Es diu en l’àmbit esportiu que, a Espanya, el patrocini no acaba d’engegar perquè no hi ha incentius fiscals. En canvi, podem veure com els diners d’algunes grans corporacions sí que van a parar a l’esport mediàtic. Els bancs, petroleres, “telecos”, ..., aboquen molts diners als grans clubs, lligues professionals, escuderies i esdeveniments de gran format. Fins i tot una part d’aquests diners es destinen a fundacions, normalment promogudes des dels clubs, lligues i esdeveniments comentats i es destinen a l’esport de base. És a dir, les grans corporacions i els grans de l’esport s’han posat d’acord. L’esport és una magnífica plataforma promocional. Podríem discutir si aquesta despesa és realment patrocini o simplement publicitat. El que no és discutible és que en el món de l’alt nivell tant econòmic com esportiu, hi ha diners malgrat la crisi.
I per què no es dóna la mateixa relació entre les PIMES i l’esport modest? Per què a l’esport de base li costa tan trobar recursos en el món empresarial i comercial? L’excusa no ha de ser la fiscalitat. L’esport de base sembla que no és atractiu per comerços i empreses. La pregunta és per què? Les xifres de practicants i les tipologies familiars que conformen els clubs conformen un “target” de client atractiu, a priori, per a molts negocis. Què fem malament doncs des de l’àmbit esportiu?
Històricament, hi ha hagut clubs que han anat a demanar diners, en alguns casos, fins i tot amb el suport d’alguna documentació descriptiva del club o d’alguna administració local que, amb bona voluntat, s’havia brindat a intercedir amb algunes empreses. Rares vegades però, des dels clubs s’han posat en la pell dels patrocinadors preocupant-se del retorn que puguin obtenir d’aquesta despesa. Un retorn que no ha de ser directament econòmic, però que ineludiblement ha d’estar identificat i ser real. Tampoc mai s’han establert mesures d’aquest retorn. Així, els patrocinadors feien poca cosa més que col·laboracions altruistes. Actualment, és difícil que aquestes dinàmiques puguin continuar.
En canvi, continuo pensant que els clubs tenen un potencial interessant per a moltes PIMES, i que, treballant aspectes d’organització i marketing es poden vendre millor tant en termes de negoci com de Responsabilitat Social (RSC).
Posaré un exemple fictici representatiu de molts clubs catalans: un club que participa en competicions federades, té equips en totes les categories, dels dos gèneres i un total aproximat de 250 esportistes federats. Aquest club té una massa social propera als 1.000 components. Si comptem que sempre juga contra un altre club, podríem parlar de 2.000 impactes, i si hi afegim que es mou per pistes de diferents comarques d’arreu de Catalunya afegim-hi la gent que hi ha en aquestes instal·lacions veient d’altres equips. És segur que la promoció entre més de 2.000 persones és interessant per a moltes PIMES tant a nivell de negoci com de RSC.
Serem capaços de vendre més i millor el que fem? Potser així l’esport de base despertarà l’interès que mereix entre els sectors econòmics. I Terrassa, evidentment, no és una excepció.
I per què no es dóna la mateixa relació entre les PIMES i l’esport modest? Per què a l’esport de base li costa tan trobar recursos en el món empresarial i comercial? L’excusa no ha de ser la fiscalitat. L’esport de base sembla que no és atractiu per comerços i empreses. La pregunta és per què? Les xifres de practicants i les tipologies familiars que conformen els clubs conformen un “target” de client atractiu, a priori, per a molts negocis. Què fem malament doncs des de l’àmbit esportiu?
Històricament, hi ha hagut clubs que han anat a demanar diners, en alguns casos, fins i tot amb el suport d’alguna documentació descriptiva del club o d’alguna administració local que, amb bona voluntat, s’havia brindat a intercedir amb algunes empreses. Rares vegades però, des dels clubs s’han posat en la pell dels patrocinadors preocupant-se del retorn que puguin obtenir d’aquesta despesa. Un retorn que no ha de ser directament econòmic, però que ineludiblement ha d’estar identificat i ser real. Tampoc mai s’han establert mesures d’aquest retorn. Així, els patrocinadors feien poca cosa més que col·laboracions altruistes. Actualment, és difícil que aquestes dinàmiques puguin continuar.
En canvi, continuo pensant que els clubs tenen un potencial interessant per a moltes PIMES, i que, treballant aspectes d’organització i marketing es poden vendre millor tant en termes de negoci com de Responsabilitat Social (RSC).
Posaré un exemple fictici representatiu de molts clubs catalans: un club que participa en competicions federades, té equips en totes les categories, dels dos gèneres i un total aproximat de 250 esportistes federats. Aquest club té una massa social propera als 1.000 components. Si comptem que sempre juga contra un altre club, podríem parlar de 2.000 impactes, i si hi afegim que es mou per pistes de diferents comarques d’arreu de Catalunya afegim-hi la gent que hi ha en aquestes instal·lacions veient d’altres equips. És segur que la promoció entre més de 2.000 persones és interessant per a moltes PIMES tant a nivell de negoci com de RSC.
Serem capaços de vendre més i millor el que fem? Potser així l’esport de base despertarà l’interès que mereix entre els sectors econòmics. I Terrassa, evidentment, no és una excepció.
