Lluís Puig, al balcó de la direcció general de Cultura Popular. Foto: Adrià Costa.

És poc habitual que un director general de la Generalitat de Catalunya ostenti un Premi Nacional. I, encara menys, un Premi Nacional de Dansa. Aquest és el cas del director general de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals, Lluís Puig (Terrassa, 1959), Premi Nacional de Dansa Vicente Escudero de 1984.

Com a bon expert i coneixedor de la cultura popular i tradicional del país, tant des del sector públic com del privat, en aquesta entrevista amb NacióLaFlama.cat saltirona d'un tema a l'altre al so d'una fina melodia: el folklore català -concepte que reivindica- gaudeix de bona salut, i serà allò que ell mateix es proposi ser. "Si de cop no hi hagués gent disposada a cantar caramelles, el Govern no podria obligar a cantar-ne. No podem manar què cal fer i què no", sentencia. "Laissez faire, laissez passer", que diria l'Escola de Chicago.


- Som a l'abril. Com cada any, hi haurà la polèmica de la Feria de Abril de la FECAC, de les entitats de cultura popular de tradició no-catalana... Durant una època, va semblar que cases regionals dependrien del CPCPT. Acabarà passant?

- Les relacions del Govern amb les cases regionals es vehiculen a través de la conselleria de Governació, de la mateixa manera que la relació amb els casals catalans a l'estranger correspon a Presidència. Al final, és igual la interlocució del Govern amb l'administrat. Sense ànim de fer-ne polèmica, l'important és que el Govern manté diàleg amb tothom, simplement és que tenim distribuït amb qui es dialoga i des d'on es dialoga. Per exemple, l'entitat Aire Nou de Bao, de Catalunya Nord, amb castellers, diables..., no vol estar relacionada amb Presidència com si fos una entitat de l'estranger, i l'entenem, però el nostre àmbit competencial és el que és.

- A la llarga, les sevillanes i el flamenc fets a Catalunya podrien acabar sent considerats cultura tradicional catalana?

- Potser sí, però no serà una determinació nostra, del Govern. De fet, l'administració no té les regnes dels processos de patrimonialització, sinó que acaben sent processos socials. Evidentment que pots ajudar, frenar o accelerar processos, però allò que a nivell social s'assimila com a patrimoni immaterial, sortosament no depèn de la nostra voluntat. Catalunya, en pocs quilòmetres quadrats, té multitud de declaracions de patrimoni immaterial, unes quantes de les quals són reconegudes també per la UNESCO i unes quantes més que estan en procés de demanar-ho. És a dir, els catalans valoren molt el patrimoni immaterial. De la mateixa manera que, quan es diu que el Barça és més que un club, no ho decideix ni el club ni una administració, també hi ha festes que el poble se les sent seves "de tota la vida" tot i que s'hagin creat fa només tres o quatre anys.

- És a dir, caldrà que el flamenc es guanyi el cor dels catalans.

- La gent es fa seves les coses o no se les fa seves, tot són processos a observar. Qui té el poder per determinar tot això? Ningú, més enllà de la pròpia comunitat. Per tant, què acabarà considerant-se cultura catalana i què no? Ja ho veurem. Al País Valencià, hi ha repertori tradicional valencià que és en castellà, com fandangos o seguidilles. La sort de la cultura popular és que és poc dirigible, administrativament. Sí que podem generar polítiques públiques que ajudin o vertebrin, però al final... És com quan una obra de teatre triomfa i l'altra, no. Hi ha un punt de màgia.

- Si la cultura popular és poc dirigible, quines prioritats teniu per aquest mandat?

- No hem variat les prioritats de fa dos anys. Atès que el conseller Ferran Mascarell va decidir de continuar amb l'equip d'aquesta direcció general, doncs continuem readequant l'antic Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (CPCPTC) en una direcció general. Això, que podria ser un simple canvi de nom, va molt més enllà. Quan va néixer el CPCTC, ara fa 20 anys, calia organitzar moltes coses directament, perquè no les trobàvem al territori: escoles d'estiu, publicacions, edicions, exposicions i catàlegs... Ara, passant a ser una direcció general, ja no som un centre que hem de fer coses, perquè ja hi ha un ventall d'entitats i municipis que han entomat la feina directa. L'administració pública ja no fem, sinó que ajudem, coordinem i planifiquem activitats, i sobretot sumem energies. Amb la crisi, una cosa bona que hi ha és que les administracions tot ho fem coordinadament. És un gran canvi, iniciat ja el 2011. Allò que fa l'administració, ho paga amb un pressupost que es diu "capítol 2", i allò que ajuda a fer, ho paga amb el "capítol 4". Doncs, nosaltres, cada any hem anat baixant el "capítol 2" i mantenint i mirant d'augmentar el 4. Aquesta és la filosofia del pressupost.

