Les paradoxes de la història han fet que Portugal hagi "celebrat" els 50 anys de la Revolució dels Clavells amb un triomf de la dreta a les eleccions del març passat. Un triomf molt ajustat del Partit Social Demòcrata, de centre dreta, sobre el Partit Socialista, però que ha vingut acompanyat per l'èxit de l'extrema dreta de Chega, convertida en tercera força. Els portuguesos han validat un gir a la dreta, però fa 50 anys van sorprendre el món amb una revolta militar que en poques hores va liquidar 50 anys de dictadura feixista, mentre a Espanya continuava governant el general Franco.
25 d'abril de 1974, 5 de la matinada. José Silva Pais, cap de la PIDE (Policia Internacional en Defensa de l'Estat), el braç repressor de la dictadura portuguesa, desperta Marcelo Caetano, el primer ministre. "La Revolució és al carrer", li diu en un to dramàtic. Caetano, encara mig dormit, no dona crèdit al que escolta i salta del llit per intentar aturar el que ja sembla inevitable. En aquell moment, ja fa unes hores que l'aixecament militar del clandestí Moviment de les Forces Armades està en marxa. Els seus executors, amb el comandant Otelo Saraiva de Carvalho com a gran estratega i organitzador, ja fa mesos que es mouen amb dissimul.
En unes hores, el clandestí Moviment de les Forces Armades va derrocar un règim que es va establir l'any 1926 amb un cop d'estat. La figura central d'aquella dictadura va ser António de Oliveira Salazar, un polític que havia estat professor d'Economia Política a la Universitat de Coimbra. Els militars el van anar a buscar perquè exercís de ministre de Finances i ell va exigir el control real dels comptes de tots els ministeris. Després d'algunes tensions amb l'exèrcit, Salazar va aconseguir ser primer respectat i després obeït. A inicis dels 30, va ser nomenat primer ministre. Mai seria president de la República, càrrec reservat sempre a un general. Però qui manava era ell, amb voluntat de ferro per sota d'una aparença de formes suaus i austeritat de gestos i paraules.
Els presidents anaven passant però Salazar restava com a veritable factòtum. Sense vel·leïtats populistes, dictador de gabinet, va bastir una maquinària repressiva que no va tremolar a l'hora d'eliminar el popular general Humberto Delgado el 1965, líder de l'oposició. Un fet que va causar estupor dins i fora del país i que va recordar el veritable fons del règim, que un dia Salazar va definir amb cinisme com "una república... portuguesa". Només la Guerra Freda explicava la pervivència del salazarisme en els darrers anys. Amb la mateixa mentalitat dictatorial, val a dir que Salazar i Franco mostraven dos estils diferents, professoral el primer, militar africanista el segon. Fins i tot en això, Espanya va tenir mala sort.
Al final, va ser el colonialisme el que es va endur la dictadura. A partir d'inicis dels 60, quan la major part de països africans va guanyar la independència de les grans metròpolis, França i el Regne Unit, van començar les guerres colonials a Moçambic, Angola i Guinea-Bissau. Colònies que Salazar considerava províncies d'ultramar d'una nació indivisible i que aviat es convertirien en un malson. En vigílies de la Revolució dels Clavells, Lisboa necessitava mantenir més de 100.000 soldats a les colònies combatent contra moviments d'alliberament en una guerra que no es podia guanyar. Aquesta sagnia va ser demolidora per al règim portuguès i va generar un sentiment d'ira dins de l'exèrcit que va explotar el 1974. Pocs mesos després del 25 d'abril s'obrien processos d'independència per a les colònies portugueses.
Caetano i qui era el president de Portugal, l'almirall Américo Thomas, es van refugiar en la caserna que la Guàrdia Nacional Republicana -equivalent a la Guàrdia Civil espanyola- tenia a la plaça do Carmo de Lisboa. Va ser allí on, a la caiguda del dia, van lliurar la seva rendició al general Antonio de Spinola, convertit en president d'una Junta Militar disposada a transitar cap a una democràcia. Caetano i Thomas van marxar a l'exili mentre tota l'estructura de la dictadura queia a trossos. Només hi va haver violència davant la seu de la PIDE, on policies acorralats van matar a trets quatre persones que s'hi concentraven. La policia política va ser dissolta d'immediat.
De cop a revolució, de revolució a democràcia
El que va néixer com un cop militar aviat es va transformar en un procés revolucionari. Spinola, general aristocràtic i conservador, es va veure superat per una mobilització sense precedents al carrer. Amb el retorn dels exiliats i l'alliberament dels presos polítics, va ser el Partit Comunista qui va esdevenir la primera força política durant una etapa que va durar fins al novembre del 1975. El líder comunista Álvaro Cunhal, el primer ministre Vasco Gonçalves i el comandant Saraiva de Carvalho van ser els homes forts en aquest temps, en què hi va haver diversos cops i contracops dins de l'exèrcit entre les diferents faccions militars. Portugal, membre de l'OTAN, es va convertir en un maldecap per als Estats Units, en plena Guerra Freda.
Finalment, l'ala moderada del Moviment de les Forces Armades va imposar la institucionalització de la Revolució dels Clavells. El general Ramalho Eanes, un militar d'abril de creences socialdemòcrates, va ser elegit president el 1976 mentre el socialista Mario Soares esdevenia el primer ministre. Era la socialdemocratització del 25 d'Abril. El 1979, es produiria un gir brusc a la dreta, amb la primera victòria de la dreta des de la fi de la dictadura. Des d'aleshores, Portugal ha viscut una alternança entre governs de centre esquerra i centre dreta. Però res ha pogut esborrar que els fusells i els clavells es van trobar un dia per dur la democràcia a Portugal i la independència a les seves colònies.