Opinió

​La Terrassa dels drets, un nou model

«Animo a la ciutadania a crear centres i espais de debat i discussió oberta sobre el model de ciutat que volem»

Joan Tamayo
15 d'octubre de 2020, 17:29
Actualitzat: 17:47h
Aquesta és una crida a la ciutadania d'aquesta ciutat, Terrassa (la tercera més gran de Catalunya) i amb una història intensa i exemplar com a ciutat, avantguarda de la lluita obrera i de l'esquerra social i política, "de veritat", durant la Dictadura i durant l'anomenada "Transició Política" (un gran fracàs col·lectiu).

Estem vivint un moment molt difícil, on la crisi total (social econòmica, de valors i humanitària) ho ha col·lapsat tot. I la Pandèmia, un tema que semblava única i exclusivament sanitari, ha posat l'accent final, a tot plegat. Ja sona com a "broma" aquelles frases que s'utilitzaven amb tanta alegria, al principi de la Pandèmia: Després d'això res serà igual... Cal posar a la persona i a la vida humana al centre de tot... És evident que ningú es recorda d'això, hem tornat a la vella normalitat, més dura, encara, i a sobre, semiconfinats de forma indefinida, per a la Pandèmia (que, per altra banda, els polítics de tots els governs, són incapaços de gestionar de forma humana i racional, o sigui, units, socialitzant les mesures adequades de forma transparent i seriosa i amb un sol objectiu).

A Terrassa, tenim un govern municipal de coalició, que de moment, no ha transmès el convenciment ni se li veu cap intenció seriosa de plantejar un canvi radical d'aquesta ciutat (tot són cops de timó, indiscriminats, sense un full de ruta clar) que ens faci oblidar, de forma progressiva i definitiva, el "règim" socialista autoritari i clientelista, imposat des de l'any 1979. I el que no podem, la ciutadania, és esperar al fet que la situació es faci, encara més insuportable.

Terrassa té una riquesa (malgrat tot), de gent, d'associacions, d'inquietuds, d'emprenedoria, de talent, de moviments socials que no té l'impacte que podria tenir, precisament, i en part, perquè s'ha deixat enlluernar per uns poders, que només els ha utilitzat, quan els hi convenia a ells, pels seus interessos particulars, i per altra banda, perquè no ha sabut treballar, mai, en xarxa, cooperant de forma solidària i construint ciutat, des de baix.

Els defectes humans de l'egoisme, dels "egos" i altres misèries, poc humanes, han donat com a resultat, el que tenim ara: una ciutat gens vertebrada, i gens cohesionada, gens inclusiva, on cada barri, cada grup, és un món, que viu d'esquena als altres. I si
això ho portem en l'àmbit de carrer, i dels habitatges, ens posaríem molt tristos (perquè veuríem com ha desaparegut els valors positius de la convivència, del bon veïnatge, als edificis, a les cases, al carrer). Els valors d'ajuda mútua, de compartir, de lluita solidària amb els més propers, de comunitat, en definitiva, és un miratge.

Davant de tot això, només ens queda, que la ciutadania, faci un pas endavant i comenci a construir, ciutat, comunitat, i un nou model de convivència, de la forma més democràtica possible (i que només pot ser, des de baix) sense cap mena d'ingerència, ni intermediació per part del poder (no és fàcil, ningú ho ha dit). Però el que està molt clar és que: o ens movem, o ja pot ser massa tard! 

Animo des d'aquí, a crear centres i espais de debat i discussió oberta (àgores, etc) sobre el model de ciutat que volem i com l'hem de construir, des de totes les associacions (siguin les què siguin), des de grups de veïns i veïnes, amics i amigues, estudiants, famílies...i crear mans i braços "metafòrics" (punts d'unió i de suport mutu) per anar compartint i teixint el dret a la ciutat que volem i necessitem, ningú ens el pot prendre. Els drets no es pidolen, s'exerceixen o es conquisten.

El Consell d'Entitats d'Acció Ciutadana que ja porta uns anys donant pautes per aquest debat, i que ha sigut capaç d'organitzar dos Parlaments Ciutadans amb una àmplia Participació Ciutadana, i amb propostes molt necessàries, ha estat un bon exemple. Ara es parla, per exemple, d'impulsar un III Parlament Ciutadà per parlar com ha de ser aquest model de ciutat i de societat que necessitem. El que calgui i des d'on calgui, però amb aquest objectiu comú i compartit. 

La Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans de Proximitat, signada l'any 2000, per Terrassa, conjuntament amb més de 400 municipis d'Europa, pot ser un instrument més La Dignitat d'una ciutat com Terrassa està en joc. No esperem més, si us plau, això, sí que és veritable República, Independència i Autodeterminació.