- Amb aquest canvi, s'evidencia que la cultura popular ha evolucionat cap a millor?

- Fa 20 anys, no hi havia 66 colles castelleres, ni 50-60 bandes integrants a la Federació de Bandes Musicals, ni més de 25.500 diables acreditats segons la normativa europea del foc, ni 3.500 gegants, 15.000 capgrossos i més de 1.000 bèsties de foc, ni Cervera estrenava àliga, o Cardona, ni Manresa estrenava el lleó que estrenarà... Tots els àmbits de la cultura tradicional han fet un desplegament impressionant, les coses estan millor que mai.

- Hi ha colles que han decidit, elles mateixes, sortir a l'exterior per promocionar-se. Com cal vendre la cultura popular i tradicional catalana l'exterior?

- De cara enfora, el fet casteller ha obert moltes portes. Hi ha una gran quantitat de festivals i esdeveniments a l'estranger que ens demanen, a Cultura i a Presidència, que hi vagin colles castelleres. Una altra cosa és que, quan saben què costa dur 150 persones a fora, s'ho miren d'una altra manera, i tampoc tenim diners per ajudar a tothom. Però tot i que els castellers han sigut aquesta punta de llança, el nombre d'esbarts dansaires, de corals... que viatgen a l'estranger, també va augmentant. Abans podia ser una anècdota, i ara ja no. Aquesta internacionalització ens va molt bé a tots nivells, perquè som una regió petita però amb molt de potencial. Cada cop que en alguna conferència he hagut d'explicar el cens de persones que es dediquen a aquestes activitats, han quedat impactats.

- Per projectar la cultura popular, un altre element important són els mitjans de comunicació. Però les entitats protagonistes han criticat sovint que TV3 no els atenia prou, possiblement pel complex de no ser una televisió antropològica. Mireu d'influir-hi?

- Sí, amb el respecte a la llibertat d'expressió dels mitjans. Fa 20 anys, els àmbits de cultura popular demanaven un programa propi de televisió dedicat al seu tema; avui, nosaltres i els àmbits demanem a la televisió aparèixer entremig de qualsevol sèrie, o telenotícies, o qualsevol fet "normal". A nosaltres ens alegra que no siguin programes ghetto tancats. I si, a més, l'audiència aguanta un programa específic de castellers, doncs perfecte.

- Les demandes mediàtiques de les entitats de cultura popular han evolucionat?

- Fa 20 anys, volíem ser com missioners, "cristiniatzar" a tot i a tothom, volíem "tradicionalitzar" a tothom, i ara ja no és un objectiu. Ara l'objectiu ja no és no desaparèixer, sinó fer-ho millor. Molts vam començar amb un esperit de salvaguarda i de voler "tradicionalitzar" als profans, i ara estem fixant criteris de qualitat. I no és perquè sí. I, paral·lelament, de la mateixa manera que em sembla perfecte que les cobles toquin molt bé i experimentin amb Häendel i Niño Josele, també em sembla molt bé que un grup com Obeses parli de la cobla i la sardana amb extraordinària tranqil·litat, o que Joan Reig, bateria d'Els Pets, toqui amb Mesclat cançons tradicionals.

- En el marc d'aquesta evolució, creieu que els bous de l'Ebre acabaran anant amb bombetes a les banyes?

- Si en un futur es veuen bous amb bombetes a les banyes, serà perquè els festers ho assumiran. Segur que no serà per cap imposició ni per cap normativa d'enlloc. Fa 20 anys, era impensable dir que l'enxaneta pujaria amb un casc, i ara la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC) té un comitè mèdic científic que no para d'investigar sobre el fet casteller. Per tant, quedar-nos ancorats en el "perquè sí", és una postura immobilista falsa. No hi ha res que quedi ancorat, la festa ha anat evolucionant a mesura que la societat ha anat canviant. Per tant, cap a on aniran les festes amb bous? Per descomptat, cap allí on els organitzadors i públic decideixi. Qui critica una obra d'art contemporani perquè no l'entén, malament. De la mateixa manera, per criticar els bous, s'han de conèixer des de dins i ser obert de mires.

