Mireia Freixa davant la masia que porta el cognom de la seva família paterna Foto: J.M.O.Mireia Freixa i Serra és una de les historiadores de l'art més prestigioses de Catalunya. Des de fa anys viu a Barcelona, però mai ha trencat els seus vincles amb la ciutat on va néixer, Terrassa, i ara és una de les persones que treballa per enllestir els protocols de la Fira Modernista. Per ella, el Parc de Sant Jordi té una aura especial. Per diverses raons. Durant la primera etapa de la seva vida va ser el jardí de casa dels seus pares.
Ella era un de les nenes de la Masia Freixa. La seva infantesa la va gaudir en el que era una espècie de caire pairal en un barri ja força urbanitzat. Però era un oasi de verdor, amb un dibuix dels espais semblants als actuals, tot i que, com recorda, els jardins no tenien punt de comparació. Els dominis arribaven fins als que és el carrer de Galileu, ocupant el que ara se'n diu plaça de Freixa i Argemí. Mireia Freixa, la filla més gran de la família, va viure 10 anys de la seva vida a la Masia Freixa, "i vaig ser feliç malgrat els moments complicats. Es respirava un ambient de catalanisme i de progressisme tot i el franquisme".
Els seus primers anys de vida. Recorda les passejades pels jardins i els jocs amb una dotzena de nenes. Totes vivien al mateix lloc. Unes a la consergeria, situada a tocar del carrer de Volta, unes altres, les seves cosines, en una casa que s'aixecava on ara hi ha un gran bloc de pisos, a la vessant nord, i unes terceres, a la casa gran. Malgrat l'edat, rebla que ella i la família sempre van ser conscients que vivien en un entorn especial, en un habitatge amb una arquitectura original, única segurament. I això passava en una època on el moviment modernista era desprestigiat i on moltes de les grans construccionsa desapareixien perquè no se'ls donava valor. "No estava de moda, ans al contrari".
Amb el seu currículum vital, no semblava estrany que es decantés per la història de l'art. Però la realitat va ser una altra. Va estudiar història contemporànea fins que gràcies a Ignacio de Sola Morales va redescobrir el modernisme i la figura de Lluís Muncunill, autor de la Masia on va passar la infantesa. Causalitats de la vida, a l'escola de Barcelona va coincidir amb una neta de l'artista, amb la que encara manté l'amistat. Semblava predeterminada a seguir un camí professional.
Ambients especials
Mireia Freixa també ha jugat després un paper important en la revifada del modernisme. I recorda un anunci que ja va fer en la revista Terme de Terrassa, la Masia Freixa es va fer el 1906, i se'n van començar a fes esl esbossos el 1905, abans de l'esclat d'Antoni Gaudí. Aquesta informació li serveix per recordar que Muncunill no n'és un deixeble, sinó un arquitecte paral·lel amb idees pròpies. Per Mireia Freixa, Muncunill és la clau del modernisme egarenc. Sense ella no s'entendria. I va ser fonamental des del seu càrrec d'arquitecte municipal i des de la seva vessant de creador.
"La seva arquitectura es caracteritza per la qualitat, en tots els àmbits. Les seves obres sempre estan dotades d'una gran força. És capaç de crear una ambients especials. I evidentment, un dels llocs on tot es pot comprovar millor és el Vapor Aymerich, Amat i Jover de la Rambla, el museu Nacional de la Tècnica i de la Ciència. Suposo que es pot dir que és la seva obra mestra". Mireia Freixa no gosa dir que Muncunill se situa al nivell de Gaudí. No gosa ni en vol fer comparacions. Però si afirma amb rotunditat que és el millor, sens dubte, en l'arquitectura industrial. "És únic".
La historiadora de l'art ara es mostra orgullosa de la seva ciutat per la recuperació del modernisme, i per la posada en marxa d'una Fira que "no és un parc temàtic, que era el perill, sinó una proposta lligada amb la ciutat, amb el seu tarannà, amb el seu passat, amb les seves fàbriques i indústries". Lamenta tot el que s'ha perdut però lloa que moltes antigues naus s'hagin recuperat per a la ciutat donant-los mil i un usos. També fa un apunt sobre la Masia Freixa: "No sé perquè li en dèiem masia, perquè no s'hi assembla massa a la típica casa pairal catalana. El que sí que és cert és que la veig petita, potser per la imatge que en tinc de quan era petita. La seva força és increïble. Amb la urbanització ha perdut una part de l'encant, del que gaudia en els primers temps, però continua sobresortint i deixant-se mirar i fotografiar des de tots els angles possibles. Ni el gratacels horrible de la plaça de Freixa i Argemí, més alt que la Masia, pot amb ella".
Coneix Muncunill com ningú
Va llicenciar-se a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona el 1970. El 1972, aconsegueix el Grau de Llicenciatura amb la tesina Lluís Muncunill, Arquitecte i el 1977 obté el doctorat a la mateixa Universitat amb la tesi Modernisme i Noucentisme a Terrassa. Ha fet estades de recerca a l’Acadèmia Española de Roma (1980), al Victoria & Albert Museum de Londres (1993-1994) i al Royal Institute of British Architects de Londres (2003-2004). Ha exercit la docència des del 1970; primer com a professora ajudant de classes pràctiques a la Universitat de Barcelona (1970-1972); més tard a la Delegació Universitària de Tarragona (1972-1976) i, fins a l’actualitat, al Departament de Història de l’Art de la UB com a titular i catedràtica de Universitat. Ha estat professora convidada a la Université Lumière de Lió (1994-2006). És la directora del Grup de Recerca en Història de l’art i el Disseny Contemporani del Departament de Història de l’Art de la Universitat de Barcelona.
