El Nil Vilanova té 30 anys i en fa nou que es dedica a la fusteria. Reconeix que ja de petit li havia interessat aquest món, però que ningú de la seva família és de l'ofici i tampoc va decidir estudiar-lo. Nascut a Terrassa, es defineix com un fuster autodidacte que fa peces úniques amb un ingredient indispensable: la passió i l'estima per allò que fa. "Els fusters treballem amb éssers vius, els arbres ho són i nosaltres donem forma a objectes que provenen d'aquests". Una reflexió que surt d'algú que va estudiar durant dos anys Filosofia mentre anava trobant en la fusteria, el seu lloc. 

Vilanova assegura que a través de la fusteria ha aconseguit connectar amb ell mateix. "Et desenvolupa moltes coses del que ets com a persona: he après a dialogar amb mi mateix perquè tots els passos s'han de fer de manera lògica". Per ell "és un procés d'ordenació mental i, fins i tot, és com una meditació, estàs connectat amb el teu cos perquè cada eina té un tacte i una manera de treballar-la, té una lògica, un moviment, etc.". 

La casualitat de trobar un mestre fent un cafè 

"Sempre he tingut alguna cosa dins meu que em tirava cap a la fusta", explica Vilanova qui assegura que fins i tot, va anar a la xerrada del cicle formatiu de grau mitjà sobre fusteria a Sabadell però en aquell moment va decidir fer Batxillerat perquè ho considerava "millor". Tot i fer el Social, el seu treball final va ser fer una guitarra, des de zero. "Era el que realment em movia, em passaven les hores volant, la fusta va inherent a mi". Però ni amb aquestes, i va començar la carrera de Filosofia. Quan només havia fet dos cursos va decidir marxar i viatjar en un procés que defineix com de "dubtes existencials". Ell no sabia què volia fer amb la seva vida (o si, però no ho havia explorat del tot). Quan va tornar es va posar a treballar en la construcció: "Allà vaig començar a agafar metros, a fer coses amb les mans", apunta. 

"El problema és que els oficis artesanals s'han convertit en una qüestió d'elit perquè són cars"

Fins que va haver-hi un dia qualsevol, que fent un cafè al costat de casa va conèixer el que seria el seu mestre: "Un home gran que era fuster de tota la vida i portava l'ofici a la sang. El sentia i el vivia molt i jo li vaig demanar si em podria ensenyar". L'home va acceptar i així va ser com el Nil Vilanova va aprendre l'ofici de fuster, les seves principals eines i mètodes. Durant quatre o cinc anys "ell em va transmetre les bases i ho anàvem fent a estones". Mentrestant, també va anar a Austràlia a treballar a l'obra i allà va aprendre a agafar més ritme. "Amb les dues experiències vaig agafar l'essència d'un ofici: em van aportar qualitat i velocitat". Amb això en va tenir prou per començar a fer peces. Primer més senzilles i cada vegada més complicades. 

En el seu perfil d'Instagram -Just a la fusta- on va penjant totes les seves creacions diu que és autodidacta perquè després d'aconseguir les bases de la fusteria, el Nil es planteja cada encàrrec, cada peça, com una nova aventura. Des d'estructures per gegants a cúpules de fusta o torres d'altaveus per a concerts, a barreres per fer saltar cavalls. Ell creu que l'ofici s'ha de fer valdre. Tot ho fa de zero. "La gràcia que té l'artesania és tenir l'empoderament d'agafar la fusta i transformar-la". 

Mantenir l'ofici des del hobby 

Fa un parell d'anys que el Nil va passar les oposicions de Bomber i actualment forma part del parc de bombers de Terrassa. Una professió que també el motiva molt i que li permet seguir amb l'ofici de fuster, des d'una altra perspectiva. "Em puc permetre no haver de viure amb la pressió d'haver de facturar un mínim per arribar a final de mes", explica tot just després d'una guàrdia de 24 h al cos. Durant una època sí que va posar-se de ple amb la fusteria, però perquè "em sortís a compte, tots els àmbits de la meva vida es veien afectats". També explica que si el volum de feina seguia, "tot plegat se li faria massa gros".  A més a més, és plenament conscient que "ara els joves volem cobrar bé, ràpid i no tenir gaires maldecaps, i un ofici és tot el contrari". Ell assegura que se li va fer molt dur portar un negoci sense experiència i sense ningú que l'ajudés. 

En aquest temps ha pogut copsar que el món artesanal és realment "complicat", apunta. I es lamenta que "el tipus de fusteria que funciona és la industrial perquè el preu de la matèria primera no para de pujar". Segons aquest jove fuster la diagnosi és clara: "El problema és que els oficis artesanals s'han convertit en una qüestió d'elit perquè són cars". També creu que part de la crisi dels oficis artesanals és que avui dia la gent està acostumada a la immediatesa i a tenir resultats ràpids. I segurament no tothom n'és conscient però "per qualsevol cosa tardes dos o tres dies en fer-ho". Però a diferència dels productes industrials, Vilanova posa en valor els projectes personalitzats i adaptats a cada persona. "Són productes fets a mida i únics i aquí és on aquests oficis es poden defensar bé i poder sobreviure". 

Amb tot considera que la fusteria és molt versàtil i té un punt d'utilitat i això el va ajudar a tirar endavant. "He fet mobles, joguines, espais per a furgonetes, etc. El que m'ha permès sobreviure és que  m'he sabut moure en diferents àmbits" i apunta que "potser la clau és no hiperespecialitzar-se i trobar el punt on la indústria més automatitzada no s'ha sabut posar-hi encara". Al Nil, però, li agradaria aprendre tècniques de l'ebenisteria, és a dir el treball amb la fusta a través dels encaixos sense haver d'utilitzar caragols, una especialitat que descriu com "encara més autèntica i artesana". 

Per això aquest jove fuster i bomber terrassenc considera que l'artesania s'ha d'intentar no perdre. A ell el mou la passió, però és conscient que està fent una "professió que és mil·lenària i que té molt valor, un contingut i una saviesa molt valuosa que transforma molt la teva manera de ser en un moment en què la major part de les feines d'avui en dia són més descafeïnades".