- Però socialment, els bous són una de les manifestacions de cultura popular que genera posicions més enfrontades. Recomanaríeu alguna mesura als organitzadors?

- Etnogràficament, és indubtable que les fetes amb bous tenen un valor important, però si un dia la societat decideix que no se'n fan més, ho haurem d'acceptar. Si som capaços d'acceptar que neixen noves tradicions, també hem d'acceptar que en poden morir. Si de cop no hi hagués més gent disposada a cantar caramelles, el Govern no podria obligar a cantar caramelles, malgrat ens pogués arribar a doldre molt. No podem manar què cal fer i què no.

- Dieu que la crisi ha contribuït a anar més a la una. També ha empès les entitats socials a ser més transparents, explicant quantes subvencions reben, quant diner privat ingressen... Les entitats de cultura popular són prou transparents en les seves finances?

- La sensibilització, hi és. L'administració mira fil per randa si el projecte ha obeït al que es va pressupostar, i en els tres anys que porto aquí, no s'ha detectat cap anomalia. En general, el 99,9% els comptes són molt clars, molt transparents. També és evident que les xifres que reben les entitats de cultura popular són molt petites. Dubtaria molt que detectéssim gaire frau en aquest món. Ara bé, i dit això: al Consell d'Associacions de Barcelona ja hi ha nascut un grup de treball sobre el codi ètic, amb participació d'entitats de cultura popular. És a dir, hi ha ganes de desemmascarar si hi ha entitats que van emmascarades.

- La crítica que la cultura popular viu de la subvenció està molt estesa.

- Com a anècdota, podem prendre l'experiència de les quatre coordinadores d'aplecs sardanistes de Catalunya, que les vam asseure per saber quant costen els 170 aplecs que es fan al país. Ni elles mateixes ho sabien. Després de recollir les dades, van ser les primeres sorpreses, perquè l'ajuda de la Generalitat era de només el 7% del cost dels aplecs; les diputacions, d'un 7-8%, i un 24% d'ajuts municipals. Això suma un 40% d'una activitat gratuïta! I vol dir que els sardanistes es fan un fart de treballar per més que doblar les subvencions que reben: venent loteria, empaitant les botigues perquè s'anunciïn... Per tant, si algú diu que la sardana es manté per les subvencions, ara hi ha xifres per desmentir-ho. Però, fins ara, no hi eren, ni per part nostra, ni del sector! Ara, als sardanismes se'ls pot dir que abans de la Generalitat ja es ballaven sardanes, ara se'n ballen i si mai no reben ajudes nostres, també en continuaran ballant! Aquesta és la més gran llibertat que té la cultura popular.

- Per tant, també pot haver-hi un Govern que decideixi retirar-les.

- No vull dir que haguem de deixar de tenir diner públic per ajudar a la sardana, o a qualsevol altre àmbit. El que diem és que quan podem donar xifres globals, veiem que la cultura no és un sector que pateixi tant de "subvencionitis". Crec que el sector associatiu és tant pur i immaculat en la seva gestió econòmica, que ni ell mateix és conscient del valor que té tot junt, sobretot perquè no ha treballat dades globals, comptant-hi les hores invertides desinteressadament dels membres de les entitats.

- Més enllà de l'ètica, el prestigi i el "vete a tocar la gralla" també és una batalla que les entitats miren de guanyar.

- Frases com aquestes són expressions desafortunades a les que no cal donar més importància. Tot i això, sí que va tenir gràcia la resposta que es va donar des de Vilanova. Però com a reflexió més genèrica, també és interessant veure com als propis protagonistes de la cultura tradicional encara ens costa d'utilitzar la paraula folklore. Una paraula maca, de gènesi, d'arrel i de so. Però, al final, no podem obligar a utilitzar una paraula si per ella mateixa no es guanya un prestigi. Arrosseguem una càrrega que el folklorisme o el folkloricisme, per a nosaltres, encara té unes connotacions que no ens agraden. Però la paraula folklore, si algú l'utilitza despectivament, l'únic que denota és que aquella persona no està gaire connectada amb la realitat. Qui la utilitza despectivament, queda retratat, i ja està.

- Utilitzem poc paraula "folklore"?

- La utilitzem poc, sí. I no té pas res lleig, entesa com a saviesa del poble. Si la societat no vol utilitzar-la, per alguna cosa deu ser. Algun tabú encara devem arrossegar, la pròpia gent de la cultura tradicional.


La biblioteca d'etnologia de la direcció general, amb Lluís Puig i Bernat Ferrer al fons. Foto: Marina Bou.