caiguda del salazarisme. El jurista Manuel Jiménez de Parga, alineat amb l'oposició, escrivia al Diari de Barcelona un elogi a "l'exèrcit liberal". També el diplomàtic José María de Areilza, exdirigent franquista en aquell moment a l'oposició, subratllava des de La Vanguardia que l'exèrcit havia sabut entendre el moment.
Cal recordar que els fets portuguesos van impulsar l'activitat de la Unió Militar Democràtica (UMD), formada per un grup d'oficials. Però la realitat de l'exèrcit espanyol era molt diferent de la del portuguès. Per dues raons principals: els militars espanyols no estaven patint una sagnia en cap guerra colonial i a Portugal no s'havia produït una guerra civil, amb tota la depuració i extermini que hi va haver de militars republicans. A Portugal sempre van existir reductes democràtics dins de la milícia.
Pel principal partit organitzat de l'oposició, el PCE, la revolució portuguesa animava la seva estratègia per la "ruptura democràtica". Santiago Carrillo reforçaria els vincles amb els partits comunista d'Itàlia i França. Però les relacions amb el PCP portuguès sempre van ser més complexes. Si el 25 d'Abril va contribuir a accelerar la democratització a Espanya -i a Grècia, on el règim dels coronels cau el juliol del 1974-, també va mostrar les limitacions dels processos rupturistes dins de l'Europa occidental.
Una dada ha de ser destacada: set dies després de la mort de Franco, es produeix a Portugal el cop intern dins del Moviment de les Forces Armades que posa fi a l'etapa radical del 25 d'Abril. S'inicia un procés constituent que serà pilotat pels socialistes i el sector moderat dels capitans d'abril. En certa forma, la Revolució dels Clavells entra en una etapa de normalització democràtica.
Portugal, tan oblidat per la política espanyola i tantes vegades menystingut, va mostrar una via diferent d'avançar cap a la democràcia. La seva "Transició" va ser més una ruptura democràtica, malgrat que els elements més "incontrolats" del procés, com l'hegemonia inicial del Partit Comunista o la radicalització d'un sector de l'exèrcit van acabar sent neutralitzats. La república portuguesa no ha evitat l'emergència de l'extrema dreta, però la petjada dels clavells i els fusells encara explica algunes coses, com el fet que la dreta continua sent molt més moderada que l'espanyola (l'homòleg del PP s'anomena a Portugal Partit Social Demòcrata) i la relació entre les forces democràtiques, filles totes del 25 d'Abril, no s'ha lliurat encara a la polarització extrema. El Portugal dels clavells encara ens pot donar lliçons.