Els francesos decideixen aquest diumenge si posen el país en mans de l'extrema dreta. La segona volta de les legislatives oferirà un retrat de la real correlació de forces a la política francesa. De l'Assemblea Nacional que emergeixi (577 districtes on s'elegeix un diputat per circumscripció) es constatarà si els votants donen una darrera oportunitat al front republicà, el bloc de forces democràtiques enfront l'extrema dreta. En més de 200 distirctes, s'han produït retirades de candidats, sobretot del Nou Front Popular i dels macronistes d'Ensemble, en favor del candidat més ben situat enfront l'extrema dreta.
Segons una de les darreres enquestes, d'Ipsos i Le Monde, apunten a un escenari on l'extrema dreta arribaria primera, però lluny de la majoria absoluta. En canvi, una hipotètica aliança de l'esquerra i les forces de Macron -opció difícil- sumaria prou suports. RN obtindria entre 175 i 205 escons envers els 145-175 del Nou Front Popular, els 118-148 del bloc macronià i els 57-67 d'Els Republicans, la dreta tradicional. La participació podria pujar del 66% al 68%.
El "vot" de Putin
La sensació dels darrers dies de campanya ha donat impuls als qui sostenen que, de nou, en temps de descompte, el front republicà podria fer-se realitat i allunyaria els seguidors de Marine Le Pen dels 289 diputats necessaris per forçar Macron a una cohabitació amb l'ultra Jordan Bardella com a primer ministre. Les darreres hores, un tuit del ministeri d'Exteriors rus, mostrant alegria pels bons resultats de l'oposició, amb una foto de Le Pen, ha posat els líders de RN a la defensiva.
La mateixa Le Pen ha sortit per garantir que un govern del seu partit continuaria donant suport a Ucraïna. El cert, però, és que quan es va debatre l'acord bilateral de seguretat amb Kíiv, el març passat, RN es va abstenir. I la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon hi va votar en contra. El factor Mélenchon és un element que pot torpedinar les aliances necessàries dins del front republicà en la futura Assemblea.
Una llarga marxa cap al poder
L'any 2002 va ser quan l'extrema dreta va donar un salt al passar per primer cop a la segona volta. Jean Marie Le Pen va superar el candidat socialista Lionel Jospin perquè els diversos partits del govern d'esquerres que presidia van tenir l'original idea de presentar cadascun el seu candidat, dividint el vot. L'aleshores president, el neogaullista Jacques Chirac, va batre l'ultra en segona volta amb el 82%, enfront el 17% de Le Pen.
Després van venir uns anys en què es va recuperar el domini dels dos blocs tradicionals: la dreta neogaullista i una esquerra liderada pel PSF. El 2007, va ser Nicolas Sarkozy l'elegit enfront la socialista Ségolène Royal. Aquelles van ser les darreres eleccions en què es va presentar el vell patriarca de l'aleshores Front Nacional, que va reunir només el 10% dels sufragis. Jean Marie Le Pen estava ja en ple declivi i va quedar clar que el seu missatge era massa radical. La seva filla Marine ja escalfava motors. El 2012, el socialista François Hollande va derrotar Sarkozy. En aquestes eleccions, Marine Le Pen va quedar fora de la segona volta obtenint a la primera el 17% dels vots.
Però a partir d'aquell moment, l'extrema dreta va experimentar un nou salt. El desgast de les presidències socialistes i neogaullistes van erosionar els grans partits. L'any 2017, les elits van apostar fort per un jove tecnòcrata i liberal, Emmanuel Macron, que va improvisar una marca nova, La República en Marxa, i fou elegit en segona volta amb el 66,10% enfront el 33,80% de Le Pen. L'extrema dreta ja assolia un terç dels vots. Cinc anys més tard, el 2022 Macron ja va suar més, tot i que encara va funcionar el front republicà, obtenint un 58,54% el 41,46% de la líder ultra. El Reagrupament Nacional, com es va rebatejar el partit, era ja una alternativa.
Fa molts anys, per tant, que el lepenisme s'estén per tot el país. El desgast de tots els governs de tots els partits assenyala el fracàs d'una classe dirigent. Aquest cop, assajades ja totes les fórmules possibles (socialisme, conservadorisme clàssic, centrisme tecnocràtic), l'extrema dreta creu arribada la seva hora. L'esperit de la República, però, potser encara ha de dir la darrera paraula.